Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Per què somrius? —va preguntar la Salander.

—Ho sento. Ben mirat, no ho havia planejat d'aquesta manera. No et volia alarmar. Però t'hauries d'haver vist la cara quan has obert la porta. No tenia preu.

Silenci. Per a la seva sorpresa, la Salander trobava la seva irrupció acceptable; bé, com a mínim, no desagradable.

—Ho hauràs de considerar la meva venjança per tafanejar en la meva vida personal —va comentar ell animada-ment—. T'has espantat?

—Gens ni mica —va respondre la Salander.

—Millor. No he vingut per crear-te problemes.

—Si provessis de tocar-me, t'hauria de fer mal. Te'n penediries, de debò.

En Blomkvist se la va mirar. Amb prou feines feia metre i mig d'alçada, i no semblava que pogués plantar-li gaire cara si ell fos un violador que hagués entrat per la força al pis. Però els seus ulls eren inexpressius i serens.

—Bé, això no caldrà —va replicar ell finalment—. Simplement necessito parlar amb tu. Si vols que marxi, l'únic que has de fer és dir-ho. Es curiós, però… bah, res…

—Què?

—Potser et semblarà una bestiesa, però fa quatre dies jo ni tan sols sabia que existies. Aleshores vaig llegir el teu informe sobre mi. —Va buscar dins la bossa i va treure el document—. No va ser una lectura gaire engrescadora.

Va mirar una estona per la finestra de la cuina.

—Et puc agafar una cigarreta?

Ella va fer lliscar el paquet per la taula.

—Abans has dit que ni tan sols ens coneixíem i jo he replicat que sí, que ens coneixíem. —Va assenyalar l'in-forme—. No sóc rival per a tu. Jo només he fet algunes ràpides verificacions rutinàries per aconseguir la teva adreça i data de naixement, coses d'aquestes. Però no hi ha dubte que tu saps un munt de coses sobre mi. En bona part, coses privades, carai… coses que només saben els meus millors amics. I ara sóc aquí, assegut a la teva cuina, menjant bagels amb tu. Fa mitja hora que ens coneixem, però em fa l'efecte com si fossin anys. Entens el que vull dir?

Ella va assentir amb el cap.

—Tens uns ulls preciosos —va comentar ell.

—Els teus tampoc estan malament —va respondre ella.

Un llarg silenci.

—Per què ets aquí? —va demanar-li la Salander.

En Kalle Blomkvist (a la Lisbeth li va venir al cap el seu malnom i va reprimir l'impuls de dir-lo en veu alta) de sobte semblava seriós. També semblava molt cansat. La seguretat en si mateix que havia mostrat quan havia irromput al pis ara havia desaparegut. S'havien acabat les pallassades, o si més no les havia descartat. Va sentir com ell l'estudiava atentament i va intuir que la visita havia agafat un caire més seriós.

La Salander notava que l'aplom que volia mostrar només era superficial i que en realitat no controlava del tot els nervis. Aquesta visita completament inesperada l'havia trasbalsada d'una manera que mai no havia experimentat en relació amb la seva feina. Ella es guanyava les garrofes espiant la gent. Segons com, el que feia per a l'Armansky mai no ho havia considerat una feina de debò; ho veia més aviat com un entreteniment rebuscat, una mena de hobby.

La veritat era que es divertia ficant el nas a la vida dels altres i descobrint els secrets que provaven d'amagar. Ho havia fet, d'una manera o d'una altra, des que tenia memòria. I encara ho feia actualment, no només quan l'Armansky li passava un encàrrec, sinó de vegades per pura diversió. La feia sentir-se bé. Com un videojoc complicat, amb la diferència que hi intervenien persones vives i reals. I ara tenia assegut un dels seus hobbies aquí mateix, a la cuina de casa, donant-li bagels per esmorzar. Era completament absurd.

—Tinc un problema fascinant —va deixar anar en Blomkvist—. Digue'm una cosa. Quan m'investigaves per a en Dirch Frode, tenies alguna idea de quin ús faria del teu informe?

—No.

—El propòsit era obtenir tota mena d'informació sobre mi perquè en Frode, o més ben dit el seu cap, em volia contractar per a una feina.

—Ah, bé.

Ell li va fer un petit somriure.

—Un dia d'aquests tu i jo tindrem una conversa sobre l'ètica de tafanejar en la vida dels altres. Però ara mateix tinc un altre problema. La feina que em van oferir, i que inexplicablement vaig acceptar, és sens dubte l'encàrrec més estrany que m'han donat mai. Abans que te n'expliqui res més, necessito saber que puc confiar en tu, Lisbeth.

—Què vols dir?

—En Dragan Armansky m'ha dit que ets completament de fiar. Però, així i tot, vull fer-te una pregunta: et puc explicar coses confidencials sabent que tu no les esbombaràs, per cap mitjà, mai?

—Un moment. Has parlat amb en Dragan? Es ell qui t'ha enviat aquí? —«Et mataré, maleït armeni dels collons…!»

—No exactament. No ets l'única que sap esbrinar l'adreça de la gent; això ho he fet jo tot solet. T'he buscat al registre civil. Hi consten tres Lisbeth Salander, i les altres dues les vaig descartar de seguida. Però ahir vaig tenir una llarga conversa amb l'Armansky. Al principi ell també es pensava que volia guerra perquè havies tafanejat en la meva vida privada. Al capdavall el vaig convèncer que tenia un bon motiu. —Quin?

—Com t'he dit, el cap d'en Frode em va contractar per fer una feina. He arribat a un punt en què necessito un investigador qualificat. En Frode em va parlar de tu i va dir que eres molt bona. Ell no volia delatar-te, simplement se li va escapar. He parlat amb l'Armansky i li he explicat el que volia. I ell s'hi ha mostrat totalment conforme i ha provat de trucar-te. Però com que no contestaves al telèfon… aquí em tens. Truca-li, si vols.

La Salander va trigar uns quants segons a trobar el mòbil entre la roba que li havia tret la Mimmi. En Blomkvist va observar amb interès el seu torbament mentre feia un tomb pel pis. Tots els mobles semblaven sortits dels encants. Tenia una impressionant installació informàtica en una tauleta mínima de la saleta d'estar i un reproductor de CD en un prestatge. La collecció de CD ho era tot menys impressionant: deu discos de grups que ell mai no havia sentit anomenar, i els músics que apareixien a les portades semblaven vampirs de l'espai exterior. Probablement, la música no era un dels seus principals interessos.

La Salander va veure que l'Armansky li havia trucat set vegades la nit passada i dues aquest matí. Va marcar el seu número mentre en Blomkvist es repenjava contra el marc de la porta i escoltava la conversa.

—Sóc jo… ho sento… el tenia apagat… ja ho sé, vol contractar-me… no, és aquí plantat al mig de la meva saleta d'estar, collons…! —Va alçar la veu—. Dragan, tinc ressaca i mal de cap, si us plau, prou de jocs. Has donat llum verda a aquesta feina o no…? Gràcies. Va penjar.

La Salander es va mirar en Blomkvist per la porta entreoberta de la saleta d'estar; li estava remenant els CD i traient llibres de la prestatgeria. Acabava de trobar un flascó marró sense etiqueta i el mirava a contrallum. Estava a punt de descargolar el tap quan ella s'hi va acostar ràpidament i li va prendre el flascó. Va tornar a la cuina, es va asseure en una cadira i va començar a fer-se massatge a les temples fins que ell s'hi va acostar.

—Les regles són senzilles —va dir la Salander—. Res del que parlis amb mi o amb l'Armansky ho han de saber terceres persones. Signarem un contracte que declari que Milton Security garanteix la confidencialitat del que descobrim. Vull saber en què consisteix la feina abans de decidir si vull treballar per a tu o no. Això també vol dir que guardaré silenci sobre tot el que m'expliquis, tant si accepto la feina com si no, sempre que no m'indueixis a cap mena d'activitat delictiva greu. En aquest cas, n'informaré en Dragan, que al seu torn ho comunicarà a la policia.