Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Però és que la Salander havia fet servir l'esborrany original! Va tornar a comprovar la portada de l'informe. Duia la data de tres dies abans que en Blomkvist hagués presentat la renúncia. «Això és impossible!» Aleshores el comunicat de premsa només podia ser en un lloc: a l'ordinador d'en Blomkvist. Al seu iBook, no pas a l'ordinador de la redacció. El text no s'havia imprès. Ni tan sols l'Erika en tenia cap còpia, tot i que n'havien parlat.

En Blomkvist va deixar lentament l'informe de la Salander. Es va posar la caçadora i va sortir a la nit clara, ara que faltava una setmana per al solstici d'estiu. Va recórrer la platja passejant al llarg del canal, va passar per davant de la finca de la Cecília Vanger, i va deixar enrere el luxós iot de motor al peu del xalet d'en Martin Vanger. Caminava a poc a poc, sense parar de rumiar. Finalment es va asseure en una roca i va contemplar les balises lluminoses de la badia de Hedestad. Només podia arribar a una única conclusió.

—Has entrat al meu ordinador, senyoreta Salander —va dir en veu alta—. Ets una maleïda hacker.

La Salander es va despertar del seu son sense somnis amb un sobresalt. Estava marejada. No li calia girar el cap per saber que la Mimmi ja havia marxat a la feina, però la seva olor encara omplia l'ambient carregat del dormitori. Havia begut massa cerveses al Kvarnen amb les Evil Fingers. La Mimmi havia aparegut poc abans de l'hora de tancar i l'havia acompanyat a casa i al llit.

La Salander (a diferència de la Mimmi) no s'havia considerat mai del tot lesbiana. Mai no s'havia plantejat si era hetero, homo o fins i tot bisexual. Les etiquetes no li importaven una merda i no era assumpte de ningú més saber amb qui passava la nit. Si havia de triar, preferia els tios; si més no, encapçalaven les seves estadístiques. L'únic problema era trobar un paio que no fos imbècil i que, a més, fos bo al llit; la Mimmi era una alternativa tendra, i la posava a mil. S'havien conegut en un envelat de cerveses al festival de l'Orgull Gai ara feia un any; era l'única persona que la Salander havia presentat a les Evil Fingers. Però encara es tractava d'un embolic poc seriós per a les dues. Era agradable arraulir-se contra el cos suau i càlid de la Mimmi, i a la Salander no li feia res llevar-se amb ella i esmorzar plegades.

El despertador marcava dos quarts de deu del matí i ella es preguntava què la podia haver despertat quan el timbre de la porta va tornar a sonar. Es va asseure al llit, estupefacta. Mai de la vida ningú no havia trucat al seu timbre a aquestes hores. Encara més, molt poques persones trucaven al seu timbre. Es va embolicar amb un llençol i va anar fins al rebedor fent tentines per obrir la porta. Es va trobar en Mikael Blomkvist cara a cara, va sentir com el pànic li envaïa el cos i va recular una passa.

—Bon dia, senyoreta Salander —la va saludar ell alegrement—. Has tingut una nit moguda, ja ho veig. Puc entrar?

Sense esperar resposta, va passar i va tancar la porta darrere seu. Va observar amb curiositat la pila de roba que hi havia al terra del rebedor i la muntanya de bosses plenes de diaris; tot seguit va mirar per la porta del dormitori mentre a la Salander el món li començava a giravoltar de mala manera. «Què? Qui? Com?» Divertit, en Blomkvist va contemplar el seu desconcert.

—M'he imaginat que encara no hauries esmorzat i he portat uns bagels [3] Panets en forma d'anella, típics de la cuina jueva. . N'he agafat un de carn rostida, un altre de gall dindi i mostassa de Dijon, i un altre més vegetarià, d'alvocat. No conec els teus gustos. —Va entrar a la cuina i va agafar la cafetera—. On tens el cafè?

La Salander encara era al vestíbul, com si s'hagués quedat paralitzada, fins que va sentir obrir l'aixeta de l'aigüera. Aleshores va fer tres ràpides passes.

—Pari! Pari ara mateix! —Es va adonar que cridava i va abaixar la veu—. Merda, no pot entrar aquí com si fos casa seva. Ni tan sols ens coneixem.

En Blomkvist es va aturar, amb la cafetera a la mà, i es va girar per mirar-la.

—T'equivoques! Em coneixes millor que ningú. Oi?

Li va donar l'esquena i va posar aigua a la màquina. Aleshores va començar a obrir armaris buscant el cafè. —Ara que hi caic, sé com ho fas. Conec els teus secrets.

La Salander va tancar els ulls, desitjant que el terra parés de giravoltar sota els seus peus. Es trobava en un estat de paràlisi mental. Estava ressacosa. Aquesta situació era surrealista, i el seu cervell es negava a funcionar. Mai no s'havia trobat cara a cara amb un dels seus objectius. «Sap on visc!» El tenia a la cuina. Això era impossible. Era ultratjant. «Sap qui sóc!»

Va notar que li relliscava el llençol i se'l va ajustar al voltant del tors. En Blomkvist deia alguna cosa, però al principi no el va entendre.

—Hem de parlar —va repetir ell—. Però diria que val més que primer et dutxis.

Ella va provar de parlar amb coherència.

—Escolti'm… si ve a fer una escena, no és amb mi amb qui hauria de parlar. Jo només feia la meva feina. Hauria de parlar amb el meu cap.

Ell va alçar els palmells. El senyal universal de la pau, o de «no porto armes».

—Ja he parlat amb l'Armansky. Per cert, vol que li telefonis… et va trucar ahir a la nit i no vas contestar.

La Salander no detectava cap amenaça, però així i tot va recular una passa quan ell s'hi va acostar, la va agafar pel braç i la va acompanyar a la porta del bany. No suportava que la toquessin sense el seu permís.

—No vull causar problemes —va advertir ell—. Però em moro de ganes de parlar amb tu. Després que et despertis, vull dir. El cafè estarà a punt quan t'hagis vestit. Primer, una dutxa! Som-hi!

Va obeir passivament. «La Lisbeth Salander mai no és passiva», va pensar ella.

Es va repenjar contra la porta del quarto de bany i va intentar ordenar-se els pensaments. Estava més afectada del que podia entendre. De mica en mica es va adonar que una dutxa no era només un bon consell, sinó una necessitat després de la nit de gresca. Quan va haver acabat, es va esmunyir dins el dormitori i es va posar uns texans i una samarreta amb el lema: «L'apocalipsi va ser ahir… avui tenim un problema greu.»

Després d'aturar-se un segon, va buscar la seva jupa de cuir, que estava penjada en una cadira. Va treure la porra elèctrica de la butxaca, va comprovar que estava carregada i se la va guardar a la butxaca de darrere dels texans. L'aroma de cafè s'escampava pel pis. Va respirar fondo i va tornar a la cuina.

—No fas mai dissabte, tu? —la va renyar ell.

Havia omplert la pica amb tot de plats bruts i cendrers; havia llençat els cartrons de llet vells dins d'una bossa de les escombraries i havia retirat de la taula cinc setmanes de diaris; havia deixat la taula neta i hi havia posat les tasses i (no feia broma) els bagels. «Molt bé, vejam on va a parar tot això.» Es va asseure davant seu.

—No has contestat la meva pregunta. Carn rostida, gall dindi o vegetarià?

—Carn rostida.

—Doncs jo em menjaré el de gall dindi.

Van menjar en silenci, estudiant-se mútuament. Quan ella es va acabar el seu bagel, també es va menjar la meitat del vegetarià. Va agafar un paquet de cigarretes arrugat de l'ampit de la finestra i en va treure una.

Ell va trencar el silenci.

—Potser no sóc tan bo com tu investigant, però almenys he esbrinat que no ets vegetariana ni… com es pensava en Dirch Frode… anorèctica. Inclouré aquestes dades al meu informe.

La Salander el va mirar, però ell semblava prendre-s'ho tan a broma que ella li va fer un somriure forçat. Aquella situació no tenia cap ni peus. Va fer un glop de cafè. A més, tenia una mirada amable. Va decidir que, fos el que fos, no semblava mala persona. I en la seva investigació no hi havia res que indiqués que era un fill de puta pervertit que abusava de les nòvies ni res de semblant. Es va recordar a si mateixa que era ella qui ho sabia tot. «La informació és poder.»