Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Encara que aparegués el seu nom, ella seria una noia indefensa i incapacitada, amb documents que demostraven la seva deficiència mental. Així doncs, seria un avantatge si la mort d'en Bjurman tenia lloc d'una manera tan complicada que fos d'allò més improbable que la culpa la tingués una noia incapacitada psíquicament.

Va descartar l'opció de fer servir una pistola. Aconseguir-ne una no seria un problema insalvable, però la policia era molt bona seguint la pista de les armes de foc.

Va pensar en un ganivet, que podia comprar en qualsevol botiga, però ho va refusar. Encara que aparegués sense avisar i li clavés el ganivet a l'esquena, no hi havia cap garantia que morís instantàniament i sense fer soroll, ni que acabés mort, fins i tot. Pitjor: podia provocar una lluita, cosa que atrauria l'atenció, i es podia tacar la roba de sang, i això seria una prova irrefutable en contra seva.

Va pensar de fer servir una bomba d'algun tipus, però també resultaria massa complicat. Fer la bomba en si no seria cap problema; Internet era ple de manuals sobre com fabricar els artefactes més mortals. El que seria difícil, però, seria trobar un lloc on collocar la bomba perquè cap vianant innocent resultés ferit. A més, tampoc no hi havia cap garantia que morís en l'atemptat. Va sonar el telèfon.

—Hola, Lisbeth. Sóc en Dragan. Tinc una feina per a tu. —No tinc temps. —És important. —Estic ocupada. Va penjar l'auricular.

Finalment es va decidir per una opció nova: el verí. L'elecció la va sorprendre, però pensant-ho bé era perfecte.

La Salander va passar uns quants dies pentinant Internet. N'hi havia per triar i remenar. N'hi havia un que estava entre els verins més mortífers que coneixia la ciència: l'àcid cianhídric, comunament conegut com a àcid prússic.

L'àcid prússic s'emprava com a component en determinades indústries químiques, com ara la manufactura de tints. Amb uns quants milligrams n'hi havia prou per matar una persona; un litre en un embassament anihilaria una ciutat de mida mitjana.

Evidentment, una substància tan letal estava sotmesa a un estricte control. Però es podia produir en quantitats gairebé illimitades en una cuina normal i corrent. L'únic que calia era un equip de laboratori modest, que es podia trobar en un joc de química infantil per poc més de dues-centes corones, juntament amb diversos ingredients que es podien extreure de productes de la llar corrents. El procediment que s'havia de seguir era a Internet.

Una altra opció era la nicotina. D'un cartró de cigarretes en podia extreure els milligrams que necessitava; després ho hauria d'escalfar per fer un xarop viscós. Una substància encara millor, tot i que una mica més complicada de produir, era el sulfat de nicotina, que tenia la propietat que es podia absorbir a través de la pell. L'únic que hauria de fer era posar-se guants de goma, omplir una pistola d'aigua i ruixar en Bjurman a la cara. En vint segons quedaria inconscient i en pocs minuts seria mort i ben mort.

La Salander no tenia ni idea que tants productes de la llar es poguessin transformar en armes mortals. Després d'estudiar-ho durant uns quants dies, es va convèncer que no hi havia impediments tècnics per carregar-se el seu tutor.

Ara bé, tenia dos problemes: amb la mort d'en Bjurman no recuperaria el control de la seva vida, i no hi havia cap garantia que el successor d'en Bjurman fos gaire millor. «Anàlisi de les conseqüències.»

El que necessitava era una manera de tenir «controlat» el seu tutor i, per la mateixa regla de tres, la seva situació. Va seure a l'atrotinat sofà de la saleta d'estar tota una nit repassant la situació mentalment. Cap a darrera hora de la matinada, havia renunciat a la idea de l'assassinat amb verí i havia concebut un nou pla.

No era una opció gaire seductora i calia que deixés que en Bjurman la tornés a agredir. Però si ho duia a terme, ella guanyaria.

Si més no, això es pensava.

Cap a la fi de febrer en Blomkvist havia caigut en la rutina diària en què s'havia transformat la seva estada a Hedeby. S'aixecava a les nou cada matí, esmorzava i treballava fins a migdia cremant-se les celles amb dades noves. Després sortia a fer un tomb d'una hora, independentment del temps que fes. A la tarda continuava treballant, o bé a casa o bé al Cafè de la Susanne, assimilant el que havia llegit al matí o redactant el que seria la biografia d'en Vanger. Entre les tres i les sis, sempre estava lliure. Anava a comprar queviures, feia la bugada o s'arribava fins a Hedestad. Al voltant de les set anava a veure en Vanger per fer-li preguntes que havien sorgit al llarg del dia. Cap a les deu tornava a ser a casa i llegia fins a la una o les dues de la matinada. Estudiava sistemàticament la documentació aportada per en Vanger.

La feina de donar forma a la biografia anava sobre rodes. Havia escrit un esborrany de cent vint pàgines de la crònica de la família, i ja havia arribat als anys vint. A partir d'aquest punt hauria d'avançar més a poc a poc i començar a triar bé les paraules.

Per mitjà de la biblioteca de Hedestad havia demanat llibres que tractessin sobre el nazisme durant aquesta època, com ara la tesi doctoral de Helene Lòòw, L'esvàstica i la banda de Wasa. Havia redactat quaranta pàgines més sobre en Vanger i els seus germans, centrant-se en en Henrik Vanger com a nexe d'unió. Tenia una llista de temes que necessitava investigar sobre la manera com funcionava la companyia en aquells temps. I havia descobert que la família Vanger també havia collaborat intensament amb l'imperi d'Ivar Kreuger: una altra història parallela que hauria d'explorar. Calculava que li quedaven prop de tres-centes pàgines per escriure. Segons el programa que havia traçat, volia tenir un esborrany final per presentar-lo a en Henrik Vanger a la primeria de setembre i així poder passar la tardor revisant el text.

Malgrat tot el que havia llegit i escoltat, en Blomkvist no havia avançat ni un millímetre en el cas de la Harriet. Tant era quant rumiés sobre els detalls que hi havia als arxius; no podia trobar ni un sol bocí d'informació que posés en entredit l'informe de la investigació.

Un dissabte al vespre de la darreria de febrer va tenir una conversa amb en Henrik Vanger en la qual li va comunicar la seva manca de progressos. El vell va escoltar pacientment mentre en Blomkvist enumerava tots els carrerons sense sortida amb què s'havia topat.

—Entenc el que vols dir —va replicar en Vanger—. Jo mateix hi he rumiat fins a l'esgotament. I, alhora, estic segur que alguna cosa ens ha passat per alt. Cap crim no és perfecte.

—Ni tan sols no podem dir que s'hagi comès cap crim. —Continua —va demanar en Vanger—. Acaba la feina. —Es inútil.

—Potser. Però no abandonis. En Blomkvist va sospirar.

—Els números de telèfon —va comentar per fi. —Sí.

—Han de significar alguna cosa.

—Hi estic d'acord.

—Els van apuntar per algun motiu.

—Sí.

—Però no els sabem interpretar. —No.

—O potser els interpretem malament. —Exacte.

—No són números de telèfon. Volen dir alguna altra cosa.

—Potser.

En Mikael va sospirar novament i va tornar a casa per continuar llegint.

L'advocat Bjurman es va tranquillitzar quan la Salander va tornar a trucar explicant que necessitava més diners. La noia havia posposat la darrera reunió que tenien programada amb l'excusa que havia de treballar, i una vaga sensació de neguit havia començat a rosegar l'advocat: es convertiria en una menor amb problemes intractable? Però, com que s'havia saltat la reunió, no havia rebut la mensualitat i tard o d'hora hauria de venir a veure'l. No podia evitar amoïnar-se per si la noia havia explicat a algú el que havia passat.