Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Aquesta havia estat la part més delicada de la seva conversa. Hauria dit que en Blomkvist no volia abordar el tema deliberadament i, finalment, ella no havia pogut estar-se de fer-li la pregunta.

—Has dit que sabies el que he fet.

—Has entrat al meu ordinador. Ets una hacker.

—Com ho saps? —La Salander estava completament segura que no havia deixat pistes i que la seva intrusió no la podia descobrir ningú, llevat que un assessor de seguretat altament qualificat s'hagués assegut davant de l'ordinador i hagués escanejat el disc dur quan ella hi accedia.

—Vas cometre un error.

Li va explicar que havia citat un text que només era al seu ordinador.

La Salander es va quedar en silenci. Finalment va alçar la vista cap a ell, amb ulls inexpressius.

—Com te'n vas sortir? —va preguntar ell.

—És el meu secret. Què penses fer?

En Mikael va arronsar les espatlles.

—Què puc fer? Potser hauria de parlar amb tu de l'ètica i la moral, i del perill de furgar en la vida privada de la gent.

—Exactament el que tu fas com a periodista.

—Oi tant. I per això mateix els periodistes tenim un comitè d'ètica que vigila pels temes morals. Quan escric un article sobre un malparit de la banca, deixo de banda, per exemple, la seva vida privada. No dic que una estafadora és lesbiana o que l'excita cardar amb el seu gos ni res d'això, encara que sigui veritat. Els malparits també tenen dret a tenir vida privada. Entens el que vull dir?

—Sí.

—Doncs tu vas envair la meva intimitat. El meu cap no necessita saber amb qui em fico al llit. Això és cosa meva.

Al rostre de la Salander es va dibuixar un somriure torçat.

—Creus que no ho hauria d'haver dit?

—En el meu cas no canvia gran cosa. Mitja ciutat està al corrent de la meva relació amb l'Erika. Però és qüestió de principis.

—En aquest cas, potser et divertirà saber que jo també tinc principis comparables al teu comitè d'ètica. Els anomeno «els principis de la Salander». Un és que un malparit és un malparit es miri com es miri, i si li puc fer mal esbombant la seva merda, aleshores s'ho mereix.

—D'acord —va dir en Blomkvist—. Les meves idees tampoc no són tan diferents de les teves, però…

—Però el fet és que, quan faig una investigació privada, també tinc en compte el que penso sobre la persona en qüestió. No sóc pas neutral. Si sembla bona persona, puc rebaixar el to del meu informe.

—De debò?

—En el teu cas el vaig rebaixar. Podria haver escrit un llibre sobre la teva vida sexual. Podria haver-li dit a en Frode que l'Erika Berger té un passat al Club Xtreme i que va flirtejar amb el sadomaso als anys vuitanta… la qual cosa hauria provocat certes associacions d'idees pel que fa a la vostra vida sexual.

En Blomkvist li va aguantar la mirada. Un moment després va riure.

—Ets molt meticulosa, oi? Per què no ho vas afegir a l'informe?

—Sou adults que evidentment s'agraden. El que feu al llit no és assumpte de ningú, i l'única cosa que hauria aconseguit dient-ho hauria sigut ferir-vos a tots dos, o proporcionar a algú material per fer xantatge. No conec en Frode… la informació podria haver acabat a les mans d'en Wennerstròm.

—I no vols proporcionar informació a en Wennerstròm?

—Si hagués de triar entre tu i ell, probablement acabaria al teu costat.

—L'Erika i jo tenim un… la nostra relació és…

—Si us plau, de debò que no m'importa un rave quina mena de relació teniu. Però no has contestat la meva pregunta: què penses fer ara que saps que he entrat al teu ordinador?

—Lisbeth, no sóc aquí per extorquir-te. Sóc aquí per demanar-te que m'ajudis en una investigació. Pots dir que sí o que no. Si dius que no, ja trobaré algú altre i no tornaràs a saber res de mi mai més. —Va rumiar un segon i va somriure—. Si no et torno a trobar furgant al meu ordinador, és clar.

—I aleshores què passaria?

—Saps moltes coses de mi. Algunes són privades i personals, però el mal ja està fet. Només espero que no facis servir tot el que saps contra mi o contra l'Erika.

Ella el va observar amb una mirada absent.

Mentre esperava per veure si en Henrik Vanger se'n sortiria o no, en Blomkvist es va passar un parell de dies repassant la documentació que tenia. Es mantenia en estret contacte amb en Frode. Dijous al vespre en Frode li va portar notícies: de moment, la crisi semblava superada.

—Avui hi he pogut parlar una estona. Vol veure't al més aviat possible.

Així doncs, cap a la una del migdia del dia de Sant Joan, en Blomkvist va agafar el cotxe fins a l'hospital de Hedestad i va buscar l'habitació corresponent. Es va trobar un Birger Vanger emprenyat que li va impedir el pas. En Henrik no podia rebre visites, deia.

—Que estrany —va replicar en Mikael, sense perdre la calma i mirant-se el regidor municipal—, en Henrik ha enviat un avís ben clar que em volia veure avui.

—Vostè no forma part d'aquesta família; no hi té res a fer, aquí.

—Té raó. No formo part d'aquesta família. Però treballo per a en Henrik Vanger i només rebo ordres d'ell. Això podria haver desfermat una acalorada discussió si en Frode no hagués sortit just en aquell moment de l'habitació d'en Vanger.

—Ah, ja és aquí. En Henrik demanava per vostè ara mateix.

En Frode va deixar la porta oberta i en Blomkvist va entrar fregant el costat d'en Birger en passar.

En Henrik Vanger semblava haver envellit deu anys. Estava estirat amb els ulls entreoberts, un tub d'oxigen al nas i els cabells més despentinats que mai. Una infermera va aturar en Blomkvist posant-li fermament una mà al braç.

—Dos minuts i prou. I no el trasbalsi.

En Blomkvist es va asseure a la butaca de les visites per poder veure el rostre d'en Henrik. El va envair un sentiment de tendresa que el va sorprendre fins a un cert punt, i va allargar la mà per estrènyer suaument la del vell.

—Res de nou? —La veu era dèbil.

En Blomkvist va fer que sí amb el cap.

—Et presentaré un informe tan aviat com et trobis millor. Encara no he resolt el misteri, però he trobat més dades noves i estic seguint unes pistes. D'aquí a una setmana, potser dues, et podré donar resultats.

En Henrik Vanger va provar de moure el cap per indicar que ho entenia.

—He de ser fora uns quants dies.

En Henrik va aixecar les celles.

—No abandono el vaixell. He d'investigar una cosa. He arribat a un acord amb en Dirch per informar-lo de tot. Et sembla bé?

—En Dirch és… el meu home… de confiança… en tot. En Blomkvist va tornar a estrènyer la mà d'en Henrik. —Mikael… si jo no… me'n surto… vull que… acabis la feina.

—L'acabaré.

—En Dirch té… plens…

—Henrik, vull que et posis bo. M'enfadaria molt amb tu si et morissis després que hagi fet tants progressos.

—Dos minuts —va avisar la infermera.

—He de marxar. La propera vegada tindrem una llarga conversa.

En sortir, en Birger Vanger l'esperava. El va aturar engrapant-lo per l'espatlla.

—No vull que amoïni més en Henrik. Està molt malalt i no l'han de molestar ni trasbalsar.

—Comprenc la seva preocupació i em sap greu. Cregui'm, no penso trasbalsar-lo.

—Tothom sap que en Henrik el va contractar per ficar el nas en el seu petit passatemps… la Harriet. En Dirch ha dit que en Henrik va quedar molt afectat arran d'una conversa que van tenir vostè i ell abans de tenir l'atac de cor. Fins i tot va comentar que vostè es pensava que potser era el causant de l'atac.

—Ja no ho crec. En Henrik tenia arteriosclerosi coronària. Podria haver tingut un atac de cor fins i tot mentre era al lavabo. Estic segur que de fet vostè ja ho sap.