Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Fins al dia que ella s'hi va tornar i ell va perdre completament el control. La cosa va acabar amb ell clavant-li unes tisores a l'espatlla.

L'home se n'havia penedit i, amb un atac de pànic, se l'havia endut a l'hospital i s'havia inventat una història sobre un estrany accident que el personal de la sala d'urgències no es va empassar. S'havia sentit avergonyida. Li van posar dotze punts i la van tenir a l'hospital dos dies. Aleshores, l'oncle la va venir a buscar i se la va emportar a la casa gran. La Cecilia no havia tornat a dirigir la paraula al seu marit mai més.

Aquell dia assolellat de tardor en Harald Vanger havia estat de bon humor, gairebé amable. Però, sense previ avís, al bell mig dels boscos, va començar a escridassar-la amb improperis humiliants i comentaris vulgars sobre la seva moral i la seva vida sexual. Li va etzibar que no l'estranyava que una barjaula com ella no fos capaç de conservar un home.

El seu germà aparentment no es va adonar que ella rebia cada paraula del pare com si fos una fuetada. En canvi, en Birger, de cop i volta, va deixar anar una riallada, va envoltar el pare amb un braç i, a la seva manera, va treure tensió a la situació fent algun comentari del tipus: «Tu ja saps massa bé com són les dones.» Va picar alegrement l'ullet a la Cecilia i va proposar a en Harald anar a un turó per caçar una mica.

Per un segon, un instant glacial, la Cecilia Vanger es va mirar el pare i el germà, i va ser conscient que tenia una escopeta carregada a les mans. Va tancar els ulls. La seva única opció en aquell moment semblava aixecar l'escopeta i disparar els dos cartutxos. Volia matar-los a tots dos. Però va deixar caure l'arma als peus, va fer mitja volta i va tornar on havien aparcat el cotxe. Els va deixar allà plantats i va tornar amb el cotxe a casa, tota sola. Des d'aquell dia es va negar a deixar entrar el seu pare a casa i ella no havia anat mai a la seva.

«M'has destrossat la vida —pensava la Cecilia Vanger—. M'has destrossat la vida des que era petita.»

A dos quarts de nou va trucar a en Blomkvist.

L'advocat Niïs Bjurman sentia un gran dolor. Els músculs no li responien. El cos semblava paralitzat. No podia recordar si havia perdut la consciència, però estava desorientat. Quan de mica en mica va recuperar el control del cos, va descobrir que estava estirat i despullat al llit, que tenia els canells emmanillats i les cames dolorosament eixarrancades. Tenia cremades que li coïen on els elèctrodes havien entrat en contacte amb el seu cos.

La Salander havia acostat la butaca de vímet i esperava pacientment amb les botes al damunt del llit mentre es fumava una cigarreta. Quan en Bjurman va fer intenció de parlar-li, es va trobar que tenia tapada la boca. L'advocat va girar el cap. La noia havia obert tots els calaixos i n'havia buidat el contingut a terra.

—He trobat les teves joguines —va dir la Salander. Va brandar un fuet i va remenar els consoladors, les mordasses i les màscares de goma que hi havia escampats per terra—. Per què serveix això? —Va mostrar-li un enorme obturador anal—. No, no provis de parlar… No entenc el que dius. Va ser això el que vas fer servir amb mi la setmana passada? Només has de fer que sí amb el cap. —Es va inclinar cap endavant amb expectació.

En Bjurman va sentir que un terror fred li recorria el pit i va perdre l'aplom. Va començar a retorçar les manilles. «Ara mana ella. Impossible.» No va poder fer res per resistir-se quan la Salander es va acostar i li va collocar l'obturador anal entre les natges.

—Vaja, o sigui que ets un sàdic —va comentar ella com aquell qui res—. Et diverteix ficar coses dins el cos de la gent, oi? —El va mirar als ulls. Amb el rostre inexpressiu—. Sense lubricant, no?

En Bjurman va udolar a través de la cinta adhesiva quan la Salander li va obrir bruscament les natges i va entaforar l'obturador al seu lloc.

—Para de queixar-te —va deixar anar la Salander, imitant-li la veu—. Si et queixes, t'hauré de castigar.

Es va posar dreta i va anar cap a l'altra banda del llit. Ell va seguir-la amb els ulls, impotent… «Què collons era això?» La Salander havia desplaçat el televisor de 32 polzades de la sala d'estar. Havia posat el reproductor de DVD a terra. El va mirar, encara amb el fuet a la mà.

—Tinc la teva atenció absoluta? No provis de parlar… simplement fes que sí. Has sentit el que he dit?

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. —Es va ajupir i va agafar la motxilla—. La reco-neixes? —Ell va fer que sí—. Es la motxilla que duia quan et vaig venir a veure la setmana passada. Un objecte molt pràctic. El vaig agafar de Milton Security. —Va obrir la cremallera de la butxaca inferior—. Això és una càmera de vídeo digital. Alguna vegada has vist Insider al tercer canal? Aquest és l'equip que fan servir aquells reporters tan dolentots quan han d'enregistrar alguna cosa amb càmera oculta.

Va tancar la cremallera de la butxaca.

—On és l'objectiu, et deus estar preguntant. Aquest és el secret. Gran angular amb fibra òptica. L'objectiu sembla un botó i està amagat a la sivella d'una nansa. Potser recordes que vaig deixar la motxilla aquí, a la taula, abans que comencessis a grapejar-me. Em vaig assegurar que l'objectiu apuntés directament al llit.

Va mostrar un DVD i el va introduir al reproductor. Tot seguit va tornar a la butaca de vímet per seure-hi i mirar la pantalla. Va encendre una altra cigarreta i va prémer el comandament a distància. L'advocat es va veure obrint la porta a la Salander.

«Encara no has après ni a llegir l'hora?»

Li va posar el disc sencer. El vídeo s'acabava al cap de noranta minuts, a la meitat d'una escena en què un Bjurman nu seia reclinant-se contra el capçal mentre bevia un got de vi i contemplava la Salander, arraulida amb les mans lligades al darrere.

Va apagar el televisor i es va asseure a la butaca durant deu minuts llargs sense mirar-lo. En Bjurman no gosava moure ni un múscul. Aleshores ella es va aixecar i va anar al lavabo. Quan va tornar, va seure de nou a la butaca. La seva veu era com de paper de vidre.

—Vaig cometre un error la passada setmana —va dir—. Em pensava que m'obligaries a fer-te una mamada un altre cop, cosa que ja és prou desagradable en el teu cas, però no tant perquè no ho pogués fer. Em pensava que no em costaria gaire aconseguir bon material per demostrar que ets un vell pervertit repugnant. Et vaig jutjar malament. No vaig entendre que estaves com una puta cabra.

»Et parlaré clar —va dir—. En aquest vídeo surts violant una noia de 24 anys psíquicament discapacitada de la qual ets el tutor legal. I no tens ni idea de fins a quin punt puc ser psíquicament discapacitada si cal. Tothom que vegi aquest vídeo descobrirà que no ets simplement un pervertit, sinó també un sàdic desequilibrat. Aquesta és la segona vegada, i espero que l'última, que hauré de mirar aquest vídeo. Es força instructiu, no trobes? Diria que seràs tu qui internaran, no pas jo. Em segueixes?

La Salander va esperar. L'advocat no va reaccionar, però va poder veure que tremolava. Va agafar el fuet i li va picar els genitals.

—Em segueixes? —va repetir més alt.

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. Llavors és que ens entenem.

Va atansar la butaca per mirar-lo als ulls.

—Què creus que hauríem de fer amb aquest problema? —Ell no li podia donar cap resposta—. Se t'acudeix cap bona idea? —Com que ell no va reaccionar, ella va allargar la mà per engrapar-li els testicles i va estirar fins que la cara de l'advocat es va retorçar de dolor—. Se t'acudeix cap bona idea? —va repetir.

Ell va fer que no amb el cap.

—Millor. Perquè si mai se t'acudeix alguna bona idea a partir d'ara penso emprenyar-me com una mala cosa.