Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

De l'altra banda, el camí pujava per un turó, Soderberget. En Blomkvist va superar un pendent costerut i va haver de grimpar l'últim tros. El cim de Sòderberget era un espadat gairebé vertical, orientat de cara al mar. Va resseguir el penya-segat per tornar a Hedeby. Es va aturar sobre les casetes d'estiueig per gaudir de la vista del port vell de pescadors, l'església i la caseta de fusta on ara vivia. Llavors va seure al damunt d'una roca plana i es va acabar el cafè tebi del termos.

La Cecilia Vanger guardava les distàncies. En Blomkvist no volia ser pesat, de manera que va esperar una setmana abans d'anar a veure-la a casa seva. El va deixar entrar.

—Deus pensar que sóc burra, jo, una respectable directora de 50 anys llargs comportant-se com una adolescent.

—Cecilia, ets una dona adulta. Tens dret a fer el que vulguis.

—Ja ho sé, i per això he decidit no veure't més. No puc continuar…

—Si us plau, no m'has d'explicar res. Espero que podrem ser amics.

—M'agradaria que continuéssim sent amics. Però no puc continuar aquesta relació amb tu. Mai no he tingut facilitat per a les relacions, jo. M'agradaria que em deixessis tranquilla una temporada.

Després de sis mesos de meditar-hi infructuosament, es va obrir una escletxa en el cas de la Harriet Vanger. La primera setmana de juny, en Blomkvist va descobrir tres peces del trencaclosques totalment noves. Dues les va trobar tot sol. Amb la tercera el van ajudar.

Després de la visita de l'Erika al maig, havia tornat a repassar l'àlbum, assegut durant hores, examinant una fotografia rere l'altra, mentre provava de comprendre què l'havia fet reaccionar. No se'n va sortir, de manera que va deixar córrer l'àlbum i va reprendre la crònica de la família.

Un dia de juny, mentre era a Hedestad pensant en una cosa completament diferent, l'autobús va girar per Jàrnvàgsgatan i tot d'una va caure en allò que li havia estat ballant pel cap. La idea el va assaltar com un llamp sortit d'un cel ras. Es va sentir tan confós que es va quedar dins l'autobús tot el camí fins a la parada de fi de trajecte, davant de l'estació de tren. Allà va agafar el primer autobús a Hedeby per comprovar que no s'equivocava.

Es tractava de la primera foto de l'àlbum, l'última que havien fet a la Harriet Vanger aquell dia fatídic a Jàrnvàgsgatan, a Hedestad, mentre la noia contemplava la desfilada del Dia de la Infància.

Aquella fotografia desentonava amb la resta de l'àlbum. La hi havien posada perquè s'havia pres el mateix dia, però era l'única que no tractava de l'accident del pont. Cada cop que en Blomkvist i que tothom (s'imaginava ell) havia donat una ullada a l'àlbum, havia centrat l'atenció en la gent i els detalls de les fotografies del pont. No hi havia gens de dramatisme en la foto d'una multitud contemplant la desfilada del Dia de la Infància, unes quantes hores abans.

En Vanger devia haver mirat la fotografia milers de vegades, com un dolorós recordatori del fet que no tornaria a veure la seva nena mai més.

Tanmateix, no era això el que havia provocat la reacció d'en Blomkvist.

La foto l'havien fet des de l'altra banda del carrer, probablement des de la finestra d'un segon pis. L'objectiu de gran angular havia captat la part del davant d'una de les carrosses. A la plataforma es veien unes dones, amb un vestit de bany amb lluentons i uns bombatxos d'harem oriental, que llançaven caramels als espectadors. Algunes ballaven. Tres pallassos saltironejaven al davant de la carrossa.

La Harriet estava dreta a primera fila de la multitud, a la calçada. Al seu costat hi havia tres noies, les seves companyes de classe, i al seu voltant, uns cent veïns del poble pel cap baix.

Això era el que a en Blomkvist li havia cridat l'atenció inconscientment i el que li havia vingut al cap de cop i volta quan l'autobús havia passat exactament pel mateix lloc on havien fet la foto.

La gentada tenia l'actitud que se'n podia esperar. Els ulls seguien en tot moment la dansa, com la pilota en un partit de tennis o el disc en una pista d'hoquei sobre gel. Els que ocupaven l'extrem esquerre de la fotografia miraven els pallassos que tenien just al davant. Els que es trobaven més a prop de la carrossa observaven les noies vestides amb lluen-tons. L'expressió dels rostres era de tranquillitat. La quitxalla assenyalava. Alguns reien. Tothom semblava content. Llevat d'una persona.

La Harriet Vanger mirava a un costat. Les seves tres amigues i tothom que l'envoltava miraven els pallassos. Però el rostre de la Harriet estava girat entre trenta i trenta-cinc graus a la dreta. La seva mirada semblava clavada en alguna cosa de l'altra banda del carrer, però fos el que fos quedava més enllà de l'extrem inferior esquerre de la fotografia.

En Mikael va agafar una lupa i va provar de distingir-ne els detalls. La foto s'havia pres a massa distància perquè ell n'estigués del tot segur; però, a diferència de tothom que l'envoltava, la cara de la Harriet no mostrava gens ni mica d'alegria. La boca dibuixava una línia fina. Els ulls estaven completament oberts. Tenia els braços rectes i immòbils contra els costats del cos. Semblava espantada. Espantada o furiosa.

En Mikael va treure la foto de l'àlbum, la va ficar dins d'una funda de plàstic rígid i va anar a esperar l'autobús per tornar a Hedestad. Va baixar a Jàrnvàgsgatan i es va situar sota la finestra des de la qual devien fer la foto. Era just al límit del que es considerava el centre del poble. Es tractava d'un edifici de fusta on hi havia un videoclub i la boutique Sundstròm de moda masculina, fundada el 1932, segons indicava una placa a la porta d'entrada. Hi va entrar i va veure que la botiga tenia dues plantes; una escala de cargol duia al pis de dalt.

Al final de l'escala dues finestres donaven al carrer.

—El puc ajudar? —va dir un dependent ja gran quan en Blomkvist va treure la funda de plàstic amb la fotografia. Hi havia poca gent a la botiga.

—Miri, només volia veure des d'on s'havia fet aquesta foto. Li faria res si obro la finestra un moment?

L'home li va donar permís i en Blomkvist va poder veure exactament el lloc on havia estat la Harriet. Un dels edificis de fusta que a la fotografia eren darrere de la noia ja no existia; ara hi havia un edifici quadrat d'obra vista. L'altre edifici de fusta el 1966 era una papereria; ara hi havia una botiga d'aliments biològics i un establiment de bronzejat artificial. En Blomkvist va tancar la finestra, va donar les gràcies a l'home i es va disculpar per les molèsties.

Va creuar el carrer i es va plantar al lloc que havia ocupat la Harriet. Tenia un bon punt de referència, ja que el lloc exacte quedava entre la finestra del pis superior de la boutique de moda masculina i la porta de restabliment de bronzejat artificial. Va girar el cap i va mirar seguint la línia visual de la Harriet. Li feia l'efecte que la noia es fixava en la cantonada de l'edifici on hi havia la boutique Sundstròm de moda masculina. Era una cantonada perfectament normal i corrent, amb una travessia al darrere. «Què hi vas veure, Harriet?»

En Blomkvist va tornar a guardar la fotografia a la bossa i va marxar cap al parc de l'estació. Va seure a la terrassa d'una cafeteria i va demanar un tallat. De sobte se li va posar la pell de gallina.

En anglès en diuen new evidence, que sembla força més contundent que no pas «dades noves». Havia vist una cosa completament nova, una cosa que ningú més no havia advertit en cap de les investigacions que s'havien dut a terme al llarg d'aquells trenta-set anys.

El problema era que no estava segur del valor que tenia la nova informació, si és que en tenia cap. I, tanmateix, li semblava important.