Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

L'hauria de fer passar per l'adreçador, va decidir en Bjurman. Calia que entengués qui manava. Així doncs, li va dir que aquesta vegada la reunió es faria a la seva casa d'Odenplan, no pas al despatx. Davant d'aquesta exigència, la Salander es va quedar una llarga estona en silenci a l'altre extrem de la línia abans d'acceptar finalment.

Havia planificat reunir-se amb ell al seu despatx, exactament com l'última vegada. Ara es veia obligada a veure'l en territori desconegut. La reunió es va fixar per divendres al vespre. Ell li havia donat el codi de l'edifici i la Salander va trucar al timbre a dos quarts de nou, mitja hora més tard del que havien acordat. Era el temps que havia necessitat per repassar el pla per darrera vegada en la foscor de l'escala, tenir en compte les alternatives, tranquillitzar-se i armar-se del valor necessari.

A les vuit en Blomkvist va apagar l'ordinador i es va posar la roba d'abric. Va deixar la llum del despatxet encesa. A fora el cel era estelat i la nit era gèlida. Va caminar a pas viu turó amunt, més enllà de la casa d'en Henrik Vanger, enfilant la carretera d'Ostergàrden. Després de deixar enrere la casa d'en Henrik Vanger, va torçar a l'esquerra, seguint un camí de ronda al llarg de la costa. Les balises lluminoses feien pampallugues aigües endins i les llums de Hedestad centellejaven en la nit. Necessitava aire fresc, però sobretot volia evitar les mirades indiscretes de la Isabella Vanger. No gaire lluny de la casa d'en Martin Vanger va tornar a la carretera i va arribar a la porta de la Cecilia Vanger poc després de dos quarts de nou. Van anar de dret al dormitori.

Es trobaven una o dues vegades a la setmana. La Cecilia no només s'havia convertit en la seva amant aquí, al seu exili, també s'havia convertit en la persona en qui havia començat a confiar. Era molt més gratificant parlar de la Harriet Vanger amb ella que no pas amb el seu oncle.

El pla va començar a torçar-se gairebé des del principi.

En Bjurman anava en barnús quan va obrir la porta del seu apartament. Estava emprenyat perquè ella feia tard i li va indicar amb brusquedat que passés. Ella duia texans negres, samarreta negra i la jupa de cuir obligatòria. Portava botes negres i una petita motxilla que portava penjada d'una espatlla.

—Encara no has après ni a llegir l'hora? —li va etzibar en Bjurman.

La Salander no va replicar. Va mirar al voltant. L'apartament era ben bé com s'havia esperat després d'estudiar el plànol de l'edifici als arxius municipals. Els mobles, de colors clars, eren de bedoll i faig.

—Vinga —va dir en Bjurman en un to més amable. Li va passar el braç per les espatlles i la va dur per un passadís cap a l'interior de l'apartament. «Res de fer-la petar.» L'advocat va obrir la porta del dormitori. No hi havia dubte de quins serveis esperava que li oferís la Lisbeth Salander.

Ella va donar una ràpida ullada al voltant. Mobiliari de solter. Un llit de matrimoni amb un capçal alt d'acer inoxidable. Una calaixera baixa que també servia de tauleta de nit. Llums a les tauletes de nit que emetien una illuminació tènue. Un armari amb un mirall en una de les portes. Una butaca de vímet i una petita taula al costat de la porta. La va agafar de la mà i la va acostar al llit.

—Digue'm per què necessites els diners aquesta vegada. Més accessoris d'ordinador?

—Menjar —va contestar ella.

—És clar. Que ximple que sóc. Et vas saltar la nostra darrera reunió. —Li va posar la mà sota la barbeta i li va aixecar la cara perquè que les seves mirades es trobessin—. Com estàs?

Ella es va arronsar d'espatlles.

—Has pensat en el que et vaig dir la darrera vegada? —En què?

—Lisbeth, no facis veure que ets més beneita del que ets. Vull que siguem bons amics i que ens ajudem mútuament.

Ella no va dir res. L'advocat Bjurman va reprimir l'impuls de clavar-li una bufetada per espavilar-la.

—Et va agradar el nostre joc d'adults de l'última vegada?

—No.

Ell va aixecar les celles.

—Lisbeth, no siguis ximpleta.

—Necessito els diners per comprar menjar.

—Però d'això ja en vam parlar la darrera vegada. Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu. Però si només has de causar problemes… —Els dits li van estrènyer amb força la barbeta i ella se'n va alliberar.

—Vull els meus diners. Què vol que faci?

—Ja saps el que vull. —Li va engrapar l'espatlla i la va empènyer cap al llit.

—Un moment —va dir la Salander ràpidament. Li va adreçar una mirada resignada i aleshores va assentir bruscament amb el cap. Es va treure la motxilla i la jupa de cuir plena de tatxes, i va mirar al voltant. Va deixar la caçadora a la butaca, va posar la motxilla damunt la taula rodona i va fer uns tímids passos cap al llit. Llavors es va aturar, com si s'hi repensés. En Bjurman s'hi va acostar.

—Un moment —va demanar una vegada més, en un to com si provés de ser raonable—. No vull haver de fer-li una mamada cada cop que necessito calés.

L'expressió del rostre d'en Bjurman va canviar tot d'una. Li va clavar un mastegot. La Salander va obrir els ulls de bat a bat, però abans que pogués reaccionar, ell la va subjectar per l'espatlla i la va llançar sobre el llit. La violència la va agafar per sorpresa. Quan va provar de girar-se, ell la va aixafar contra el llit i s'hi va asseure al damunt, immobilitzant-la entre les cames.

Com l'última vegada, ella no era rival per a ell pel que feia a força física. La seva única possibilitat de contraatacar era esgarrapant-li els ulls o fent servir alguna mena d'arma. Però el guió que havia planificat ja se n'havia anat en orris. «Merda», va pensar quan ell li va estripar la samarreta. Es va adonar amb una lucidesa esgarrifosa que la situació se li havia escapat de les mans.

El va sentir obrint la calaixera del costat del llit i, tot seguit, un soroll metàllic. Al principi no va entendre què passava; aleshores va veure les manilles tancant-se-li al canell. Ell li va estirar el braç, va subjectar les manilles al capçal i li va empresonar una mà. I després fi va emmanillar l'altra mà. No li va costar gaire arrencar-li les botes i els texans. En acabat, li va treure les calcetes i se les va quedar a la mà.

—Has d'aprendre a confiar en mi, Lisbeth —va dir—. Ara t'ensenyaré com es juga a aquest joc d'adults. Si no em tractes bé, t'he de castigar. Quan siguis bona amb mi, serem amics.

Va tornar a asseure's al seu damunt, cama aquí, cama allà.

—De manera que no t'agrada el sexe anal —va deixar anar.

La Lisbeth Salander va obrir la boca per xisclar. Ell li va engrapar els cabells i li va entaforar les calcetes a la boca. Ella va sentir que li posava alguna cosa al voltant dels turmells, que li separava les cames i que les lligava de manera que s'hagués d'estar allà estirada, completament vulnerable. El sentia movent-se per l'habitació, però a través de la samarreta que li tapava la cara no podia veure res. Va trigar uns quants minuts a tornar. Ella amb prou feines gosava respirar. Aleshores va sentir un dolor lacerant quan ell li va introduir alguna cosa pel cul.

La Cecilia Vanger encara tenia una regla: que en Mikael Blomkvist no es quedés a passar la nit. Poc després de les dues de la matinada ell va començar a vestir-se mentre ella jeia nua al llit, somrient-li.

—M'agrades, Mikael. M'agrada la teva companyia.

—Tu també m'agrades.

Ella el va estirar novament cap al llit i li va treure la camisa que ell s'acabava de posar. Es va quedar una hora més.

Quan més tard va passar per davant de la casa d'en Hen-rik Vanger, estava segur que va veure bellugar-se una de les cortines del pis de dalt.

La Salander es va poder posar la roba novament. Eren les quatre de la matinada del dissabte. Va agafar la jupa de cuir i la motxilla i va ranquejar cap a la porta principal, on ell l'esperava, dutxat i elegantment vestit. Li va donar un xec de 2.500 corones.