Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Fet i fet, és la meva dentista —va deixar anar en Martin amb una riallada.

—I casar-me amb algú d'aquesta família de guillats no fa gaire per a mi —va comentar l'Eva, donant uns copets afectuosos al genoll d'en Martin.

El xalet d'en Martin Vanger era una mena de modern refugi de solter, moblat en negre, blanc i crom. Les cares peces de disseny haurien fet les delícies d'en Christer Malm, el cap del departament de disseny gràfic de Millennium. La cuina estava equipada com si fos per a un cuiner professional. A la sala d'estar hi havia un aparell estèreo d'alta fidelitat amb una collecció impressionant de discos de jazz, des de Tommy Dorsey a John Coltrane. En Martin Vanger tenia diners, i la seva llar era luxosa i funcional alhora, tot i que també un xic impersonal. Els quadres de les parets eren reproduccions i pòsters que es podien trobar a Ikea. Les prestatgeries, almenys en la part de la casa que en Blomkvist va veure, contenien una enciclopèdia sueca i alguns llibres amb molta foto i poc text que tal vegada havien estat regals de Nadal per manca d'una idea millor. En resum, en Blomkvist només va poder distingir dues passions a la vida d'en Martin Vanger: la música i la cuina. Els seus més de tres mil discos eren testimoni de la primera, i l'altra es podia deduir de la generosa panxa d'en Martin.

L'home era una barreja de senzillesa, perspicàcia i afabilitat. No calia tenir gaire capacitat analítica per arribar a la conclusió que el director general de la companyia era un home amb problemes. Mentre escoltaven «Night in Tunisià», la conversa va girar al voltant del grup Vanger, i en Martin no va provar d'amagar que la companyia lluitava per la supervivència. Era molt conscient que el seu convidat era un periodista d'economia que amb prou feines coneixia; tanmateix, parlava dels problemes interns de la companyia amb tanta franquesa que semblava imprudent. Potser donava per fet que en Blomkvist era un més de la família, ja que treballava per al seu oncle avi, i, com l'antic director general, en Martin compartia l'opinió que els membres de la família eren els únics culpables de la situació en què es trobava la companyia. A més, la incorregible bogeria dels seus familiars gairebé semblava divertir-lo. L'Eva assentia amb el cap, però no feia cap comentari. Estava clar que ja n'havien parlat abans.

En Martin sabia que en Blomkvist havia estat contractat per escriure una crònica de la família, i li va preguntar com li anava. En Blomkvist va contestar amb un somriure que li estava resultant molt difícil recordar els noms de tota la parentela i aleshores li va preguntar si podria tornar per fer-li una entrevista en el moment oportú. En més d'una ocasió va considerar la possibilitat d'orientar la conversa cap a l'obsessió del vell per la desaparició de la Harriet. En Hen-rik Vanger devia haver atabalat el germà de la noia amb les seves teories, i en Martin devia ser conscient que, si en Blomkvist volia escriure sobre els Vanger, no podia passar per alt el fet que un membre de la família s'hagués esfumat en circumstàncies dramàtiques. Però en Martin no mostrava cap intenció de voler-ne parlar.

La vetllada es va acabar, després de diverses rondes de vodka, a les dues de la matinada. En Blomkvist estava força begut quan va recórrer amb pas insegur els tres-cents metres fins a la casa dels convidats. Havia estat una nit agradable.

Una tarda, durant la segona setmana d'en Blomkvist a Hedeby, es va sentir un truc a la porta. Va deixar a un costat el classificador dels informes de la policia que tot just acabava d'obrir (el sisè de la collecció) i va tancar la porta del despatxet abans d'obrir l'entrada de la casa a una dona rossa ben tapada contra el fred.

—Hola. Només he vingut per saludar-lo. Sóc la Cecilia Vanger.

Es van donar la mà i en Blomkvist va servir cafè. La Cecilia, filla d'en Harald Vanger, semblava una dona oberta i encisadora. En Blomkvist recordava que en Henrik Vanger n'hi havia parlat bé; també havia dit que no es parlava amb el pare, el veí del costat. Van xerrar una estona abans que ella esmentés el motiu de la visita.

—Tinc entès que està escrivint un llibre sobre la meva família —va comentar—. No li sabria dir si la idea m'agrada gaire. Volia veure quina mena de persona era.

—Bé, en Henrik Vanger em va contractar. Es la seva història, per dir-ho d'alguna manera.

—I l'estimat Henrik no té una actitud precisament neutral pel que fa a la família.

En Blomkvist va mirar-se-la, sense saber on volia anar a parar.

—Vostè s'oposa que s'escrigui un llibre sobre la família Vanger?

—Jo no ho he dit pas, això. I el que jo pensi no importa, en realitat. Però, ara com ara, ja es deu haver adonat que el fet de formar part d'aquesta família no sempre ha sigut bufar i fer ampolles.

En Blomkvist no tenia ni idea de què havia explicat en Henrik Vanger ni fins a on sabia la Cecília del seu encàrrec. Va mostrar els palmells en un gest de disculpa.

—El seu oncle m'ha contractat per escriure una crònica de la família. Té un concepte molt pintoresc sobre els seus parents, però jo m'ajustaré rigorosament als fets documentats.

La Cecília Vanger va somriure però sense calidesa.

—El que vull saber és si hauré de marxar a l'exili o emigrar quan surti el llibre.

—No ho crec pas —va replicar en Blomkvist—. La gent sabrà separar la fruita bona de la podrida.

—Com el meu pare, per exemple?

—El seu pare, el famós nazi? —va demanar en Blomkvist.

La Cecília Vanger va fer rodar els ulls.

—El meu pare és boig. Només el veig un parell de vegades a l'any.

—I per què no el vol veure?

—Un moment… Abans que comenci a fer una pila de preguntes… pensa citar qualsevol cosa que jo digui? O puc tenir una conversa normal amb vostè sense tenir por de quedar com una imbècil?

—La meva feina és escriure un llibre que començarà amb l'arribada de l'Alexandre Vangeersad a Suècia, tot acompanyant Bernadotte, i que s'estendrà fins al present. Ha de cobrir l'imperi industrial al llarg de moltes dècades, però també ha d'abordar les raons per les quals l'imperi està passant per un mal moment i tocar les divergències que hi ha al si de la família. En un estudi així és impossible evitar que surtin a la llum alguns draps bruts, però això no significa que jo hagi de presentar un retrat horrible de vostè ni donar una imatge infame de la família. Per exemple, he conegut en Martin Vanger i em sembla una persona molt simpàtica, i així és com penso descriure'l.

La Cecília Vanger no va contestar.

—El que sé de vostè és que és professora…

—En realitat és una cosa pitjor… sóc la directora de l'institut de Hedestad.

—Perdó. Sé que el seu oncle està orgullós de vostè, que està casada però que es va separar… i això és tot, de moment. Per tant, endavant, si us plau, parli'm sense por de ser citada. Estic segur que vindré a trucar a la seva porta ben aviat. I aleshores, serà una entrevista oficial, i podrà triar si vol respondre les meves preguntes o no.

—I doncs, podria parlar amb vostè ara mateix… confidencialment, com aquell qui diu?

—Es clar.

—I quedarà entre nosaltres?

— —Es clar. Això és una visita de cortesia, al cap i a la fi. —Entesos… Llavors, li puc fer una pregunta? —L'hi prego.

—En quina mesura tractarà de la Harriet, aquest llibre?

En Blomkvist es va mossegar el llavi, i aleshores va dir amb tanta naturalitat com va poder:

—Sincerament, no en tinc ni idea. Podria ocupar un capítol. Va ser una tragèdia que ha tingut una influència negativa en el seu oncle, no es pot negar pas.

—Però vostè no és aquí per investigar la seva desaparició?

—Què li fa pensar això?