Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Dona, no sóc un bon creient, en tot cas.

—No creus en Déu?

—No, no crec en Déu, però respecto que tu sí que ho facis. Tothom ha de creure en alguna cosa.

Quan el tren va arribar, es van fer una llarga abraçada fins que la Pernilla va haver de pujar-hi. Amb un peu a l'esglaó, es va girar.

—Papa, no vull fer proselitisme. Tant me fa què creguis, jo sempre t'estimaré. Però em penso que hauries de continuar els teus estudis de la Bíblia.

—Per què ho dius?

—He vist les citacions que tenies enganxades a la paret —va contestar ella—. Però per què has triat uns passatges tan sinistres i neuròtics? Petons. Ja ens veurem.

Li va dir adéu amb la mà i se'n va anar. Ell es va quedar a l'andana, perplex, contemplant com el tren s'allunyava. No va ser fins que el darrer vagó va haver desaparegut pel revolt que va entendre el significat del que li acabava de dir la Pernilla i una sensació d'ofec li va omplir el pit.

En Mikael va sortir corrents de l'estació. El pròxim autobús no sortiria fins al cap d'una hora com a mínim. Els seus nervis no suportarien un espera tan llarga. Va córrer cap a la parada de taxis i va trobar en Hussein, el del fort accent de Norrland.

Deu minuts després tornava a ser al despatxet. Havia enganxat la nota a la taula amb cinta adhesiva.

Magda 32016

Sara 32109

R.J. 30112

R. L. 32027

Mari 32018

Va mirar al seu voltant. Aleshores se fi va acudir on podria trobar la Bíblia. Es va emportar la nota, va buscar les claus, que havia deixat en un bol a l'ampit de la finestra, i va córrer tot el camí fins a la cabana d'en Gottfried. Les mans gairebé li tremolaven quan va agafar la Bíblia de la Harriet del prestatge.

La noia no havia apuntat números de telèfon. Les xifres indicaven el capítol i el verset del Levític, el tercer llibre del Pentateuc. La legislació sobre els càstigs.

(Magda) Levític, 20:16

Si una dona s'acosta a una bèstia qualsevol per aparellar-s'hi, mataràs la dona i la bèstia. Moriran irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d'ells.

(Sara) Levític, 21:9

Si la filla d'un sacerdot es contamina prostituint-se, ha profanat el seu pare; serà cremada al foc.

(R.J.) Levític, 1:12

Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l'altar.

(R. L.) Levític, 20:27

I l'home o la dona que tinguin esperit nigromàntic o siguin endevinaires, seran morts irremissiblement. Els lapidareu: que la seva sang caigui damunt seu.

(Mari) Levític, 20:18

Si un home jeu amb una dona durant la menstruació i hi té relacions, tots dos seran extirpats del seu poble: ell ha despullat la font del seu fluix i ella ha destapat el seu fluix de sang.

Va sortir i va seure al porxo. La Bíblia de la Harriet tenia subratllats aquells versets. Va encendre una cigarreta i va escoltar el cant dels ocells dels voltants.

Tenia els números. Però no els noms. Magda, Sara, Mari, R. J. i R. L.

De cop i volta el cervell d'en Mikael va fer un salt, pura intuïció, i es va obrir un abisme. Va recordar la brutalitat que li havia explicat l'inspector Morell. El cas de la Rebecka, que va tenir lloc als anys quaranta. La van violar i tot seguit assassinar posant-li el cap damunt brases roents. «Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l'altar.» Rebecka. R. J. Com es deia de cognom?

En què collons s'havia ficat la Harriet?

En Vanger s'havia posat malalt. Era al llit quan en Blomkvist va trucar a la porta. Però l'Anna es va avenir a deixar-lo passar i li va dir que podia visitar el vell uns quants minuts.

—Un refredat d'estiu —va explicar en Henrik, fent soroll amb el nas—. Què volies?

—Tinc una pregunta.

—Sí?

—Has sentit parlar mai d'un assassinat que va tenir lloc a Hedestad als anys quaranta? Una noia que es deia Rebecka… li van ficar el cap en una llar de foc.

—La Rebecka Jacobsson —va dir en Henrik sense dubtar ni un segon—. Un nom que no oblidaré mai, tot i que fa anys que no el sentia esmentar.

—Però coneixes la història?

—Es clar que sí. La Rebecka Jacobsson tenia 23 o 24 anys quan va morir. Això devia passar… calculo que el 1949. Va produir una tremenda alarma, i jo hi vaig tenir un petit paper.

—De debò?

—Oi tant. La Rebecka treballava a les nostres oficines, una noia molt coneguda i molt atractiva. Però per què ho preguntes?

—No n'estic segur, Henrik, però potser he ensumat alguna pista. Hi hauré de rumiar més.

—Estàs insinuant que hi ha una relació entre la Harriet i la Rebecka? Van passar… gairebé disset anys entre un cas i l'altre.

—Deixa'm reflexionar i demà et faré una altra visita, si et trobes millor.

L'endemà en Blomkvist no va veure en Vanger. Just abans de la una de la matinada encara era a la taula de la cuina, llegint la Bíblia de la Harriet, quan va sentir el soroll d'un vehicle que travessava el pont a gran velocitat. Va mirar per la finestra i va veure els llums blaus d'una ambulància pampalluguejant.

Va tenir un mal pressentiment i va sortir corrent. L'ambulància va aparcar davant de la casa d'en Vanger. Tots els llums de la planta baixa estaven encesos. En Mikael va pujar els esglaons de l'entrada amb dues gambades i va trobar l'Anna trasbalsada al rebedor.

—Es el cor —va explicar la dona—. M'ha despertat ara fa una estona, queixant-se que li feia mal el pit. I aleshores s'ha desplomat.

En Blomkvist va envoltar la majordoma amb els braços i encara estava així quan els sanitaris van sortir amb en Henrik Vanger inconscient al damunt d'una llitera. En Martin Vanger els seguia clarament nerviós. Era al llit quan l'Anna li havia telefonat. Duia els peus nus dins d'unes sabatilles d'estar per casa i no s'havia cordat la bragueta. Va saludar breument en Mikael i es va girar cap a l'Anna.

—Marxo amb ell a l'hospital. Truqui a en Birger i miri si al matí es pot posar en contacte amb la Cecília a Londres —va dir—. I avisi en Dirch.

—Ja hi puc anar jo, a casa d'en Frode —va proposar en Blomkvist. L'Anna va assentir amb el cap, agraïda.

«Trucar a una porta després de la mitjanit sol ser sinònim de males notícies», va pensar en Mikael en trucar a casa de l'advocat.

Van passar alguns minuts abans que un Frode endormiscat li obrís.

—Tinc males notícies, Dirch. S'han emportat en Henrik a l'hospital. Sembla que es tracta d'un atac de cor. En Martin m'ha demanat que l'hi digués.

—Valga'm Déu! —va exclamar en Frode. Va consultar el rellotge—. Avui és divendres 13.

No va ser fins l'endemà al matí, després d'haver tingut una breu conversa amb en Dirch Frode pel mòbil i després d'assegurar-se que en Vanger encara era viu, que va trucar a l'Erika amb la notícia que havien ingressat el nou soci de Millennium a l'hospital amb un atac de cor. Com era d'esperar, la notícia va ser rebuda amb tristesa i inquietud.

Més tard, al vespre, en Frode el va venir a veure amb nous detalls sobre l'estat d'en Henrik Vanger.

—Es viu, però la cosa no pinta gens bé. Va tenir un atac de cor greu i també té una infecció.

—L'ha vist, vostè?

—No. Es a cures intensives. En Martin i en Birger són amb ell.

—Quines possibilitats té de sortir-se'n? En Frode va bellugar la mà.

—Ha sobreviscut a l'atac i això és un bon senyal. En Henrik està en plena forma, però és vell. Haurem d'esperar.

Van seure en silenci, sumits en els seus pensaments. En Blomkvist va fer cafè. En Frode semblava completament abatut.