Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Va tornar a obrir l'àlbum. El va repassar pàgina per pàgina, observant totes les fotografies del pont. Va contemplar un Henrik Vanger més jove, xop de gasoil, i un Harald, l'home que encara no havia vist, també més jove. La barana trencada, els edificis, les finestres i els vehicles que es veien a les imatges. No va tenir cap problema per identificar una Cecilia de 20 anys al bell mig dels curiosos. Duia un vestit de colors clars i una jaqueta fosca, i apareixia com a mínim en una vintena de fotos.

De sobte, va tenir un pressentiment; amb els anys, en Blomkvist havia après a confiar en la seva intuïció. I aquesta intuïció reaccionava davant alguna cosa de l'àlbum, però encara no sabia dir què era.

A les onze de la nit encara era a la taula de la cuina, tornant a examinar una per una les fotografies, quan va sentir que s'obria la porta.

—Puc entrar? —Era la Cecilia Vanger. Sense esperar resposta, es va asseure al seu davant a l'altra banda de la taula. En Blomkvist va tenir l'estranya sensació d'haver-ho viscut ja abans. Duia un vestit de colors clars, fi i no gaire en-tallat, i una jaqueta d'un blau grisos, unes peces pràcticament idèntiques a la roba que duia a les fotografies del 1966.

—El problema ets tu —va dir ella.

En Blomkvist va aixecar les celles.

—Em sap greu, però m'has agafat de sorpresa en trucar a la meva porta aquesta nit. I ara estic tan nerviosa que no puc dormir.

—Per què estàs nerviosa?

—Que no ho entens?

Ell va fer que no amb el cap.

—Si t'ho dic, em promets que no te'n riuràs?

—T'ho prometo.

—Quan et vaig seduir aquest hivern va ser una poca-soltada impulsiva. Volia passar-m'ho bé i prou. Aquella primera nit anava força beguda i no tenia cap intenció de començar res de llarga durada amb tu. Després es va convertir en alguna cosa més. Vull que sàpigues que totes aquelles setmanes tenint-te com a amant ocasional van ser les més felices de la meva vida.

—Jo també m'ho vaig passar molt bé.

—Mikael, t'he estat mentint a tu i també m'he mentit a mi mateixa tot el temps. No m'he sentit mai gaire desinhibida pel que fa al sexe. He tingut cinc o sis parelles sexuals en tota la meva vida. La primera vegada, quan tenia 21 anys i era una inexperta. Després, amb el meu marit, que vaig conèixer quan jo tenia 25 anys, i va resultar un malparit. I llavors, amb tres homes que vaig conèixer amb alguns anys d'interval. Però tu em vas remoure alguna cosa dins meu. Mai no en tenia prou. Devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que tu mai no demanes res a canvi.

—Cecilia, no tens per què…

—Xst… no m'interrompis o mai no seré capaç de dir-te això.

En Blomkvist es va quedar assegut en silenci.

—El dia que vas marxar a la presó, em vaig sentir molt desgraciada. Te'n vas anar i va ser com si no haguessis existit mai. La casa dels convidats era a les fosques. El meu llit era fred i buit. I jo allà al mig, la dona de 56 anys més sola que la una.

No va dir res durant una estona i va mirar en Blomkvist als ulls.

—Aquest hivern em vaig enamorar de tu. No volia fer-ho, però va passar. I aleshores vaig reflexionar i vaig veure que només eres aquí temporalment, que un dia marxaries per sempre i que jo em quedaré aquí la resta de la meva vida. Això em va fer tant de mal, que vaig decidir que no et deixaria tornar a entrar quan sortissis de la presó.

—Ho sento.

—No és culpa teva. Quan aquesta nit te n'has anat, m'he assegut i he plorat. Tant de bo pogués començar la meva vida de bell nou. Aleshores decidiria una cosa.

—Quina?

Va clavar la vista a la taula.

—Que hauria d'estar completament boja per deixar de veure't simplement perquè un dia marxaries. Mikael, podem començar de nou? Pots oblidar el que ha passat aquest vespre?

—Ja està oblidat —va contestar ell—. Però gràcies per demanar-m'ho.

Ella encara abaixava la vista cap a la taula. —Si encara em vols, fem-ho.

Va alçar els ulls cap a ell. Tot seguit es va aixecar i va anar cap a la porta del dormitori. Va deixar caure la jaqueta a terra i es va treure el vestit per damunt del cap mentre entrava.

En Blomkvist i la Cecilia Vanger es van despertar quan la porta principal es va obrir i algú va entrar a la cuina. Van sentir el cop sec d'una cosa pesada en deixar-la a la vora de l'estufa. I aleshores va aparèixer l'Erika a la porta del dormitori amb un somriure que immediatament es va tornar una expressió d'esverament.

—Ostres! —Va fer un pas enrere.

—Hola, Erika —va dir en Blomkvist.

—Hola. Em sap molt de greu. Demano mil disculpes per entrar d'aquesta manera. Hauria d'haver trucat.

—I nosaltres hauríem d'haver tancat la porta principal. Erika… aquesta és la Cecilia Vanger. Cecilia… l'Erika Berger és la redactora en cap de Millennium.

—Bon dia —va dir la Cecilia.

—Bon dia —va dir l'Erika. Semblava com si no acabés de decidir si fer una passa endavant i donar-li la mà educadament o simplement marxar—. Eeh… vaig… vaig a fer un tomb…

—I si prepares una mica de cafè? —En Blomkvist va mirar el despertador de la tauleta de nit. Passava de migdia.

L'Erika va assentir amb el cap i va tancar la porta del dormitori. En Blomkvist i la Cecilia es van mirar. La Cecilia semblava avergonyida. Havien fet l'amor i xerrat fins a les quatre de la matinada. Llavors la Cecilia havia dit que passaria la nit allà i que a partir d'aleshores tant se li'n fotria que sabessin que dormia amb en Mikael Blomkvist. Havia dormit donant-li l'esquena, amb el braç d'ell envoltant-li els pits.

—Escolta… que no passa res —va dir ell—. L'Erika està casada i no és la meva xicota. Ens veiem de tant en tant, però no li importa en absolut si tu i jo tenim un embolic… Probablement se sent molt violenta, ara mateix.

Quan van passar a la cuina poc després, l'Erika havia preparat cafè, suc, melmelada de taronja, formatge i torrades. Feia bona olor. La Cecilia s'hi va acostar directament i li va oferir la mà.

—Ha sigut una mica violent, ara fa un moment. Què tal?

—Cecilia, em sap greu haver irromput com un elefant —va disculpar-se una Erika Berger d'allò més torbada.

—Oblidem-ho, per l'amor de Déu. I esmorzem.

—Hola —va dir en Mikael, abraçant l'Erika abans de seure—. Com has arribat?

—He pujat en cotxe aquest matí. Com, si no? He rebut el teu missatge a les dues de la matinada; t'he trucat unes quantes vegades.

—Tenia el mòbil apagat —va dir en Mikael dedicant un somriure a la Cecilia Vanger.

Després d'esmorzar l'Erika es va disculpar i els va deixar sols dient que havia d'anar a saludar en Vanger. La Cecilia va desparar la taula donant l'esquena a en Mikael. Ell es va aixecar i la va envoltar amb els braços.

—I ara què passarà? —va dir la Cecilia.

—Res. Funciona així… l'Erika és la meva millor amiga. Fa més de vint anys que mantenim una relació esporàdica, i probablement seguirem així vint anys més. O això espero. Però no hem sigut mai parella i no ens fiquem mai en les aventures de l'altre.

—Es això el que tenim? Una aventura?

—No sé el que tenim. Però sembla que estem bé l'un amb l'altre.

—On dormirà aquesta nit?

—Ja li trobarem un lloc. En una habitació dels convidats d'en Henrik. De tota manera, no voldrà dormir al meu llit.

La Cecilia hi va rumiar un moment. —No sé si m'hi puc acostumar. Potser a tu i a ella ja us va bé així, però jo no sé… jo mai no he… —Va fer que no amb el cap—. Me'n torno a casa meva. Hi he de rumiar una mica.

—Cecilia, abans m'ho has demanat i jo t'he explicat la meva relació amb l'Erika. La seva existència no et pot agafar completament de sorpresa.

—Es cert. Però mentre ella era a una còmoda distància allà, a Estocolm, la podia ignorar.