Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Quan va obrir la motxilla, va poder veure que la tapa de l'ordinador estava esquerdada. Va endollar l'ordinador a l'adaptador de potència i va provar d'engegar-lo; ni tan sols va deixar anar una ranera angoixant. El va dur a la Mac-Jesus Shop d'en Timmy, a Brànnkyrkagatan, esperant que almenys es pogués salvar alguna cosa del disc dur. Després de potinejar-hi una estona, en Timmy va remenar el cap.

—Ho sento. No hi ha esperança —va dir—. Hauràs d'organitzar-li un bonic funeral.

La pèrdua del seu ordinador va ser depriment però no desastrosa. La Salander s'hi havia entès d'allò més bé durant l'any que havien passat junts. Havia fet còpies de seguretat de tots els documents i tenia un ordinador de sobretaula més vell, un Mac G3, a casa, a més d'un PC portàtil Toshiba de cinc anys que encara podia fer servir. Però, «què collons!», necessitava una màquina ràpida i moderna.

Com era d'esperar, va optar per la millor alternativa a l'abast: el nou PowerBook G4/I.0 a 1 Ghz d'Apple, amb carcassa d'alumini i processador PowerPC 7451, AltiVec Velocity Engine, 960 megabytes de memòria RAM i 60 gigabytes de disc dur. Tenia BlueTooth i gravadora de CD i DVD integrada.

El millor de tot: tenia la primera pantalla de 17 polzades del món dels portàtils, amb targeta gràfica NVIDIA i una resolució de 1.440 x 900 píxels que deixava bocabadats els incondicionals dels PC i superava tot el que hi havia al mercat.

Pel que feia al maquinari, era el Rolls Royce dels portàtils, però el que realment va provocar la necessitat de posseir-lo de la Salander era el senzill detall que el teclat estava equipat amb illuminació de fons, per poder veure les lletres encara que s'estigués en una foscor absoluta. Així de simple. Per què no hi havia pensat ningú abans?

Va ser amor a primera vista.

Costava 38.000 corones més impostos.

Aquell era el problema.

De tota manera, va fer la comanda a Macjesus. Hi comprava tots els accessoris d'informàtica i, per tant, li feien un descompte raonable. Va calcular les despeses. La garantia de l'ordinador trencat cobriria una bona part del preu; però, amb la garantia i el preu més alt del nou, encara li faltaven 18.000 corones. Tenia 10.000 corones amagades dins d'una llauna de cafè a casa, però res més. Va maleir Herr Bjurman, però aleshores es va empassar l'orgull i va telefonar al seu tutor per explicar que necessitava diners per a una despesa inesperada. La secretària d'en Bjurman va dir que l'advocat no tenia temps per rebre-la aquell dia. La Salander va replicar que només calien vint segons per emplenar un xec de 10.000 corones. I li van dir que fos al despatx a dos quarts de vuit del vespre, després de la jornada laboral.

En Blomkvist potser no tenia experiència per avaluar investigacions criminals, però li feia l'efecte que l'inspector Morell havia estat extraordinàriament meticulós. Quan en Blomkvist va acabar amb la investigació policial, en Morell encara apareixia amb un paper actiu a les notes d'en Vanger. S'havien fet amics, i en Blomkvist es preguntava si en Morell s'hi havia acabat obsessionant tant com el destacat industrial.

Segons el seu parer, era poc probable que a en Morell li hagués passat per alt res. La solució del misteri no es trobaria als arxius de la policia. S'havien fet totes les preguntes imaginables i havien seguit totes les pistes possibles, fins i tot les que semblaven més absurdes. No havia llegit tot l'in-forme, però com més s'endinsava a la investigació, més obscurs es tornaven els indicis i les pistes. No hi trobaria res que hagués passat per alt al seu professional predecessor i al seu equip experimentat, i no acabava de decidir amb quin nou angle abordar el problema. Finalment, se li va acudir que l'única via pràctica raonable era intentar esbrinar els motius psicològics de les persones implicades.

La primera pregunta tenia a veure amb la Harriet en si. Qui era realment?

Des de la finestra de la cuina, en Blomkvist havia vist llum al primer pis de la casa de la Cecilia Vanger poc després de les cinc de la tarda. Va trucar a la seva porta a dos quarts de vuit, just quan començava el noticiari a la tele. La dona va obrir la porta vestida amb un barnús i els cabells xops sota una tovallola groga. En Blomkvist es va disculpar de seguida per molestar-la i va fer intenció de marxar, però ella el va convidar a passar a la sala d'estar. Va posar la cafetera elèctrica i va desaparèixer al pis de dalt durant uns quants minuts. Quan va tornar a baixar, s'havia posat uns texans i una camisa de franella de quadres.

—Començava a pensar que no vindries mai. Et puc tutejar, oi?

—És clar. Hauria d'haver trucat abans, però he vist llum i he vingut tot d'una.

—I jo he vist llum tota la nit a casa teva. A més, surts sovint a passejar després de mitjanit. Ets un ocell de nit?

En Blomkvist va arronsar les espatlles.

—Va com va. —Va mirar els diversos llibres de text apilats sobre el taulell de la cuina—. Encara fas classe?

—No, des que sóc directora no tinc temps. Però feia classe d'història, religió i ciències socials. I encara em queden uns quants anys.

—«Et queden»?

Ella va somriure.

—En tinc 56. Em jubilaré aviat.

—No sembla que en tinguis més de cinquanta, més aviat te'n posaria uns quaranta i escaig.

—Que afalagador! Quants en tens, tu?

—Bé, passo dels quaranta —va dir en Blomkvist amb un somriure.

—I fa poc tot just en tenies 20. Que ràpid va tot. La vida, vull dir.

La Cecilia Vanger va servir el cafè i va preguntar si tenia pressa. Ell va dir que ja havia menjat, la qual cosa era certa en part. No s'havia pres la molèstia de cuinar i només havia menjat uns sandvitxos. Però no tenia gana.

—Aleshores, per què has vingut? Ha arribat el moment de fer-me aquelles preguntes?

—Francament… no he vingut a fer-te preguntes. Em penso que només et volia veure.

Ella va somriure.

—Estàs condemnat a la presó, véns a viure a Hedeby, t'immergeixes en els dossiers preferits d'en Henrik, tens insomni i fas llargues passejades a la nit quan fa un fred que pela… Em deixo res?

—La meva vida se'n va en orris.

—Qui era aquella dona que et va venir a veure el cap de setmana?

—L'Erika… Es la redactora en cap de Millennium. —La teva xicota?

—No exactament. Està casada. Més aviat diria que sóc un amic i amant ocasional.

La Cecilia Vanger va esclafir a riure. —Què et fa tanta gràcia?

—La manera com ho dius. Amant ocasional. M'agrada l'expressió.

A en Blomkvist, decididament, li queia bé la Cecilia Vanger.

—A mi també m'aniria bé un amant ocasional —va deixar anar.

Es va treure les sabatilles i va posar un peu al genoll d'en Blomkvist. Ell automàticament va posar la mà sobre el peu i va acariciar-li el turmell. Va dubtar un segon; notava que entrava en aigües desconegudes. Però, temptejant el terreny, va començar a fer-li un massatge a la planta del peu amb el polze.

—Jo també estic casada —va dir ella.

—Ja ho sé. Al clan Vanger no es divorcia ningú.

—Fa més de vint anys que no he vist el meu marit.

—Què va passar?

—Això no és assumpte teu. No he fet l'amor des de fa… hmm, diria que tres anys. —Em sorprens.

—Per què? Es qüestió d'oferta i demanda. No m'interessa gens tenir xicot, un marit legítim ni un company que visqui amb mi. M'estimo més estar sola. Amb qui hauria de fer l'amor? Amb un dels professors de l'institut? No ho crec pas. Amb un dels estudiants? Una xafarderia deliciosa perquè les velles del poble fessin safareig. A més, tothom vigila de ben a prop la gent que porta el cognom Vanger. I aquí, a Hedeby només hi viuen familiars i gent ja casada.

Es va inclinar endavant i el va besar al coll.