Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Aquell dia de setembre en què la Harriet havia desaparegut havia comportat un trasbals en molts sentits. Havia estat un dia de festa a Hedestad, amb una gernació formada per milers de veïns als carrers, tant joves com vells. S'havia celebrat la reunió anual de la família a l'illa de Hedeby. Aquests dos esdeveniments per si sols ja representaven una inflexió en la rutina de la contrada. Però l'accident del pont havia eclipsat tota la resta.

L'inspector Morell, en Henrik Vanger i tots els altres que havien reflexionat sobre la desaparició de la Harriet s'havien centrat en els esdeveniments de l'illa. En Morell havia escrit que no podia treure's del cap la sospita que el xoc del pont i la desaparició de la Harriet estaven relacionats. En Blomkvist ara estava convençut que aquesta intuïció anava desencaminada.

La pellícula dels fets no havia començat a l'illa de Hedeby, sinó a Hedestad unes hores abans. La Harriet Vanger havia vist alguna cosa o algú que l'havia espantada i l'havia empès a tornar a casa per veure directament l'oncle, que, malauradament, no havia tingut temps per atendre-la. I aleshores hi havia hagut l'accident del pont. I tot seguit, l'assassinat.

En Blomkvist es va quedar parat. Era la primera vegada que donava per fet conscientment que a la Harriet l'havien assassinada. Donava per vàlid el convenciment d'en Vanger. La Harriet era morta i ara ell buscava l'assassí.

Va tornar a l'informe de la policia. De tots els milers de pàgines, només una ínfima part parlava del que havia passat a Hedestad. La Harriet havia estat amb tres companyes de classe, que havien interrogat sense excepció. S'havien reunit al parc de l'estació a les nou del matí. Una de les noies pensava comprar-se uns texans i les seves amigues la van acompanyar. Van fer un cafè a la cafeteria dels grans magatzems, i en acabat van anar al camp d'esports per passejar entre les paradetes de la fira i les piscines de pesca d'aneguets de goma, on es van trobar amb altres amigues de l'institut. A migdia van tornar al poble per mirar la desfilada. Just abans de les dues del migdia, la Harriet, tot d'una, els va dir que havia de marxar a casa. Es van acomiadar en una parada de l'autobús a prop de Jarnvagsgatan.

Cap de les amigues no havia notat res d'estrany. Una era l'Inger Stenberg, la que havia descrit la transformació de la Harriet durant l'últim any dient que la noia s'havia tornat «impersonal». Havia dit que la Harriet havia estat molt callada aquell dia, cosa habitual, i que en general s'havia deixat arrossegar per les altres.

L'inspector Morell havia parlat amb totes les persones que havien vist la Harriet aquell dia, encara que només s'haguessin saludat durant la fira. Quan la van declarar oficialment desapareguda els diaris locals van publicar una foto seva. Alguns veïns de Hedestad s'havien posat en contacte amb la policia per comunicar que l'havien vista el dia de la desfilada, però ningú no havia informat de res extraordinari.

L'endemà al matí en Blomkvist va trobar-se amb en Vanger a la taula de l'esmorzar.

—Em vas dir que la família Vanger encara té interessos al Hedestads-Kuriren.

—Això mateix.

—M'agradaria tenir accés a l'arxiu fotogràfic. De l'any 1966.

En Vanger va deixar el got de llet i es va netejar el llavi superior.

—Mikael, què has descobert?

Va mirar el vell directament als ulls.

—Res en concret. Però em penso que potser hem interpretat malament la pellícula dels fets.

Va mostrar la foto a en Vanger i li va dir què n'opinava. En Vanger no va dir res durant una llarga estona.

—Si no vaig errat, ens hem de concentrar el màxim possible en el que va passar a Hedestad aquell dia, no només en el que va passar a l'illa —va explicar en Blomkvist—. No sé com fer-ho després de tot el temps que ha passat, però de segur que es van fer una pila de fotografies de la festa del dia de la desfilada que no es van publicar mai. Aquestes són les que vull veure.

En Henrik Vanger va fer servir el telèfon de paret de la cuina. Va trucar a en Martin, li va explicar el que volia i li va demanar qui era el responsable de la secció fotogràfica. Deu minuts més tard s'havia localitzat la gent pertinent i ja l'havien obtingut el permís per accedir-hi.

El responsable de fotografia del Hedestads-Kuriren era la Madeleine Blomberg, a qui anomenaven Maja. Era la primera dona responsable de la secció fotogràfica que en Blomkvist coneixia al món del periodisme, on la fotografia encara era un domini artístic reservat als homes.

Com que era dissabte, la redacció estava buida, però resultava que la Maja Blomberg vivia a tan sols cinc minuts de distància i va esperar en Blomkvist a la porta d'entrada. Havia treballat al Hedestads-Kuriren pràcticament tota la vida. Havia començat com a correctora l'any 1964, després havia treballat en el revelat de les fotos i havia passat uns quants anys al laboratori fotogràfic; de tant en tant l'enviaven a fer algun encàrrec com a fotògrafa quan anaven curts de personal. Havia aconseguit una feina ajornada completa a la redacció i deu anys més tard, quan el responsable de fotografia es va jubilar, va ocupar el càrrec de cap de departament.

En Blomkvist li va preguntar com estava organitzat l'arxiu fotogràfic.

—Si vol que li digui la veritat, l'arxiu és un desori. Des que tenim ordinadors i fotografies digitals, l'arxiu actual està guardat en CD. Vam tenir un becari que es va passar un temps escanejant fotografies antigues importants, però només s'ha catalogat una mínima part del que hi ha als arxius. Les fotografies antigues estan ordenades segons la data en classificadors de negatius. O són aquí, a la redacció, o bé són al magatzem de les golfes.

—M'interessen les fotos de la desfilada del Dia de la Infància del 1966, però també qualsevol fotografia presa aquella setmana.

La Maja Blomberg li va adreçar una mirada inquisidora.

—Es refereix a la setmana en què va desaparèixer la Harriet Vanger?

—Coneix la història?

—No podria haver treballat al Hedestads-Kuriren tota la vida i no estar-ne al corrent. I quan en Martin Vanger m'ha trucat aquest matí a primera hora del meu dia lliure, he extret les meves conclusions. Se'n sap res de nou?

La Blomberg tenia nas per a les notícies. En Blomkvist va remenar el cap amb un petit somriure i li va explicar la seva tapadora.

—No, i no crec que ningú arribi a treure mai l'entrellat d'aquest misteri. Figura que és confidencial, però la veritat és que faig de negre per escriure l'autobiografia d'en Henrik Vanger. La història de la noia desapareguda és el típic tòpic, però també és un capítol que no es pot passar per alt. Busco alguna cosa que no s'hagi fet servir abans i que pugui illustrar aquell dia… de la Harriet i les seves amigues.

La Blomberg semblava dubtar, però l'explicació era raonable i no tenia cap motiu per qüestionar el que li deia.

Un fotògraf de premsa gasta entre dos i deu rodets de pellícula al dia. Per als esdeveniments importants, pot gastar-ne el doble. Cada rodet conté trenta-sis negatius; per tant, no és estrany que un diari local acumuli més de tres-centes imatges al dia, de les quals només unes quantes s'arriben a publicar. Un departament ben organitzat secciona els rodets de pellícula i colloca els negatius en fundes de sis. Un rodet ocupa, si fa no fa, una pàgina d'un classificador de negatius. I un classificador conté aproximadament cent deu rodets. En un any s'omplen prop de vint-i-cinc classificadors. Així doncs, al llarg dels anys s'acaben aplegant un elevat nombre de classificadors, que generalment no tenen cap valor comercial i que omplen les prestatgeries del departament fotogràfic. A més a més, cada fotògraf i redactor del departament de fotografia està convençut que les fotos contenen «documentació històrica de valor incalculable» i, per tant, mai no llencen res.