Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Exactament. Potser sóc una paranoica, però no em vaig voler arriscar que en Dahlman filtrés la notícia. De manera que vaig decidir informar tot el personal el mateix dia que es va fer públic l'acord. I això ens va obligar a guardar silenci durant un mes.

—I doncs?

—Doncs que va ser la primera bona notícia que rebien des de feia un any. Tothom se'n va alegrar llevat d'en Dahlman. Vull dir… no tenim la redacció més gran del món. Hi havia tres persones exultants, a més del becari, i una persona que va arrufar el nas perquè no ho havíem explicat a tothom abans.

—Tenia raó…

—Ja ho sé. Però el fet és que va continuar burxant-hi dia rere dia i la moral de la redacció va caure en picat. Al cap de dues setmanes de tota aquesta merda, el vaig cridar al meu despatx i li vaig dir a la cara que no havia informat el personal abans perquè no em fiava que ell guardés la notícia en secret.

—I com s'ho va prendre?

—Es va enfadar molt, és clar. Jo no vaig baixar del burro i li vaig donar un ultimàtum… o es calmava o començava a buscar-se una altra feina.

—Que es va calmar. Però continua fent-se l'ofès i hi ha molta tensió entre ell i els altres. En Christer no el suporta i no ho dissimula pas.

—Què sospites que farà en Dahlman?

L'Erika va deixar anar un sospir.

—No ho sé. El vam contractar fa un any, quan ja començàvem a tenir problemes amb en Wennerstròm. No puc demostrar res, però tinc el desagradable pressentiment que ja no treballa per a nosaltres.

—Confia en el teu instint.

—Potser és simplement un pobre desgraciat que provoca mal ambient perquè no troba el seu lloc.

—Es possible. Però estic d'acord que ens vam equivocar contractant-lo.

Mitja hora després anava cap al nord per les rondes d'Slussen amb el cotxe que li havia deixat l'esposa d'en Frode. Era un Volvo de deu anys que amb prou feines s'havia fet servir. En Blomkvist tenia permís per agafar-lo quan volgués.

Van ser petits detalls que li podrien haver passat per alt fàcilment si no hagués estat a l'aguait: papers no tan ordenadament apilats com recordava haver-los deixat, un classificador no tan ben posat a la prestatgeria, el calaix de l'escriptori tancat del tot… quan estava segur que l'havia deixat obert un centímetre.

Algú havia estat a la caseta.

Havia tancat la porta amb clau, però es tractava d'un pany corrent i antic que gairebé qualsevol podia forçar amb un tornavís, i qui sabia quantes claus hi havia en circulació. Va escorcollar sistemàticament el despatxet, buscant què podia trobar a faltar. Al cap d'una estona va decidir que tot era al seu lloc.

No obstant això, algú havia estat a la caseta i li havia potinejat els papers i els classificadors. En Blomkvist s'havia endut l'ordinador, de manera que no hi havien pogut tenir accés. Es va fer dues preguntes: qui havia estat? I què havia pogut deduir de la visita?

Els classificadors formaven part del material d'en Vanger que havien tornat a portar a la casa dels convidats quan havia sortit de la presó. No hi havia res de les noves dades. Les llibretes de l'escriptori semblarien escrites en clau per a qualsevol no iniciat en el tema, però la persona que li havia regirat la taula era algú no iniciat?

Dins d'una funda de plàstic, al bell mig de la taula, havia deixat una còpia de la llista de l'agenda i una altra dels versets. Poca broma. Qui li hagués remenat el despatxet sabia ara que havia desxifrat el codi de l'agenda.

«Així doncs, qui era?»

En Henrik Vanger era a l'hospital. No sospitava de l'Anna. I en Frode? Ja li havia explicat tots els detalls. La Cecília Vanger havia anullat el viatge a Florida i havia tornat de Londres acompanyada per la seva germana. En Blomkvist només l'havia vista una vegada, travessant el pont amb cotxe tot just ahir. En Martin Vanger. En Harald Vanger. En Birger Vanger… l'endemà de l'atac de cor d'en Henrik havia tornat per a una reunió familiar a la qual no havien convidat en Blomkvist. L'Alexander Vanger. La Isabella Vanger.

Amb qui havia parlat en Frode? Què se li havia pogut escapar aquesta vegada? Quants familiars s'havien assabentat amb neguit del fet que en Blomkvist havia aconseguit grans progressos en la investigació?

Eren les vuit del vespre passades. Va trucar al manyà de Hedestad i li va encarregar un pany nou. El manyà va dir que podria venir l'endemà. En Blomkvist va contestar que li pagaria el doble si venia de seguida. Van acordar que l'home vindria pels volts de dos quarts d'onze aquella mateixa nit i que installaria un pany de seguretat nou.

En Blomkvist va dur el cotxe a casa d'en Frode. La seva dona li va indicar el jardí del darrere de la casa i li va oferir una cervesa freda, que ell va acceptar amb molt de gust. Aleshores va preguntar per en Henrik Vanger.

En Frode va remenar el cap.

—L'han operat. Tenia arteriosclerosi coronària. Els metges han dit que els dies següents seran crítics.

Hi van rumiar una estona mentre es bevien les cerveses.

—No hi ha parlat, m'imagino.

—No. No es troba prou bé per parlar. Com li ha anat a Estocolm?

—Aquella noia, la Salander, ha acceptat la feina. Aquí tinc el contracte de Milton Security. L'ha de signar i enviar-lo per correu.

En Frode va llegir el document.

—Es cara —va comentar.

—En Henrik s'ho pot permetre.

En Frode va assentir amb el cap. Va agafar una ploma que duia a la butxaca del pit i hi va posar la seva signatura.

—Es millor que signi mentre en Henrik encara és viu. Ho podria tirar a la bústia quan torni cap a casa?

En Blomkvist es va ficar al llit cap a mitjanit, però no podia dormir. Fins ara la seva feina a l'illa de Hedeby havia semblat una recerca sobre una curiositat històrica. Però si algú estava prou interessat en el que feia per introduir-se al seu despatxet, aleshores potser la història tenia més relació amb el present que no es pensava.

De sobte se fi va acudir que potser hi havia altres persones interessades en el que feia. A en Wennerstròm, la sobtada aparició d'en Vanger al consell de direcció de Millennium no li havia passat desapercebuda. O eren paranoies?

En Mikael va sortir del llit i va plantar-se completament nu davant de la finestra de la cuina per contemplar l'església de l'altra banda del pont. Va encendre una cigarreta.

No es podia treure del cap la Lisbeth Salander. Es comportava d'una manera força estranya, amb totes aquelles pauses en plena conversa. El seu pis era un desgavell, tot estava pel mig. Bosses plenes de diaris al rebedor. Una cuina que no havien netejat ni endreçat des de feia anys. Roba escampada per terra. Evidentment, havia estat mitja nit al bar. Tenia marques de petons al coll i sens dubte havia passat la nit en companyia. Duia un fotimer de tatuatges al cos i dos pírcings a la cara i potser en altres llocs. Era rarota.

L'Armansky li havia assegurat que era la seva millor investigadora i l'informe que ella havia fet sobre ell era aclaparadorament exhaustiu. «Una noia estranya.»

La Salander seia davant del seu PowerBook, però pensava en en Mikael Blomkvist. Mai a la vida havia deixat que ningú franquegés la seva porta sense una invitació expressa, i podia comptar amb els dits d'una mà les persones que havia convidat. En Blomkvist havia irromput a la seva vida i ella només havia protestat sense convenciment.

I no només això: l'havia tocat.

En circumstàncies normals, aquesta mena de comportament l'hauria empès mentalment a agafar una pistola. Però no havia sentit la més petita amenaça ni qualsevol altra mena d'hostilitat per la seva banda. En Blomkvist tenia bons motius per cantar-li la canya, fins i tot per denunciar-la a la policia. Però, en canvi, fins i tot s'havia pres com una broma que li hagués piratejat l'ordinador.