Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

«Veu alguna cosa… algú… a l'altra banda del carrer. Això la trasbalsa. Va a veure en Vanger per tenir una conversa privada que no s'arriba a produir. I desapareix sense deixar ni rastre.»

Alguna cosa va passar, però les fotografies no explicaven què.

Dimarts, a les dues de la matinada, en Blomkvist va fer cafè i es va menjar uns sandvitxos al banc de la cuina. Estava desmoralitzat i esperançat alhora. Contra tot pronòstic, havia descobert noves pistes. L'únic problema era que, tot i que allò aportava llum a la pellícula dels fets, no l'acostava gens ni mica a la solució del misteri.

Va rumiar molt, moltíssim, sobre quin paper hauria pogut tenir la Cecília Vanger en el drama. En Vanger havia investigat implacablement les activitats de totes les persones implicades aquell dia, i la Cecília no n'havia quedat al marge. Vivia a Uppsala, però havia vingut a Hedeby dos dies abans d'aquell dissabte fatídic. S'estava amb la Isabella Vanger. Havia dit que possiblement havia vist la Harriet hores abans aquell matí, però que no hi havia parlat. Havia agafat el cotxe per anar a Hedestad a fer una gestió. No s'hi havia trobat la Harriet i va tornar a Hedeby al voltant de la una del migdia, si fa no fa l'hora en què en Nylund prenia les fotos a Jàrnvàgsgatan, Es va canviar i pels volts de les dues va ajudar a parar taula per al sopar d'aquell vespre.

Com a coartada (si és que ho era), era força inconsistent. Les hores eren aproximades, sobretot pel que feia a quan havia tornat a l'illa de Hedeby, però en Vanger no havia trobat res que fes sospitar que mentia. La Cecília Vanger era un dels pocs membres de la família que queia bé a en Vanger. I, a més, ell mateix no feia gaire que s'hi havia embolicat. Com podia ser objectiu? I, certament, no se la imaginava pas com una assassina.

Ara, una fotografia desconeguda avui li deia que la dona havia mentit en dir que aquell dia no havia estat a l'habitació de la Harriet. En Blomkvist rumiava sobre la possible importància de tot això.

«I si vas mentir sobre aquest punt, quines altres mentides vas explicar?»

Va repassar mentalment el que sabia de la Cecilia. La veia com una persona introvertida, innegablement marcada pel seu passat. Vivia sola, no tenia vida sexual i se li feia difícil obrir-se a la gent. Guardava les distàncies, i quan s'havia deixat anar ho havia fet sense reserves. L'havia triat a ell, un foraster de pas, com a amant. I havia dit que ho havia deixat córrer perquè era incapaç de viure amb la idea que ell sortiria de la seva vida tan sobtadament com hi havia aparegut. En Blomkvist s'imaginava que potser era precisament per aquesta mateixa raó que s'havia atrevit a fer el pas i començar una relació amb ell. Com que es tractava d'una cosa temporal, no havia de tenir por que ell li canviés la vida de manera radical.

Va sospirar i va deixar de banda les especulacions d'afeccionat a la psicologia.

Va fer la segona descoberta durant la nit. La clau del misteri era allò que la Harriet havia vist a Hedestad. I ell no ho esbrinaria mai, llevat que inventés una màquina del temps i es posés darrere de la noia per mirar per damunt de la seva espatlla.

I aleshores se li va acudir. Es va clavar un cop al front i va obrir l'iBook. Va clicar damunt les imatges sense enquadrar de la sèrie de Jàrnvàgsgatan i… ve-t'ho aquí!

Rere la Harriet, aproximadament un metre a la seva dreta, hi havia una parella jove; l'home duia un suèter de ratlles, i la dona, una jaqueta de color clar. La dona tenia una càmera a la mà. Quan en Blomkvist va ampliar la imatge, li va semblar una Kodak Instamatic amb flaix, una càmera barata per a les vacances, pensada per a gent que no sabia res de fotografia.

La dona sostenia la càmera a l'alçada de la barbeta. Tot seguit l'havia enlairat per fer una foto dels pallassos, i just aleshores l'expressió de la Harriet canviava.

En Blomkvist va comparar la posició de la càmera amb la línia visual de la Harriet. La dona havia pres una fotografia del lloc exacte cap a on mirava la Harriet.

El cor li bategava acceleradament. Es va reclinar contra el respatller i es va treure les cigarretes de la butxaca del pit de la camisa. «Algú en va fer una foto.» Com identificaria i trobaria la dona? La podria aconseguir? S'havia revelat mai, aquell rodet? I si era així, encara es conservaven, les fotos?

Va obrir la carpeta amb les fotografies de la multitud que havia fet en Nylund. Les dues hores següents les va passar ampliant-les totes i cadascuna, i estudiant-ne cada centímetre quadrat. No va tornar a veure la parella fins que no va arribar a les últimes fotos. En Nylund havia retratat un altre pallasso amb globus a la mà posant al davant de la càmera mentre es trencava de riure. Les fotografies eren de l'aparcament que hi havia a l'entrada del camp d'esports on es feia la festa. Devien ser les dues del migdia tocades. Just després que en Nylund hagués rebut l'avís de l'accident al pont que va posar fi de manera inesperada al reportatge de la desfilada del Dia de la Infància.

La dona gairebé quedava oculta, però l'home del suèter ratllat estava clarament a la vista, de perfil. Duia unes claus a la mà i s'inclinava per obrir la porta d'un cotxe. L'objectiu enfocava en primer terme el pallasso, i el cotxe quedava una mica borrós. La placa de la matrícula estava tallada en part, però començava per «AC3» i després venia alguna cosa més.

Les matrícules dels vehicles dels anys seixanta començaven per la lletra de la província, i en Mikael, de petit, havia après a identificar la procedència dels vehicles. AC era el codi de Vàsterbotten.

Llavors en Mikael es va fixar en una altra cosa. Al vidre del darrere hi havia un adhesiu. Ho va ampliar i el text va desaparèixer, difuminat. Va tornar a enfocar l'adhesiu i va ajustar el contrast i la nitidesa. Va trigar una mica. Encara no podia llegir les lletres, però va provar d'esbrinar què deia el text basant-se en les formes borroses. Bona part de les lletres s'assemblaven d'allò més. Una O es podia confondre amb una D; una B, amb una E, etcètera. Després de fer algunes provatures amb llapis i paper, i d'excloure certes lletres, li va quedar una línia de text inintelligible:

US ERIARJÒ

Va escrutar la imatge fins que li van començar a picar els ulls. Aleshores va poder llegir el text: FUSTERIA NORSJÒ, seguit d'unes xifres més petites que resultaven completament impossibles de llegir, probablement un número de telèfon.

En Blomkvist va obtenir la tercera peça del trencaclosques gràcies a una ajuda inesperada. Després de manipular les imatges pràcticament tota la nit, va dormir profundament fins ben entrada la tarda. Es va llevar amb mal de cap, va prendre una dutxa i es va arribar al Cafè de la Susanne per dinar. Hauria d'haver anat a veure en Vanger per informar-lo del que havia descobert. En lloc d'això, quan va tornar va anar a casa de la Cecilia i va trucar a la porta. Necessitava preguntar-li per què li havia mentit dient-li que no havia estat a l'habitació de la Harriet. Ningú no li va obrir.

Tot just marxava quan va sentir: —La teva puta no és a casa.

El Gollum havia sortit de la cova. En altres temps havia estat alt, gairebé dos metres, però l'edat li havia carregat tant les espatlles que els ulls li quedaven a l'alçada dels d'en Blomkvist. Tenia la cara i el coll plens de taques d'un marró fetge. Duia pijama i una bata marró, i s'ajudava d'un bastó. Semblava un d'aquells vells esquerps i eixuts.

—Què ha dit?

—He dit que la teva puta no és a casa.

En Blomkvist se li va plantar tan a prop que gairebé estaven nas contra nas.

—Està parlant de la seva filla, porc fastigós.