Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

I sempre es prenia la revenja.

Una vegada la Salander es va veure ficada en una baralla contra un noi molt més gran i fort. Físicament ella no era rival per a ell. Al principi el xaval es va divertir fent-la caure a terra diverses vegades i clavant-li una bufa quan ella intentava contraatacar. Però no servia de res; tant era com fos de fort, aquella idiota no parava de regirar-se i al cap d'una estona els seus companys de classe van començar a adonar-se que les coses havien anat massa lluny. La noia estava tan manifestament indefensa que l'espectacle era penós. Finalment, el noi li va clavar un cop de puny a la cara que li va rebentar el llavi i li va fer veure les estrelles. La van deixar tirada a terra, al darrere del gimnàs. Es va quedar a casa durant dos dies. El matí del tercer dia, va esperar el seu torturador amb un bat de beisbol i el va deixar fora de combat amb un cop per damunt de l'orella. Per aquesta malifeta la van enviar a veure el director, que va decidir denunciar-la a la policia per agressió amb resultat de lesions, cosa que va comportar una investigació especial del servei d'afers socials.

Els companys de classe pensaven que estava boja i la tractaven en conseqüència. També despertava molt poques simpaties entre el professorat. Mai no havia estat especialment comunicativa i la coneixien com l'alumna que no aixecava mai la mà ni responia gairebé mai quan un professor li feia una pregunta directa. Ningú no estava segur de si això era perquè no sabia la resposta o si hi havia alguna altra raó, i això es reflectia a les seves notes. Sens dubte tenia problemes, però ningú no volia fer-se responsable d'aquella noia tan complicada, encara que sovint fos tema de discussió de diverses reunions de professors. Per això havia acabat en aquella situació en què el professorat la ignorava i deixava que segués allà en aquell silenci sorrut.

Va deixar l'escola de secundària i la van traslladar a una altra sense tenir ni un sol amic de qui acomiadar-se. Una noia de conducta trastornada que no era estimada per ningú.

Llavors, quan entrava a la porta de l'adolescència, li van venir de cop tots els mals, en els quals no volia ni pensar. Aquella última crisi va completar el quadre i va provocar que recuperessin el seu historial de l'escola de primària. Després d'això van considerar que segons la llei estava… bé, boja. Una tia estranya. A la Salander mai no li havia calgut cap document per saber que era diferent. Però això tampoc no la preocupava mentre el seu tutor fos en Holger Palmgren; si calia, el podia fer ballar sobre la punta del dit.

Amb l'entrada en escena d'en Niïs Bjurman, la declaració d'incapacitada amenaçava de convertir-se en una càrrega problemàtica a la seva vida. Tant era a qui recorregués, sempre sortien paranys, i què passaria si perdia la batalla? La tancarien en un manicomi? No hi havia alternativa.

Més tard, aquella mateixa nit, quan la Cecilia Vanger i en Blomkvist jeien tranquillament amb les cames entrellaçades i els pits de la Cecilia premuts contra el costat d'en Blomkvist, ella va alçar la vista cap a ell.

—Gràcies. Feia molt de temps. I no ho fas gens malament al llit.

En Mikael va somriure. Aquesta mena d'afalacs sempre li produïen una satisfacció infantil.

—No m'ho esperava, però m'ho he passat bé.

—No em faria res tornar-hi —va dir la Cecilia—. Si et ve de gust.

Ell la va mirar.

—Proves de dir-me que t'agradaria tenir un amant?

—Un amant ocasional —va replicar la Cecilia—. Però m'agradaria que te n'anessis a casa abans d'adormir-te. No vull despertar-me demà al matí i trobar-te aquí abans de poder posar ordre a les meves carns i a la meva cara. I estaria bé que no expliquessis a tot el poble el que hem estat fent.

—No ho faria mai —va contestar en Mikael. —Sobretot no vull que ho sàpiga la Isabella. Es una mala puta.

—I la teva veïna més propera… Ja me l'he trobada. —Sí, però per sort no pot veure la meva porta d'entrada des de casa seva. Mikael, si us plau, sigues discret.

—Ho seré.

—Gràcies. Beus?

—De vegades.

—Em vindria de gust algun suc amb ginebra. En vols? —I tant.

Ella es va embolicar amb un llençol i va pujar al pis de dalt. En Blomkvist, nu, es va quedar dret, mirant la llibreria, quan ella va tornar amb una gerra d'aigua glaçada i dos gots de ginebra i llimonada. Van brindar.

—Per què has vingut? —va preguntar ella.

—Per cap raó especial. Simplement…

—Estaves assegut a casa, llegint la investigació d'en Henrik. I aleshores has vingut aquí. No cal ser gaire intelligent per saber quina en portes de cap.

—Has llegit la investigació?

—En part. He viscut tota la meva vida d'adulta amb aquesta investigació. No es pot estar amb en Henrik sense que et rosegui el misteri de la Harriet.

—Trobo que és un cas d'allò més fascinant. Vull dir que es tracta del típic misteri de l'habitació tancada però en una illa. I a la investigació no hi ha res que sembli seguir una lògica normal. Totes les preguntes continuen sense resposta, i totes les pistes duen a un cul-de-sac.

—La gent se sol obsessionar amb aquesta mena de coses.

—Tu eres a l'illa aquell dia.

—Sí. Hi era, i vaig presenciar tot l'enrenou. Vivia a Estocolm aleshores, estudiant. Tant de bo m'hagués quedat a casa aquell cap de setmana.

—I ella com era realment? Pel que sembla, la gent la veu de maneres completament diferents.

—Això queda entre nosaltres o…?

—Queda entre nosaltres.

—No tinc ni la més petita idea de què li passava a la Harriet pel cap. M'imagino que et refereixes al seu últim any, és clar. Un dia era una religiosa fervent. I l'endemà, es maquillava com una meuca i anava a l'institut vestida amb el suèter més ajustat que tenia. No hi ha dubte que era molt infeliç. Però, com he dit, jo no vivia aquí i només sé el que sé per les enraonies.

—Què va provocar els problemes?

—En Gottfried i la Isabella, evidentment. El seu matrimoni era un desastre total. O tot eren festes o es barallaven a mort. Res de físic… vejam si m'entens. En Gottfried no era dels qui peguen i la Isabella el tenia ben acoquinat. Aquesta dona tenia un caràcter espantós. Un dia, al principi dels anys seixanta, ell es va mudar de manera més o menys permanent a la seva caseta, on la Isabella no hi posava mai els peus. Hi havia períodes en què ell es deixava caure pel poble, semblava un rodamón. I aleshores li passava la borratxera i tornava a vestir polidament i mirava de fer la seva feina.

—I no hi havia ningú que volgués ajudar la Harriet?

—En Henrik, és clar. Al final ella va anar a viure a casa seva. Però no oblidis que ell estava ocupat fent el paper del gran industrial. Normalment era fora, de viatge a alguna banda, i no tenia gaire temps per a la Harriet i en Martin. Jo no vaig poder seguir bona part de tota aquesta història perquè era a Uppsala i més tard a Estocolm… i permet-me que et digui que tampoc no vaig tenir una infantesa fàcil amb en Harald com a pare. En el fons m'he adonat que el problema era que la Harriet mai no va confiar en ningú-S'esforçava per mantenir les aparences i fer veure que eren una gran família feliç.

—La negativa sistemàtica.

—Sí. Però va canviar quan el seu pare es va ofegar. Ja no podia fer veure que tot anava bé. Fins aleshores havia sigut… no sé com explicar-ho, d'allò més assenyada i precoç, però, sobretot, una adolescent força normal. Durant l'últim any encara era brillant, treia les millors notes a tots els exàmens i tot plegat, però semblava com si no tingués personalitat realment.

—Com es va ofegar el seu pare?

—En Gottfried? De la manera més absurda. Va caure d'un bot de rems just al peu de la seva caseta. Tenia la bragueta oberta i un índex extraordinàriament alt d'alcohol a la sang, de manera que ja et pots imaginar com va anar. Va ser en Martin qui el va trobar.