Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La Cecilia es va posar la jaqueta.

—Aquesta situació és absurda —va dir amb un somriure—. Vine a sopar aquesta nit. I porta l'Erika. Em penso que m'agradarà.

L'Erika ja havia solucionat el problema d'on dormir. En les anteriors ocasions en què havia vingut a Hedeby per visitar en Vanger s'havia allotjat a una de les habitacions de convidats, i ara ella li va preguntar directament si podia tornar a ocupar l'habitació. En Henrik amb prou feines va poder dissimular la seva alegria i li va assegurar que sempre era benvinguda.

Amb aquestes formalitats resoltes, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer una passejada, i van travessar el pont per seure a la terrassa del Cafè de la Susanne just abans de l'hora de tancar.

—Estic molt emprenyada —va dir l'Erika—. Agafo el cotxe fins aquí per celebrar la teva tornada a la llibertat i et trobo al llit amb la femme fatale del poble.

—Em sap greu.

—Quant de temps fa que tu i Miss Mamellons… —L'Erika va fer uns gestos amb els índexs.

—Des que en Vanger es va associar amb nosaltres. —Ahà.

—Què vols dir amb «ahà»? —Simple curiositat.

—La Cecilia és una bona persona. M'agrada.

—No la critico pas. Només estic emprenyada. Em posen la mel al llavis i em veig obligada a fer dieta. Com ha anat la presó?

—Com unes vacances sense incidents. Com van les coses a la revista?

—Millor. Per primera vegada des de fa un any, els ingressos per publicitat van cap amunt. L'any passat per aquesta època estaven sota mínims, però hem girat full. Gràcies a en Henrik. Però el que em sobta és que les subscripcions també augmenten.

—Es normal, això sempre fluctua.

—Amb alguns centenars ballant amunt o avall. Però en vam aconseguir tres mil l'últim quadrimestre. Al principi vaig pensar que només era sort, però no paràvem de rebre més subscripcions. Es tracta de l'augment de tirada més gran que ha viscut mai una publicació mensual. Representa més que els ingressos per publicitat. I, alhora, sembla que no perdem els antics subscriptors. No ho entén ningú. No hem llançat cap campanya publicitària. En Christer es va dedicar tota una setmana a verificar sistemàticament a quin perfil demogràfic responen. En primer lloc, tots són subscriptors nous. En segon, el 70 per cent són dones. Normalment és a l'inrevés. I en tercer lloc, el nostre subscriptor tipus es pot descriure com el típic assalariat de coll i corbata, amb ingressos mitjans i que viuen al voltant de les grans ciutats: professors, executius mitjans, funcionaris.

—La revolta de la classe mitjana contra el gran capital?

—No ho sé pas. Però si continua així, comportarà un canvi significatiu del nostre perfil de subscriptors. Vam fer una reunió de la redacció ara fa dues setmanes i vam decidir començar a integrar progressivament nous temes a la revista. Vull més articles sobre el món del treball i les relacions amb els sindicats i també més reportatges d'investigació sobre temes de la dona, per exemple.

—No canvieu massa coses, ara —va dir en Blomkvist—. Si estem aconseguint nous subscriptors, vol dir que els agrada el que hem estat fent fins ara.

La Cecilia també havia convidat en Henrik Vanger a sopar, tal vegada per reduir el risc que sortissin temes conflictius a la conversa. Havia fet estofat de cérvol. L'Erika i en Henrik van passar una bona estona parlant de com anaven les coses a Millennium i dels nous subscriptors, però de mica en mica la conversa va derivar a altres assumptes. L'Erika, de sobte, es va girar cap a en Mikael i li va preguntar com portava la feina.

—Confio tenir un esborrany enllestit de la crònica de la família d'aquí a un mes perquè en Henrik hi doni una ullada.

—Una crònica amb aire de família Addams —va comentar la Cecilia.

—Conté certs aspectes històrics —va admetre en Mikael.

La Cecilia va mirar de reüll en Vanger.

—Mikael, en realitat en Henrik no està interessat en cap crònica de família. El que vol és que resolguis el misteri de la desaparició de la Harriet.

En Mikael no va dir res. Des que havia començat la relació amb la Cecilia, li havia parlat amb força franquesa sobre la Harriet. I la Cecilia ja havia deduït que era aquesta la seva veritable comesa, encara que ell no ho hagués admès formalment. En Mikael, per la seva banda, no havia explicat a en Henrik que ell i la Cecilia n'havien parlat. Les poblades celles d'en Henrik Vanger es van corrugar una mica. L'Erika guardava silenci.

—Estimat Henrik —va dir la Cecilia—. No sóc cap beneita. No sé quina mena d'acord teniu amb en Mikael, però la seva estada aquí, a Hedeby, té a veure amb la Harriet. O m'equivoco?

En Henrik Vanger va assentir amb el cap i va mirar en Blomkvist.

—Ja et vaig dir que era llesta. —Es va tombar cap a l'Erika—. M'imagino que en Mikael li deu haver explicat en què treballa aquí, a Hedeby. —Ella va fer que sí amb el cap—. I suposo que vostè pensa que és una bestiesa. No, no cal que respongui. Es una bestiesa i un despropòsit. Però ho he d'esbrinar.

—No tinc cap opinió pel que fa al cas —va contestar l'Erika diplomàticament.

—I tant que sí. —Es va tombar cap a en Blomkvist—. Digues, has esbrinat res que ens suposi cap avenç?

En Blomkvist va defugir la mirada d'en Henrik Vanger. Immediatament li va venir al cap l'estranya i freda intuïció que havia sentit la nit passada. La sensació l'havia acompanyat tot el dia, però no havia tingut temps de tornar a fullejar l'àlbum. Finalment, va alçar la vista cap a en Vanger i va negar amb el cap.

—No he trobat res en absolut.

El vell el va escrutar amb una mirada penetrant. I es va abstenir de fer cap comentari.

—Jo no sé què en penseu vosaltres, joves —va deixar anar—. Però, pel que fa a mi, és hora d'anar al llit. Gràcies pel sopar, Cecilia. Bona nit, Erika. Passi a veure'm abans de marxar, demà.

Així que en Vanger va haver tancat la porta principal, entre ells es va fer el silenci. Va ser la Cecilia qui el va trencar.

—Mikael, de què anava tot això?

—Doncs que en Henrik és tan sensible a les reaccions de la gent com un sismògraf. Ahir a la nit, quan vas venir a la caseta de fusta, jo estava fullejant un àlbum.

—I doncs?

—Que vaig veure una cosa. No sé ben bé què. Potser simplement és una intuïció, però em va marxar del cap.

—I es pot saber què era?

—Es que no ho sé. I aleshores vas entrar i…

La Cecilia es va ruboritzar. Va evitar mirar l'Erika i se'n va anar a fer cafè.

Feia un dia càlid i assolellat. Les plantes treien els primers brots i en Blomkvist es va veure tarallejant «Here Comes The Sun» dels Beatles. Era dilluns i l'Erika havia marxat a primera hora.

Havia passat la nit a l'habitació dels convidats d'en Henrik. Després de sopar, en Mikael havia preguntat a la Cecilia si volia companyia. I ella havia contestat que havia de preparar una reunió de la junta directiva de l'institut i que estava cansada i s'estimava més dormir. L'Erika va fer un petó a la galta a en Mikael i va marxar a la casa principal.

Quan ell havia ingressat a la presó a mitjan març, la neu encara ho cobria tot. Ara els bedolls es guarnien de verd i la gespa al voltant de la caseta era exuberant. Per primera vegada se li presentava l'oportunitat de fer un tomb per tota l'illa. A les vuit va passar per casa d'en Henrik i va demanar un termos a l'Anna. Va parlar breument amb en Vanger, que tot just s'acabava de llevar, i es va emportar un mapa de l'illa. Volia veure de més a prop la caseta d'en Gottfried. En Vanger li va explicar que la cabana ara era d'en Martin Vanger, però que feia anys que estava buida. De tant en tant l'ocupava algun parent que estava de pas.

En Blomkvist va poder enxampar en Martin abans que l'home marxés a la feina. Li va preguntar si li podia deixar la clau. I en Martin li va adreçar un somriure divertit.