Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Home, el fet que en Nilsson li portés aquí quatre enormes capses de cartró. Es podria tractar de les investigacions privades d'en Henrik al llarg dels anys. He mirat a l'antiga habitació de la Harriet, on en Henrik les guarda, i no hi eren.

La Cecília Vanger no era cap tòtila.

— —L'hi haurà de comentar a en Henrik, no pas a mi —va replicar en Blomkvist—. Però segur que no la sorprendrà saber que en Henrik m'ha parlat moltíssim de la desaparició de la noia i que jo he pensat que seria interessant llegir la documentació de què es disposa.

La Cecília li va adreçar un altre dels seus somriures sense alegria.

—De vegades em pregunto qui està més boig, el pare o l'oncle. El dec haver sentit parlar de la desaparició de la Harriet un miler de vegades.

—Què creu que li va passar?

—Aquesta pregunta forma part de l'entrevista?

—No —va contestar ell amb una riallada—. Només sento curiositat.

—El que em desperta la curiositat a mi és saber si vostè també està tocat del bolet. Si s'ha empassat els raonaments d'en Henrik o si, ben mirat, és vostè qui l'atia perquè continuï burxant.

—Creu que en Henrik està tocat del bolet?

—No m'interpreti malament. Es una de les persones més afectuoses i més considerades que conec i n'estic molt, d'ell, però pel que fa a aquest assumpte en concret, hi està obsessionat.

—Però sembla tenir raons per estar-hi. La Harriet va desaparèixer, d'això no n'hi ha dubte.

—Estic ben farta de tot plegat. Ha enverinat les nostres vides durant dècades, i no s'acaba mai. —De cop i volta, es va aixecar i es va posar l'abric de pells—. Me n'he d'anar. Sembla una persona agradable. En Martin també opina el mateix, però no sempre es pot confiar en el seu criteri. Vingui a prendre un cafè a casa quan vulgui, serà benvingut. Al vespre gairebé sempre sóc a casa.

—Gràcies —va dir en Blomkvist—. No ha contestat la pregunta que no formava part de l'entrevista.

Ella es va aturar a la porta i va respondre sense mirar-lo.

—No en tinc ni idea. Crec que va ser un accident, i que té una explicació tan senzilla que si mai l'arribem a descobrir ens deixarà astorats.

Es va tombar per somriure-li, per primer cop amb calidesa. I aleshores va marxar.

Si la primera trobada amb la Cecilia havia estat agradable, no es podia dir el mateix del seu primer encontre amb la Isabella. La mare de la Harriet era exactament com en Henrik Vanger li havia dit: va demostrar ser una dona elegant que li recordava vagament Lauren Bacall. Era prima, duia un abric d'astracan negre amb un barret que hi feia joc i s'ajudava d'un bastó negre, quan en Blomkvist se la va trobar un matí quan anava al Cafè de la Susanne. Semblava una vampiressa envellida: d'una bellesa encara admirable, però verinosa com una serp. La Isabella Vanger, segons semblava, tornava cap a casa després de sortir a fer un tomb. El va cridar des de l'altra banda de la cruïlla.

—Bon dia, jove. Vingui aquí.

Aquell to autoritari hauria estat difícil d'ignorar. En Blomkvist va mirar al voltant i va concloure que era a ell a qui cridaven. I va fer el que li demanaven.

—Sóc la Isabella Vanger —va anunciar la dona.

—Hola. Jo em dic Mikael Blomkvist. —Va allargar una mà que ella va ignorar.

—Es vostè, el tipus que ha estat ficant el nas en les coses de la família?

—Bé, si vol dir si sóc la persona que en Henrik Vanger ha contractat per ajudar-lo amb el seu llibre sobre la família Vanger, aleshores sí.

—No és assumpte seu.

—El què? Que en Henrik Vanger m'oferís un contracte o que jo hagi acceptat?

—Sap perfectament el que vull dir. No m'agrada que la gent tafanegi la meva vida.

—Jo no tafanejaré la seva vida. Pel que fa a la resta, ho haurà de discutir amb en Henrik.

La Isabella va alçar el bastó i va prémer el mànec contra el pit d'en Mikael. No va fer gaire força, però ell va recular per la sorpresa.

—Mantingui's lluny de mi —li va etzibar, i va fer mitja volta per marxar cap a casa seva amb pas poc ferm. En Blomkvist va quedar-se on era, amb el posat de qui acaba de veure un personatge de còmic en carn i ossos. Quan va alçar la vista, va veure en Henrik Vanger a la finestra del seu gabinet. Tenia una copa a la mà, i la va aixecar en un brindis irònic.

L'únic viatge que va fer en Blomkvist durant aquell primer mes va ser una excursió en cotxe a la riba del llac Siljan. Li van deixar el Mercedes d'en Frode i va conduir per un paisatge nevat per passar la tarda amb l'inspector Morell. En Blomkvist havia provat de formar-se una impressió d'en Morell basant-se en la manera com apareixia a l'informe de la policia. El que va trobar va ser un vell prim i eixut, que es movia parsimoniosament i que parlava encara més parsimoniosament.

En Blomkvist li va portar una llibreta amb deu preguntes, principalment idees que se li havien acudit mentre llegia l'informe de la policia. En Morell va respondre totes les preguntes que li va fer de manera magistral. Finalment en Blomkvist va guardar-se les notes i va explicar que les preguntes eren simplement una excusa per venir a veure'l. El que de debò volia era tenir-hi una xerrada i fer-li una pregunta crucial: hi havia res de la investigació que no s'hagués inclòs a l'informe per escrit? Alguna intuïció, potser, que l'inspector li volgués confiar?

Com que en Morell, igual que en Vanger, havia passat trenta-sis anys rumiant sobre aquell misteri, en Blomkvist havia temut una certa resistència: ell era el nou que acabava d'arribar i que començava a xafardejar en l'espessor on en Morell s'havia perdut. Però no va mostrar ni el més petit indici d'hostilitat. En Morell va omplir metòdicament la pipa i la va encendre abans de contestar.

—Home, sí, evidentment tenia les meves idees. Però són tan vagues i fugisseres, que amb prou feines les puc traduir en paraules.

—Què creu que va passar?

—Crec que la Harriet va ser assassinada. En Henrik i jo coincidim en això. Es l'única explicació raonable. Però no hem entès mai per quin motiu. Em penso que la van assassinar per una raó molt concreta… no va ser cap acte de bogeria, ni cap violació ni res semblant. Si haguéssim descobert el mòbil, hauríem sabut qui la va matar. —En Morell es va aturar per rumiar un moment—. L'assassinat es podria haver comès improvisadament, i amb això vull dir que algú va aprofitar l'oportunitat quan es va presentar gràcies al caos provocat per l'accident. L'assassí va ocultar el cos i aleshores, més tard, el va moure de lloc mentre nosaltres la buscàvem.

—Parlem d'algú amb molta sang freda.

—Hi ha un detall… La Harriet va anar al gabinet d'en Henrik perquè volia parlar amb ell. En el fons, em sembla una manera estranya de comportar-se… ella sabia que estava atabalat amb tots els familiars voltant pertot arreu. Em penso que la Harriet era una greu amenaça per a algú, que la noia tenia intenció d'explicar-li alguna cosa a en Henrik i que l'assassí sabia que estava a punt de… bé, de xerrar-ho.

—I en Henrik estava ocupat amb alguns membres de la família…

—Hi havia quatre persones a l'habitació, a més d'en Henrik: el seu germà Greger, un cunyat que es deia Magnus Sjògren i els dos fills d'en Harald, en Birger i la Cecília. Però això no ens explica res. Imaginem que la Harriet hagués descobert que algú havia fet un desfalc amb diners de la companyia… només com a hipòtesi, és clar. Potser la noia ho sabia des de feia mesos, i en algun moment fins i tot en va parlar amb la persona en qüestió. Potser va intentar fer-li xantatge, o potser li sabia greu per ell i es debatia entre delatar-lo o no, i l'assassí, desesperat, la va matar.

—Ha dit «ell» i «assassí».

—Les estadístiques diuen que la majoria d'assassins són homes. Però també és cert que a la família Vanger hi ha unes quantes dones que són veritables harpies.