Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Et portaré a casa en cotxe —va dir, i va obrir la porta.

Ella va creuar el rebedor, va sortir de l'apartament i es va girar per encarar-s'hi. El seu cos semblava fràgil i tenia la cara inflada de plorar; ell gairebé va recular quan la va mirar als ulls. Mai a la vida havia vist un odi tan descarnat i exaltat. La Salander semblava tan trastornada com indicava el seu historial.

—No —va contestar ella, tan tranquillament que ell amb prou feines va sentir la paraula—. Puc tornar a casa tota sola.

En Bjurman li va posar una mà a l'espatlla. —N'estàs segura?

Va assentir amb el cap. La mà que li subjectava l'espatlla es va enrigidir.

—Recorda el que hem acordat. Tornaràs aquí dissabte que ve.

Ella va tornar a fer que sí. Submisa. I ell la va deixar marxar.

La Salander es va passar el cap de setmana al llit amb dolor al baix ventre, sagnant pel recte i amb ferides menys visibles que trigarien més a guarir-se. El que havia viscut era molt diferent de la primera violació al seu despatx. Ja no era una qüestió de coerció i degradació; això era brutalitat sistemàtica.

S'adonava massa tard que s'havia equivocat del tot amb en Bjurman.

Havia donat per fet que volia demostrar el seu poder i que li agradava dominar, no que fos un sàdic consumat. L'havia tingut emmanillada mitja nit. Diverses vegades es va pensar que la volia matar i, en un moment determinat, ell li havia premut un coixí contra la cara fins que ella es va pensar que es moriria.

No va plorar.

Llevat de les llàgrimes per pur dolor físic, no va vessar ni una sola llàgrima. Quan va sortir de l'apartament, va arribar amb dificultat a la parada de taxis d'Odenplan. Va pujar com va poder les escales del seu pis. Es va dutxar i es va netejar la sang del baix ventre. En acabat, va beure mig litre d'aigua amb dos Rohypnol, va desplomar-se sobre el llit i es va tapar amb l'edredó per damunt del cap.

Es va despertar diumenge al migdia, buida de pensaments, amb mal de cap constant i els músculs i el ventre adolorits. Es va aixecar, va beure dos gots de iogurt líquid i es va menjar una poma. Llavors es va prendre dues pastilles més i va tornar al llit.

No es va sentir amb forces per llevar-se fins dimarts. Va sortir i va comprar una capsa gran de Billy's Pan Pizza, va ficar-ne dues al microones i va omplir un termos de cafè. Es va passar la nit a Internet, llegint articles i tesis sobre la psico-patologia del sadisme.

Va trobar un article publicat per un grup de dones dels Estats Units en què l'autora afirmava que el sàdic triava les «relacions» amb una precisió gairebé intuïtiva; la millor víctima del sàdic era la que acudia voluntàriament a ell perquè no creia que tingués cap més alternativa. El sàdic s'especialitzava en persones que es trobaven en posició de dependència.

L'advocat Bjurman l'havia triada com a víctima. Això li deia alguna cosa sobre la manera com la veien els altres.

Divendres, una setmana després de la segona violació, va sortir del pis per anar a un saló de tatuatges del barri de Hornstull. Havia concertat una visita i no hi havia altres clients a l'establiment. El propietari la va saludar amb un moviment del cap en reconèixer-la.

Va triar un petit tatuatge senzill en forma de braçalet i va demanar que l'hi dibuixés al turmell. Va assenyalar el lloc.

—La pell és molt fina aquí. Farà molt de mal —va avisar el tatuador.

—No passa res —va replicar la Salander, traient-se els texans i alçant la cama.

—Molt bé, un braçalet. Ja portes un munt de tatuatges, estàs segura que en vols un altre? — —Es per no oblidar.

Dissabte en Blomkvist va sortir de la cafeteria quan la Susanne va tancar, a les dues del migdia. Havia passat el matí picant les seves notes a l'iBook. Va anar al Konsum i va comprar menjar i cigarretes abans de tornar a casa. Havia descobert l'especialitat de la contrada: la polsa. Eren salsitxes fregides amb patates i bleda-raves, un plat que mai no li havia fet gaire gràcia però que, per alguna raó, semblava perfectament escaient per a una caseta al camp.

Al voltant de les set del vespre estava plantat davant de la finestra de la cuina, pensant. La Cecilia Vanger no havia trucat. Se l'havia trobada aquella mateixa tarda quan ella comprava pa al Cafè, però estava abstreta en els seus propis pensaments. Tot feia creure que no li trucaria aquell vespre. Va donar un cop d'ull al petit televisor, que pràcticament no havia usat. Tot seguit va seure al banc de la cuina i va obrir una novella de misteri de Sue Grafton.

A l'hora acordada, la Salander va tornar a l'apartament d'en Bjurman, a Odenplan. L'home la va deixar passar amb un somriure de benvinguda educat.

—I com anem avui, estimada Lisbeth?

Ella no va contestar. Ell li va envoltar les espatlles amb un braç.

—M'imagino que la darrera vegada va ser una mica fort —va dir—. Em vas semblar una mica feta pols.

Ella li va adreçar un somriure agre i l'home va sentir que tot d'una l'envaïa una sensació d'incertesa. «Aquesta noia no hi és tota. Ho hauré de tenir present.» Es va preguntar si la noia s'hi avindria.

—Anem al dormitori? —va dir la Salander.

«Tot i això, potser li va la marxa… Avui seré més suau. Per crear confiança.» Ja havia tret les manilles de la calaixera. No va ser fins que van arribar al llit que en Bjurman es va adonar que alguna cosa fallava.

Era ella qui el duia cap al llit, no a l'inrevés. Es va aturar i li va dirigir una mirada desconcertada quan ella es va treure una cosa de la butxaca de la caçadora; semblava un telèfon mòbil. Aleshores li va veure els ulls.

—Digues bona nit —va dir ella.

I fi va encastar la porra elèctrica a l'aixella esquerra per disparar-li 75.000 volts. Quan les cames de l'advocat van començar a fer figa, ella el va agafar i va fer servir totes les seves forces per empenye'l cap al llit.

La Cecilia Vanger se sentia una mica trompa. Havia decidit no telefonar a en Blomkvist. La seva relació s'havia convertit en un vodevil ridícul, en el qual en Blomkvist havia d'intentar arribar a casa seva de puntetes perquè ningú no se n'adonés. Ella, al seu torn, feia d'adolescent enamorada, incapaç de controlar el seu desig. La seva conducta de les darreres setmanes havia estat eixelebrada.

El problema és que m'agrada massa, va pensar. Acabarà fent-me mal. Va seure llarga estona desitjant que en Mikael Blomkvist no hagués vingut mai a Hedeby.

Havia obert una ampolla de vi i se n'havia begut dos gots tota sola. Va engegar la tele per mirar Rapport i va provar de seguir la situació mundial, però aviat es va cansar dels comentaris enraonats que explicaven per què el president Bush havia de bombardejar l'Iraq fins a fer-lo miques. Llavors es va escarxofar al sofà de la saleta d'estar i va agafar el llibre de Gellert Ama sobre el boig que havia mort onze persones a Estocolm per motius racistes. Només en va llegir algunes pàgines abans de deixar-ho córrer. De seguida li havia fet pensar en el seu pare. Quina mena de fantasies tenia, aquest home?

La darrera vegada que s'havien vist va ser el 1984, quan ella havia anat amb en Birger a caçar llebres al nord de Hedestad. En Birger provava un nou gos de caça: un Hamiltonià Esvaren que tot just s'acabava de comprar. En Harald Vanger aleshores tenia 73 anys, i ella havia fet el que havia pogut per acceptar la seva bogeria, que havia convertit la seva infantesa en un malson i havia afectat tota la seva vida d'adulta.

La Cecilia mai no havia estat tan fràgil com aleshores. El seu matrimoni s'havia acabat tres mesos abans. Violència de gènere… el terme era d'allò més banal. Per a ella havia pres la forma d'un maltractament continu. Cops al cap, empentes violentes, amenaces desmesurades i acabar apallissada al terra de la cuina. Els rampells del seu marit eren inexplicables i els atacs poques vegades eren tan greus per sortir-ne realment ferida. S'hi havia acostumat.