Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No sé què fer ara —havia dit en Mikael—. Aquest home m'ha contractat per fer-li de negre en la seva autobiografia. Fins ara he sigut lliure d'aixecar-me i marxar així que m'obligui a escriure alguna cosa que no és veritat o que m'intenti convèncer per presentar la història des d'un punt de vista parcial. Ara és un dels propietaris de la nostra revista… i l'únic amb recursos per salvar Millennium. De cop i volta veig els toros des de la barrera, des d'una posició que una junta d'ètica professional no aprovaria mai.

—Tens alguna idea millor? —li va preguntar l'Erika—. Perquè, si la tens, digues-la abans que redactem el contracte i el signem.

—Ricky en Vanger s'està aprofitant de nosaltres per dur a terme una revenja personal contra en Wennerstròm.

—I què? Nosaltres també ens volem venjar d'en Wennerstròm.

En Mikael va evitar la seva mirada i va encendre una cigarreta.

La conversa havia prosseguit força estona més, fins que l'Erika va anar al dormitori, es va despullar i es va ficar al llit. Va fer veure que dormia quan ell es va estirar al seu costat dues hores més tard.

Aquest vespre un periodista de Dagens Nyheter li havia fet la mateixa pregunta: Com podria mantenir la seva credibilitat Millennium i afirmar la seva independència?

—Què vol dir?

El periodista pensava que havia quedat prou clar, però es va explicar igualment:

—Un dels objectius de Millennium és investigar empreses. Com podran dir, de manera creïble, que fan el mateix amb el grup Vanger?

L'Erika el va mirar amb sorpresa, com si la pregunta fos completament inesperada.

—Està insinuant que la credibilitat de Millennium ha minvat perquè un conegut financer amb recursos importants ha entrat en escena?

—Ara vostès no podrien investigar de manera creïble el grup Vanger.

—Aquesta regla només s'aplica a Millennium?

—Disculpi'm?

—Vull dir que vostè treballa per a una publicació que està en mans d'entitats amb forts interessos en el món empresarial. Significa això que cap dels diaris publicats pel grup Bonnier té credibilitat? Aftonbladet és propietat d'una gran empresa noruega que té molt de pes en el sector de la comunicació i de la tecnologia de la informació… significa això que tot el que Aftonbladet publica sobre la indústria electrònica no té credibilitat? Metro és propietat del grup Stenbeck. M'està dient que cap publicació de Suècia que tingui interessos econòmics importants al darrere té credibilitat?

—No, és clar que no.

—Aleshores, per què insinua que la credibilitat de Millennium hauria de minvar perquè també tenim qui ens dóna suport en l'aspecte financer?

El periodista va aixecar les mans.

—D'acord, retiro la pregunta.

—No. No ho faci. Vull que reprodueixi exactament el que he dit. I hi pot afegir que si Dagens Nyheter decideix centrar-se especialment en el grup Vanger, aleshores nosaltres ens centrarem especialment en el grup Bonnier.

Tanmateix, sí que era un dilema ètic.

En Blomkvist treballava per a en Henrik Vanger, que es trobava en posició d'enfonsar Millennium amb un sol cop de ploma. Què passaria si en Blomkvist i en Vanger s'enemistaven per una raó o altra?

I per damunt de tot… quin preu posaria ella a la seva pròpia credibilitat i quan passaria de ser una periodista independent a ser una periodista corrupta?

La Salander va tancar el cercador i va apagar el Power-Book. No tenia feina però sí gana. La primera circumstància no l'amoïnava gaire, ja que havia recuperat el control del seu compte corrent i en Bjurman ja havia passat a la condició de vaga nosa del seu passat. La gana la va combatre endollant la cafetera elèctrica. Es va preparar tres enormes torrades de pa de sègol amb formatge, caviar i ou dur. Es va menjar el refrigeri nocturn al sofà de la saleta d'estar mentre estudiava la informació que havia recollit.

L'advocat Frode, de Hedestad, l'havia contractada per fer una investigació sobre en Mikael Blomkvist, el periodista que havien condemnat a la presó per difamar el financer Hans-Erik Wennerstròm. Pocs mesos després, en Henrik Vanger, també de Hedestad, entra al consell d'administració de la revista d'en Blomkvist i declara que hi ha una conspiració per enfonsar la revista. Tot això el mateix dia que en Blomkvist ingressava a la presó. I el més fascinant de tot plegat: un article de fons de feia dos anys («Amb les mans buides») sobre en Hans-Erik Wennerstròm, que va trobar a l'edició digital del Finansmagasinet Monopol. Pel que semblava, en Wennerstròm va començar la seva carrera precisament al grup Vanger a la darreria dels anys seixanta.

No calia ser un superdotat per veure que aquests esdeveniments estaven relacionats d'alguna manera. Hi havia d'haver gat amagat, i a la Salander li encantava trobar gats amagats. A més, de moment no tenia res més a fer.

En Mikael Blomkvist va sortir de la presó de Rullàker el divendres 16 de maig, dos mesos després d'haver-hi ingressat. El mateix dia que havia entrat al centre penitenciari, havia presentat una sollicitud de llibertat condicional sense gaire optimisme. Mai no va entendre del tot les raons tècniques que hi havia hagut darrere del seu alliberament, però potser va tenir alguna cosa a veure amb el fet que no va aprofitar el permís de vacances i que la població penitenciària era de quaranta-dos reclusos mentre que el nombre de llits era de trenta-un. Sigui com vulgui, el director (en Peter Sarowsky, un exiliat polonès de 40 anys), amb qui en Blomkvist s'avenia prou, va presentar una recomanació perquè se li reduís la condemna.

La seva estada a Rullàker havia estat anodina i prou agradable. La presó havia estat pensada, tal com deia en Sarowsky, per a busca-raons i conductors borratxos, no pas per a criminals habituals. Les rutines diàries li recordaven la vida en un alberg de joventut. Els companys de presó, la meitat dels quals eren immigrants de segona generació, consideraven en Blomkvist una mena d'ésser estrany dins del grup. Ell era l'únic intern que apareixia a les notícies de la tele, la qual cosa li donava un cert esta-tus.

El primer dia el van convocar a una xerrada i li van oferir teràpia, formació a Komvux o la possibilitat de seguir altres estudis; fins i tot orientació professional. Va replicar que no sentia cap necessitat de reinserir-se a la societat, que havia acabat els estudis i que ja tenia una feina. En canvi, va demanar permís per tenir el seu iBook a la cella i poder continuar treballant en el llibre que li havien encarregat escriure. No hi van posar cap obstacle i en Sarowsky li va proporcionar un armari amb pany perquè pogués deixar l'ordinador a la cella sense que l'hi robessin, l'espatllessin ni res d'això. El risc que els seus companys de presó es dediquessin a aquesta mena d'entreteniments era mínim; més aviat el tenien sota un vel protector.

D'aquesta manera en Blomkvist va passar dos mesos treballant prop de sis hores al dia en la crònica de la família Vanger, una feina que només es veia interrompuda per les poques hores de neteja o d'esbarjo diàries. A en Blomkvist i dos més, un d'Skòvde i un altre amb arrels xilenes, els van assignar la tasca de netejar el gimnàs de la presó cada dia. L'esbarjo consistia a mirar la tele, jugar a cartes o fer pesos. En Blomkvist va descobrir que era un jugador de pòquer passable, però, així i tot, perdia algunes monedes de cinquanta cèntims cada dia. Les normes de la presó permetien jugar-s'hi diners si el pot total no superava les cinc corones.