Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Bé, ja és alguna cosa —va dir la Salander tan baixet que l'Armansky només va veure que se li movien els llavis. Es va posar dreta i va enfilar cap a la porta.

—Espera. On vas?

—A casa. Vull comprovar un parell de cosetes. Truca'm quan tinguis res.

La notícia que Millennium podia comptar amb l'ajut d'en Henrik Vanger va ser força més important del que la Lisbeth Salander havia previst. L'edició de la tarda d'Aftonbladetja havia sortit amb un article de l'agència de notícies TT que resumia la carrera d'en Vanger i que declarava que era la primera vegada en gairebé vint anys que el vell magnat de la indústria feia una aparició pública. L'anunci que entrava al capital de Millennium semblava tan inimaginable com que els vells conservadors Peter Wallenberg o Erik Penser es presentessin com a socis accionistes d'ATC o com a patrocinadors d'Ordfront Magasin.

La notícia era tan important que l'edició de dos quarts de vuit del vespre de Rapport la va posar com un dels temes de capçalera i li va dedicar tres minuts. Van entrevistar l'Erika Berger en una taula de reunions de la redacció de Millennium De cop i volta l'afer Wennerstròm tornava a ser notícia.

—L'any passat vam cometre un greu error que ha acabat amb una condemna per difamació. Ho lamentem, naturalment… però tenim intenció de tornar a parlar d'aquest cas en el moment oportú.

—Què vol dir amb això de «tornar a parlar d'aquest cas»? —va demanar el periodista.

—Vull dir que tard o d'hora explicarem la nostra versió dels fets, cosa que no hem fet fins ara.

—Podrien haver-ho fet durant el judici.

—Vam optar per no fer-ho. Però el nostre periodisme d'investigació continuarà com abans.

—Això vol dir que mantenen les tesis de l'article que va motivar l'acusació?

—No tinc res més a dir sobre aquest tema.

—Vostè va acomiadar en Mikael Blomkvist després que es fes pública la sentència.

—Això és inexacte. Llegeixi el nostre comunicat de premsa. El senyor Blomkvist necessitava un descans. Tornarà com a director general i editor més endavant, aquest mateix any.

La càmera va filmar una panoràmica de la redacció mentre el periodista resumia l'agitada història de Millennium com a revista independent sense pèls a la llengua. En Blomkvist no estava en disposició de fer declaracions. Tot just acabava de ser empresonat al centre penitenciari de Rullàker, a menys d'una hora d'Ostersund, a Jàmtland.

La Salander es va fixar que en Dirch Frode apareixia al marge de la pantalla, travessant un passadís de les oficines de la redacció. La noia va arrugar el front i es va mossegar el llavi inferior pensativament.

Aquell dilluns havia estat un dia pobre en esdeveniments i en Henrik Vanger va ocupar quatre minuts sencers a les notícies de les nou. El van entrevistar en un estudi de televisió de Hedestad. El periodista va començar constatant que, després de dues dècades d'estar apartat de l'atenció pública, l'industrial Henrik Vanger havia tornat a entrar en escena. El reportatge començava amb un repàs biogràfic, amb imatges de televisió en blanc i negre, on sortia amb el primer ministre Erlander inaugurant fàbriques als anys seixanta. La càmera enfocava el sofà d'un estudi on en Vanger seia perfectament relaxat. Duia una camisa groga, una estreta corbata verda i un còmode vestit de color marró fosc. Se'l veia vell i fràgil, però parlava amb veu clara i ferma. I també era força obert. El periodista va preguntar a en Vanger què l'havia impulsat a convertir-se en copropietari de Millennium.

—Es una revista excellent que segueixo amb gran interès des de fa anys, i ara algú l'ha posat a la llista negra. Té enemics que estan organitzant un boicot d'anunciants per provar d'enfonsar-la.

El periodista no estava preparat per a aquesta resposta, però de seguida va intuir que la notícia, ja força insòlita per si mateixa, encara tenia més suc.

—Què hi ha al darrere d'aquest boicot?

—Aquesta és una de les coses que Millennium analitzarà atentament. Però ara vull deixar clar que la revista no s'enfonsarà amb la primera salva.

—Per això n'ha comprat una part?

—Seria deplorable que certs interessos particulars tinguessin el poder de fer callar aquelles veus dels mitjans que troben incòmodes.

Semblava com si en Vanger s'hagués passat la vida defensant la llibertat d'expressió com un radical d'esquerres. En Blomkvist va esclafir a riure mentre passava el primer vespre a la sala de la televisió de la presó de Rullàker. Els seus companys de presó se'l van mirar amb recel.

Aquell vespre, més tard, mentre jeia a la llitera de la seva cella (que li recordava una petita habitació d'hotel amb la seva tauleta, una sola cadira i un prestatge a la paret), va admetre que en Vanger i la Berger havien tingut raó sobre l'impacte publicitari que tindria la notícia. Sense haver parlat amb ningú, sabia que alguna cosa havia canviat en l'actitud de la gent cap a Millennium.

El suport d'en Vanger era ni més ni menys que una declaració de guerra contra en Wennerstròm. El missatge era clar: a partir d'ara no lluitaria contra una revista amb sis empleats i un pressupost anual que equivalia al cost d'un dinar de negocis del grup Wennerstròm. Ara s'enfrontaria a la corporació empresarial Vanger, que potser era una ombra de la seva antiga grandesa, però que encara constituïa un repte força imponent.

El missatge que en Vanger havia anunciat a la televisió era que estava disposat a lluitar, i a en Wennerstròm aquesta guerra li sortiria cara.

L'Erika havia triat les paraules amb cura. No havia dit gaire, però en declarar que la revista no havia explicat la seva versió dels fets indicava que hi havia alguna cosa més a dir. Malgrat que en Blomkvist havia estat processat, condemnat i ara empresonat, ella havia sortit a la palestra i havia dit (sense dir-ho) que ell en realitat era innocent i que la veritat era una altra. Precisament perquè no havia emprat la paraula innocent, la seva innocència semblava més evident que mai. El fet que recuperés el seu càrrec de responsable de la publicació recalcava que Millennium no trobava que s'hagués d'avergonyir de res. Als ulls de l'opinió pública, la credibilitat no era cap problema; a tothom li encanten les teories conspiratives, i posats a triar entre un home de negocis fastigosament ric i un redactor en cap agradable i franc, no era difícil endevinar qui tindria les simpaties del públic. Els mitjans, però, no s'empassarien la història tan fàcilment, per bé que l'Erika potser havia desarmat un cert nombre de crítiques.

Cap dels esdeveniments del dia no havia alterat la situació en essència, però havien servit per guanyar temps i havien canviat un xic l'equilibri de poders. En Blomkvist s'imaginava que probablement en Wennerstròm passaria un mal vespre. En Wennerstròm no podia saber tot el que ells sabien (o no sabien), i abans de fer el seu següent moviment no li quedaria més remei que esbrinar-ho.

Amb una expressió greu, l'Erika va apagar el televisor i l'aparell de vídeo després d'haver vist la seva entrevista i tot seguit la d'en Vanger. Eren tres quarts de tres de la matinada i va haver de reprimir l'impuls de trucar a en Blomkvist. Era a la garjola, i era poc probable que li haguessin permès conservar el mòbil. Havia arribat a casa tan tard, que el seu marit ja estava dormint. Va anar al moble bar i es va servir un got generós d'Aberlour —bevia molt poc alcohol, màxim una vegada a l'any— i es va asseure a la finestra per contemplar Saltsjòn i el far, a l'entrada de l'estret d'Skuru.

Ella i en Mikael havien discutit acaloradament quan es van quedar sols després que ella hagués tancat l'acord amb en Vanger. Havien discutit moltes vegades per decidir com abordar un article determinat, el disseny de la revista, l'avaluació de la credibilitat de les seves fonts i un miler d'altres coses que tenien a veure amb la publicació d'una revista. Però la discussió a la casa dels convidats dels Vanger havia tocat principis que feien que fos conscient que trepitjava terreny poc sòlid.