Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Això té res a veure amb en Wennerstròm? —va demanar tot d'una en Blomkvist.

En Vanger va somriure.

—Mikael, tinc més de vuitanta anys. Hi ha coses que no em sap greu fer i gent contra la qual no em sap greu lluitar. Però, pel que fa a aquest tema… —Es va tornar a tombar cap a la Berger—. Aquesta inversió tindria almenys una condició.

—Escoltem-la, doncs —va dir la Berger.

—En Mikael Blomkvist ha de tornar a ocupar el seu càrrec d'editor.

—No! —va cridar en Blomkvist.

—I tant —va insistir en Vanger, tallant—. A en Wen-nerstròm li agafarà un atac si fem un comunicat de premsa dient que el grup Vanger fa costat a Millennium i que tornes a ser-ne l'editor. Es el senyal més clar que els podem fer arribar… tothom comprendrà que no es tracta de cap absorció i que la política editorial no canviarà. I això farà que els anunciants que estan pensant de marxar tornin a rumiar-s'ho. En Wennerstròm no és omnipotent. També té enemics, i empreses que vostès desconeixen estudiaran prendre posicions.

—De què carai estàveu parlant? —va dir en Mikael tan bon punt l'Erika va tancar la porta.

—Em penso que és el que tu anomenes sondejar el terreny per a un tracte de negocis —va contestar ella—. No em vas dir que en Henrik Vanger era tan macot.

En Blomkvist se li va plantar al davant.

—Ricky, sabies perfectament de què aniria aquesta conversa.

—Ei, reiet, només són les tres i vull que s'ocupin bé de mi abans de sopar.

En Blomkvist estava enrabiat. Però mai no aconseguia estar gaire temps enrabiat amb l'Erika Berger.

L'Erika es va posar un vestit negre, una jaqueta curta i unes sabates de taló alt, que se li havia acudit portar dins la petita maleta. Va insistir que en Mikael es posés americana i corbata. I ell es va posar uns pantalons negres, una camisa grisa, una corbata fosca i un abric gris d'esport. Quan van trucar puntualment a la porta de la casa d'en Vanger, va resultar que en Dirch Frode i en Martin Vanger també estaven convidats. Tothom duia americana i corbata llevat d'en Henrik Vanger.

—L'avantatge de tenir més de vuitanta anys és que ningú no pot criticar com vas vestit —va declarar. Duia una corbata de llaç i un pullòver marró.

La Berger va estar molt animada durant tot el sopar.

No va ser fins que van passar al saló de la llar de foc i es va servir el conyac que la conversa va agafar un to seriós. Van parlar durant gairebé dues hores abans de tenir l'esbós d'un tracte sobre la taula.

En Frode crearia una societat que seria totalment propietat d'en Henrik Vanger; el consell d'administració estaria format per en Henrik, en Martin Vanger i en Frode. Durant un període de quatre anys, aquesta companyia invertiria una quantitat de diners que cobriria la diferència entre els ingressos i les despeses de Millennium. Els diners sortirien dels actius personals d'en Vanger. Al seu torn, en Vanger ocuparia una posició determinant a la junta directiva de la revista. L'acord tindria una validesa de quatre anys, però Millennium el podia rescindir al cap de dos. Ara bé, aquest tipus de rescissió seria costosa, ja que a en Vanger se li hauria de pagar la suma que hi havia invertit.

En cas que en Henrik Vanger morís, en Martin Vanger el substituiria a la junta directiva de Millennium durant la resta del període durant el qual tingués validesa aquest acord i podria prendre aquesta decisió quan arribés el moment oportú. L'home semblava divertit amb la perspectiva de pagar a en Wennerstròm amb la mateixa moneda, i en Blomkvist es va tornar a preguntar quin devia ser l'origen de l'enemistat entre aquell parell.

En Martin va tornar a omplir els gots. En Henrik Vanger va aprofitar l'oportunitat per inclinar-se cap a en Blomkvist i, en veu baixa, li va dir que aquest nou acord no afectava en cap sentit l'acord que ja hi havia entre ells dos. En Blomkvist podia reprendre les seves obligacions com a editor ajornada sencera a final de l'any.

També es va decidir que, perquè la reestructuració tingués el màxim ressò als mitjans, es presentaria el mateix dia que en Blomkvist comencés la condemna de presó, a mitjan març. La combinació d'un esdeveniment fortament negatiu amb una reestructuració era, des del punt de vista dels mitjans, un error tan barroer que no podia fer altra cosa que desconcertar els detractors d'en Blomkvist i donar màxima publicitat al nou paper que exerciria en Henrik Vanger. Però tothom hi veia també la seva lògica; era una manera d'indicar que la bandera groga de quarantena que onejava sobre la redacció de Millennium estava a punt de ser arriada; la revista tenia patrocinadors que estaven disposats a apostar-hi fort. El grup Vanger potser estava en crisi, però encara era una firma industrial de pes, capaç de recollir el guant si calia.

Tota la conversa va ser cosa de la Berger, per una banda, i d'en Henrik i en Martin Vanger per l'altra. Ningú no va preguntar a en Blomkvist quin era el seu parer.

Aquella nit, molt tard, en Blomkvist jeia amb el cap sobre el pit de l'Erika, mirant-la als ulls.

—Quant fa que tu i en Henrik Vanger discutiu aquest acord?

—Prop d'una setmana —va contestar ella, somrient. —En Christer hi està d'acord? —Es clar.

—Per què no me n'has dit res?

—Per què carai te n'hauria de dir res? Vas plegar com a editor, vas deixar de ser membre de la plantilla i de la junta i te'n vas anar a viure als boscos.

—I per tant em mereixo que em tractin com un idiota.

—Oi tant! —va dir ella—. Sens cap dubte.

—Sí que t'has emprenyat fort amb mi!

—Mikael, mai no m'he sentit tan furiosa, tan abandonada i tan traïda com quan vas marxar. No m'havia disgustat mai amb tu així. —El va agafar fermament pels cabells i li va empènyer el cap cap avall.

Quan l'Erika va marxar de Hedeby diumenge, en Blomkvist encara estava tan enutjat amb en Henrik Vanger que no volia arriscar-se a topar ni amb ell ni amb cap membre de la seva família. Per això, dilluns va agafar l'autobús a Hedestad i va passar la tarda passejant pel poble, visitant la biblioteca i prenent un cafè en un forn de pa. Al vespre va anar al cinema per veure El senyor dels anells, que encara no havia tingut temps de veure. Va pensar que els ores, a diferència dels humans, eren éssers senzills i planers.

Va acabar l'excursió al McDonald's de Hedestad i va agafar l'últim autobús cap a Hedeby. Va fer cafè, va agafar un classificador i va seure a la taula de la cuina. Va llegir fins a les quatre de la matinada.

Hi havia una sèrie de preguntes de la investigació que semblaven cada cop més estranyes a mesura que en Blomkvist avançava en l'estudi dels documents. Es tractava de tro-balles revolucionàries que va fer pel seu compte, problemes que havien amoïnat l'inspector Morell durant llargs períodes de temps, sobretot en el seu temps lliure.

Durant el seu últim any amb vida, la Harriet havia canviat. En cert sentit aquest canvi es podia explicar com la metamorfosi que tothom experimenta d'una forma o altra durant l'adolescència. La Harriet estava creixent. Companys de classe, professors i diversos membres de la família havien testificat que s'havia tornat introvertida i poc comunicativa.

La noia que dos anys abans era una adolescent alegre havia començat a distanciar-se de tots els que l'envoltaven. A l'escola encara passava temps amb els amics, però ara es comportava de manera «impersonal», tal com una de les seves amigues ho havia descrit. Aquesta paraula era prou insòlita perquè en Morell n'hagués pres nota i hagués fet més preguntes. L'explicació que va rebre va ser que la Harriet havia deixat de parlar de si mateixa, que havia deixat de fer confidències i d'intercanviar xafarderies amb les amigues.

La Harriet Vanger s'havia comportat com una cristiana en el sentit pueril de la paraula: anant a la catequesi, resant abans d'anar al llit i rebent la confirmació. Durant l'últim any semblava haver-se tornat encara més religiosa. Llegia la Bíblia i anava regularment a missa. Però no havia acudit pas al pastor de l'illa de Hedeby, l'Otto Falk, que era amic de la família Vanger, sinó que, durant la primavera, havia buscat consol en una congregació pentecostal de Hedestad. Però la seva relació amb l'església pentecostal no va durar gaire. Dos mesos més tard va abandonar la congregació i va començar a llegir llibres sobre la fe catòlica.