Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Ja he conegut la Isabella.

—Ella n'és una. Però n'hi ha d'altres. La Cecília Vanger pot ser d'allò més càustica. Ja ha conegut la Sara Sjògren?

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—És la filla de la Sofia Vanger, una de les cosines d'en Henrik. En el seu cas, parlem d'una senyora realment desagradable i desconsiderada. Però vivia a Malmò i, pel que vaig poder esbrinar, no tenia cap motiu per eliminar la noia.

—Així doncs, no és a la llista.

—El problema és que no importa les voltes que hi hem donat; mai no hem entès el mòbil. Això és el que compta.

—Vostè va dedicar moltes hores a aquest cas. Hi ha alguna pista que no va seguir?

En Morell va deixar escapar una rialleta.

—No. He invertit moltíssimes hores de feina en aquest cas i no se m'acut cap fil que no hagi seguit tot el que donés de si. Fins i tot després que m'ascendissin i em traslladessin fora de Hedestad.

—El van traslladar?

—Sí, jo no vaig néixer a Hedestad. Hi vaig servir des del 1963 fins al 1968, i després em van ascendir a comissari i em van traslladar al departament de policia de Gàvle per a la resta de la meva carrera. Tot i això, fins i tot a Gàvle vaig continuar treballant en el cas.

—No crec que en Henrik volgués que vostè ho deixés córrer.

—És cert, però no va ser per això. L'enigma de la Harriet encara em fascina avui dia. Vull dir que… és així: tot poli té el seu misteri sense resoldre. Recordo que, quan era a Hedestad, els meus companys de més edat parlaven al bar del cas de la Rebecka. Hi havia un agent en concret, un home que es deia Torstensson… fa anys que és mort… i que any rere any no parava de reprendre el cas. En el seu temps lliure i quan estava de vacances. Cada cop que hi havia un període de treva amb els busca-raons de la localitat, treia aquestes carpetes i se les estudiava.

—També es tractava d'una noia desapareguda?

En Morell va semblar sorprès. Aleshores va somriure quan es va adonar que en Blomkvist hi buscava alguna mena de relació.

—No, no ho he dit per aquesta raó. Parlo de l'ànima del policia. El cas de la Rebecka va succeir molt abans que la Harriet Vanger naixés, i ja fa molt que va prescriure. Als anys quaranta una dona de Hedestad va ser atacada, violada i assassinada. Una cosa molt poc habitual. Tots els agents, en algun moment de la seva carrera, han hagut d'investigar aquesta mena de crims, però el que vull dir és que hi ha casos que no oblides, que es fiquen ben endins de l'investigador i que t'acompanyen sempre com una part més de tu. A aquesta noia la van matar d'una manera particularment brutal. L'assassí la va lligar i li va posar el cap sobre les brases roents d'una llar de foc. No sé quant va trigar a morir la pobra noia ni quin dolor va haver de patir.

—Quina atrocitat!

—Exacte. Va ser un acte d'allò més sàdic. El pobre Torstensson va ser el primer detectiu que va arribar a l'escenari del crim quan la van trobar. I l'assassinat no es va resoldre mai, tot i que es van fer venir experts d'Estocolm. Ell mai no va deixar córrer el cas.

—Ho puc entendre.

—La meva Rebecka va ser la Harriet. En aquest cas ni tan sols sabem com va morir. Ni tan sols podem demostrar que es va cometre un assassinat. Però jo no ho he pogut deixar córrer mai. —Va callar per rumiar un moment—. Ser detectiu d'homicidis pot ser la feina més solitària del món. Els amics de la víctima s'indignen i es desesperen, però tard o d'hora, al cap d'unes quantes setmanes o mesos, tornen a la seva vida quotidiana. A la família més propera li costa més, però en general, fins a un cert punt, també acaben superant el dolor i la desesperació. La vida ha de continuar, és així. Però, els assassinats no resolts et continuen corsecant, i a la llarga només queda una persona que pensa dia i nit en la víctima: el poli encarregat de la investigació.

Tres persones més de la família Vanger vivien a l'illa de Hedeby. L'Alexander Vanger, fill d'en Greger i nascut el 1946, vivia en una casa de fusta reformada. En Henrik Vanger va explicar a en Blomkvist que actualment l'Alexander era a les Antüles, on es dedicava als seus passatemps preferits: navegar i passar el temps sense fotre brot. L'Alexander tenia 20 anys quan va desaparèixer la Harriet i aquell dia era a l'illa.

L'Alexander vivia amb la seva mare, la Gerda, de 80 anys la vídua d'en Greger Vanger. En Blomkvist encara no l'havia vista; gairebé sempre feia llit.

El tercer membre de la família era en Harald Vanger. Durant el primer mes en Blomkvist no havia aconseguit veure'n ni l'ombra. La casa d'en Harald, la més propera a la caseta de fusta d'en Blomkvist, semblava tenebrosa i sinistra, amb cortines opaques a totes les finestres. A en Blomkvist de vegades li semblava distingir un moviment rere les cortines en passar, i en una ocasió, tard a la nit, quan estava a punt de ficar-se al llit, va veure claror en una habitació del pis de dalt. Les cortines estaven mal tancades. Durant més de vint minuts es va quedar palplantat a les fosques davant la finestra de la cuina, contemplant la llum, abans de cansar-se'n i, tremolant, anar-se'n al llit. Al matí les cortines tornaven a estar completament passades.

En Harald semblava un esperit invisible però sempre present, que influïa en la vida del poble mitjançant la seva absència. En la imaginació d'en Blomkvist, en Harald cada cop prenia més la forma d'un Gollum malvat que espiava els voltants des de darrere de les cortines i que es dedicava a assumptes desconeguts per tothom dins la seva caverna tancada i barrada.

A en Harald el visitaven els serveis d'atenció a domicili (normalment una dona gran) de l'altra banda del pont. La dona li duia bosses de queviures, caminant fatigosament pels munts de neu fins a la porta. En Nilsson va remenar el cap quan en Blomkvist li va preguntar per en Harald. El manetes s'havia ofert per retirar la neu, segons deia, però en Harald no volia que ningú posés ni un sol peu a la seva propietat. Només una vegada, durant el primer hivern després que en Harald hagués tornat a l'illa de Hedeby, en Nilsson va venir amb el tractor per retirar la neu del pati, com feia amb tots els altres caminets d'entrada. Però en Harald havia sortit fet una fúria, vociferant i indicant-li que fotés el camp.

Malauradament, en Nilsson no podia netejar la neu del pati d'en Blomkvist perquè el cancell era massa estret per al tractor. Una pala i la força manual eren l'única manera de fer-ho.

A mitjan gener en Blomkvist va demanar al seu advocat que esbrinés quan l'obligarien a complir els tres mesos de presó. S'ho volia treure del damunt al més aviat possible. Anar a la presó va resultar més fàcil del que s'esperava. Després de poques setmanes de discussió, es va decretar que es presentés el 17 de març a Rullàker, als afores d'Ostersund, un centre penitenciari de baixa seguretat. L'advocat el va informar que la sentència probablement s'escurçaria.

—Molt bé —va dir en Blomkvist, sense gaire entusiasme.

Va seure a la taula de la cuina i va amanyagar el gat, que ara venia cada pocs dies a passar la nit amb en Blomkvist. Per la Helen Nilsson havia sabut que el nom del gat era Tjorven. No era de ningú en particular, simplement voltava per totes les cases.

En Blomkvist es veia amb el seu patró pràcticament cada tarda. De vegades tenien una breu conversa; d'altres, seien plegats hores i hores.

La conversa sovint consistia en l'exposició per part d'en Blomkvist d'una teoria que en Vanger s'encarregava de desbaratar. En Blomkvist mirava de mantenir distàncies respecte al seu encàrrec, però hi havia moments en què se sentia completament fascinat per l'enigma de la desaparició de la noia.

En Mikael havia assegurat a l'Erika que també rumiaria una estratègia per reprendre la lluita contra en Wennerstròm, però després d'un mes a Hedestad encara no havia obert els dossiers que l'havien portat al banc dels acusats. Al contrari, havia deixat de banda deliberadament l'assumpte perquè cada cop que pensava en en Wennerstròm i en la seva situació actual s'enfonsava en la depressió i el desinterès. Es preguntava si acabaria trastocant-se com el vell Vanger. La seva reputació professional s'havia ensorrat com un castell de cartes i la seva reacció havia estat amagar-se en una petita localitat de la part més recòndita del país per perseguir fantasmes.