Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

L'Armansky també l'havia grapejat una vegada, però havia estat una grapejada amistosa, sense mala intenció, i no pas una demostració de poder. Però es resistia a demanar-li ajut. Era el seu cap, i hi estaria en deute. La Salander es va imaginar com seria la seva vida si l'Armansky fos el seu tutor en comptes d'en Bjurman. Va somriure. La idea no li desagradava, però l'Armansky es podria prendre la tasca tan seriosament que l'acabaria atabalant. En fi… potser era una alternativa.

Encara que sabia molt bé de què servien els centres d'acollida de dones, no se li va acudir anar-hi en cap moment. Segons el seu parer, aquests centres eren per a «víctimes», i ella no s'havia considerat mai una víctima. Per consegüent, l'única opció que quedava era fer el que sempre havia fet: agafar el bou per les banyes i solucionar els problemes pel seu compte. «Això sí que és una bona alternativa.»

I no augurava res de bo per a l'advocat Niïs Bjurman.

Durant l'última setmana de febrer la Salander es va assignar a si mateixa una feina, amb l'advocat Niïs Bjurman, nascut l'any 1950, com a projecte de màxima prioritat. Va treballar gairebé setze hores al dia fent recerca personal més a consciència que mai. Va emprar tots els arxius i documents públics que va poder trobar. Va investigar el seu cercle d'amics i familiars. Va examinar els seus comptes bancaris i va comprovar fins a l'últim detall de la seva carrera i formació.

Els resultats van ser descoratjadors. Era jurista, membre del Collegi d'Advocats i autor d'un assaig amb molta palla i extraordinàriament avorrit sobre dret comercial. La seva reputació era irreprotxable. A l'advocat Bjurman mai no l'havien empaperat. En una sola ocasió el Collegi d'Advocats li havia obert expedient (el van acusar, pràcticament deu anys enrere, de fer d'intermediari de sotamà en una transacció immobiliària, però havia pogut demostrar la seva innocència). Les seves finances estaven en ordre; en Bjurman era una persona acomodada, amb almenys 10 milions de corones de capital. Pagava més impostos del necessari, era membre de Greenpeace i d'Amnistia Internacional i donava diners a l'Associació de Malalties del Cor i dels Pulmons. Poques vegades apareixia als mitjans de comunicació, per bé que en diverses ocasions havia signat peticions públiques d'alliberament de presos polítics del Tercer Món. Vivia en un apartament de cinc habitacions d'Upplandsgatan, a prop d'Odenplan, i era el president de l'escala de veïns. Estava divorciat i no tenia fills.

La Salander es va concentrar en la seva exdona, que es deia Elena. Havia nascut a Polònia, però havia viscut tota la vida a Suècia. Treballava en un centre de rehabilitació i, segons semblava, s'havia tornat a casar feliçment amb un dels antics companys d'en Bjurman. Res d'útil per aquesta banda. El matrimoni d'en Bjurman havia durat catorze anys i el divorci havia estat amistós.

L'advocat Bjurman feia regularment de supervisor de joves que tenien problemes amb la llei. Havia estat administrador de quatre joves abans de ser tutor de la Lisbeth Salander. Tots aquests casos estaven relacionats amb menors i s'havien acabat amb una decisió del tribunal en arribar a la majoria d'edat. Un d'aquests clients encara recorria a en Bjurman com a advocat, per tant tampoc no semblava haver-hi cap animositat. Si en Bjurman havia estat aprofitant-se sexualment i sistemàticament dels seus protegits, no n'hi havia cap indici, i tant era fins a quina profunditat indagués la Salander, no hi trobaria res d'estrany. Tots quatre joves havien redreçat la seva vida amb un xicot o una xicota; tots tenien feina, un lloc per viure i targetes de client d'algun establiment comercial.

Va trucar a cadascun dels quatre joves, presentant-se com a secretària de benestar social que feia un estudi per saber com els anava la vida als infants que havien estat sota la cura d'un administrador en comparació amb els altres infants. «Sí, naturalment, tot es faria de manera anònima.» Havia elaborat un qüestionari amb deu preguntes que va formular per telèfon. Algunes estaven pensades perquè els enquestats donessin la seva opinió sobre el funcionament del sistema (si tenien res a dir sobre el seu administrador, l'advocat Bjurman, oi?). Ningú no tenia res de negatiu a dir.

Quan la Salander va acabar la investigació, va ficar els documents en una bossa de supermercat i la va treure, juntament amb les vint bosses de diaris vells, a l'entrada. En Bjurman, segons semblava, tenia un historial irreprotxable. No podia utilitzar en contra seva res del seu passat. Sabia perfectament que era un hipòcrita i un porc, però no podia trobar res per demostrar-ho.

Era l'hora de tenir en compte altres possibilitats. Després de fer totes les anàlisis, quedava una possibilitat que cada cop semblava més atractiva (o, com a mínim, una alternativa completament realista). El més fàcil seria que en Bjurman senzillament desaparegués de la seva vida. Un atac de cor sobtat. I fi del problema. L'inconvenient era que els homes repulsius de 55 anys no tenien atacs de cor quan a ella li vingués de gust.

Però aquestes coses es podien arreglar.

En Blomkvist duia el seu embolic amb la directora d'institut Cecilia Vanger amb la màxima discreció. La dona tenia tres regles: no volia que ningú sabés que s'estaven veient, volia que vingués únicament quan ella l'hi digués i estigués d'humor, i no volia que passés la nit a la casa.

La passió de la Cecilia el sorprenia i el tenia desconcertat. Quan se la trobava al Cafè de la Susanne, es mostrava simpàtica però freda i distant. Quan eren al seu dormitori, mostrava una passió salvatge.

En Blomkvist no es volia ficar en la seva vida privada, però l'havien contractat per ficar-se en la vida privada de tota la família Vanger. Se sentia dividit i encuriosit alhora.

Un dia va preguntar a en Henrik Vanger amb qui s'havia casat la Cecilia i què havia passat. Va fer la pregunta mentre parlaven de passada de l'Alexander i d'en Birger.

—La Cecilia? No crec que ella tingui res a veure amb la Harriet.

—Parla'm del seu passat.

—Va tornar a viure aquí després de llicenciar-se i va començar a treballar de professora. Va conèixer un home que es deia Jerry Karlsson, que malauradament treballava per al grup Vanger. Es van casar. Jo em pensava que era un matrimoni feliç… almenys al principi. Però després d'un parell d'anys vaig començar a veure que les coses no anaven com havien d'anar. Ell la maltractava. La història de sempre… ell li pegava i ella el defensava fidelment. Al final ell la va atonyinar massa. Va quedar greument ferida i va acabar a l'hospital. Jo li vaig oferir la meva ajuda. I ella va venir a viure aquí, a Hedeby, i des d'aleshores s'ha negat a veure el seu marit. Jo em vaig encarregar que el despatxessin.

—Però encara estan casats?

—Depèn de com t'ho miris. No sé per què no va demanar els papers del divorci. Però no ha volgut tornar a casar-se; per tant, m'imagino que tant se li'n dóna.

—Aquest tal Karlsson… té res a veure amb…

—…amb la Harriet? No, no era a Hedestad el 1966 i encara no treballava per a l'empresa.

—Entesos.

—Mikael, n'estic molt de la Cecilia. Pot ser una mica complicada, però és una de les poques persones com cal de la família.

La Salander va dedicar una setmana a planificar la mort d'en Niïs Bjurman. Va considerar (i descartar) diversos mètodes fins que va limitar les possibilitats a un petit nombre d'opcions realistes per poder triar. «Res d'actuar per impuls.» Només s'havia de complir una condició. En Bjurman havia de morir de tal manera que no poguessin relacionar-la mai amb el crim. Donava per fet que la inclourien a la investigació policial; tard o d'hora el seu nom apareixeria quan s'examinessin les activitats d'en Bjurman. Però ella no era sinó una clienta més en tot un univers de clients actuals i antics, només l'havia vist en quatre ocasions i, llevat que en Bjurman hagués anotat a l'agenda que l'havia obligat a fer-li una mamada (cosa que ella considerava del tot improbable), no hi havia cap motiu perquè l'assassinés. Tampoc no hi hauria ni la més petita prova que la seva mort tingués relació amb algun dels seus clients; haurien de pensar també en antigues xicotes, parents, coneguts, companys de professió o altres persones. A més, hi havia el que normalment es defineix com a «violència gratuïta», quan víctima i botxí ni tan sols es coneixen.