Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Vanger intuïa que hi havia dies que en Blomkvist es veia superat per les circumstàncies. Cap a la fi de gener, el vell va prendre una decisió que fins i tot el va sorprendre a ell. Va agafar el telèfon i va trucar a Estocolm. La conversa va durar vint minuts i va tractar a bastament sobre en Mikael Blomkvist.

A la Berger li havia calgut gairebé tot un mes perquè se li passés l'emprenyament. A dos quarts de deu d'una nit de final de gener li va trucar.

—De debò que t'hi penses quedar? —va començar a dir. La trucada va agafar tan de sorpresa en Blomkvist que en un primer moment no va saber què respondre. Llavors va somriure i es va tapar millor amb la flassada.

—Hola, Ricky. Hauries de venir a veure-ho tu mateixa.

—Per què? Què té d'encisador viure al cul del món?

—M'acabo de rentar les dents amb aigua glaçada. Fa un mal que et penetra fins al cervell.

—Només tu en tens la culpa. Però aquí, a Estocolm, també fa un fred que pela.

—Explica'm les males notícies.

—Hem perdut dues terceres parts dels nostres anunciants regulars. Ningú no ho vol dir clarament, però…

—Ja ho sé. Fes una llista dels que abandonen el vaixell. Algun dia els dedicarem el reportatge que es mereixen.

—Micke… he fet números, i si no aconseguim nous anunciants, a la tardor estarem arruïnats. Així de senzill.

—Ja canviarà el vent.

Ella va riure cansadament a l'altre costat de la línia. —No pots dir això amagat a l'infern lapó. —Erika, crec que…

—Ja ho sé. Un home ha de fer el que ha de fer i totes aquestes bajanades. No cal que diguis res. Em sap greu haver sigut tan malparida i no haver contestat els teus missatges. Podem tornar a començar? Vols que et vingui a veure aquí dalt?

—Quan vulguis.

—Cal que porti un rifle amb bales per a llops? —No, dona. Ja contractarem els lapons, els gossos de trineu i tota la resta. Quan véns? —Divendres al vespre, va bé?

Llevat de l'estret caminet d'accés fins a la porta, netejat a cop de pala, hi havia prop d'un metre de neu que colgava la resta de la propietat. En Blomkvist va adreçar una llarga mirada crítica a la pala i aleshores va anar a cals Nilsson per preguntar si l'Erika podia aparcar el seu BMW allà. Cap problema: tenien lloc de sobres al garatge de dues places i fins i tot un escalfador per al motor.

La Berger va conduir tota la tarda i va arribar al voltant de les sis. Es van mirar amb reserva uns quants segons i aleshores es van abraçar molta més estona.

En la foscor no hi havia gaire cosa a veure, llevat de l'església illuminada, i tant el Konsum com el Cafè de la Susanne estaven tancats. Per tant, van tornar ràpidament a casa. En Blomkvist va fer el sopar mentre la Berger tafanejava per tots els racons, fent observacions sobre els números del Rekordmagasinet dels anys cinquanta que encara voltaven per la casa i quedant-se absorta amb els classificadors del despatxet.

Van menjar costelles de xai amb patates en salsa de crema de llet i van beure vi negre. En Blomkvist va provar de reprendre el fil de la seva darrera conversa, però la Berger no estava d'humor per parlar de Millennium. En comptes d'això, van parlar durant dues hores sobre el que feia en Blomkvist i com els anava a ell i a en Vanger. Després van anar a comprovar si el llit era prou gran per a tots dos.

La tercera trobada amb l'advocat Niïs Bjurman es va anullar, i finalment la van concertar per a les cinc d'aquell mateix divendres a la tarda. A les reunions anteriors, la Lisbeth Salander va ser rebuda per una dona de mitjana edat, perfumada d'almesc, que treballava de secretària. Aquesta vegada tenia el dia lliure i en Bjurman deixava anar un tènue tuf d'alcohol. Va indicar a la Salander una butaca per a les visites i va fullejar sense solta ni volta els documents de l'escriptori fins que, tot d'una, va semblar adonar-se de la presència de la noia.

Va tenir lloc un altre interrogatori. Aquesta vegada va preguntar a la Lisbeth Salander sobre la seva vida sexual, un tema sobre el qual ella no tenia cap intenció de parlar amb ningú.

Després de la reunió, va tenir el convenciment que no ho havia sabut portar gens bé. Al principi es va negar a respondre les preguntes, i ell va interpretar que era tímida, retardada o que fins i tot tenia alguna cosa a amagar, i la va burxar perquè li contestés. La Lisbeth Salander es va adonar que ell no pensava deixar-ho córrer, de manera que va començar a donar-li respostes breus i vagues, de la mena que ella s'imaginava que encaixarien amb el seu perfil psicològic. Va esmentar en «Magnus» (que, segons la seva descripció, era un programador informàtic de la seva edat i una mica sonat, que la tractava com un cavaller, la duia al cinema i de vegades se l'enduia al llit). En «Magnus» era irreal; se l'anava inventant a mesura que parlava, però en Bjurman va prendre's les seves explicacions com un pretext per esbrinar amb tot detall la seva vida sexual. «Amb quina freqüència tens relacions sexuals?» De tant en tant. «Qui pren la iniciativa… tu o ell?» Jo. «Feu servir preservatius?» És clar (ella era molt conscient de la sida). «Quina és la teva posició favorita?» Jo… normalment, de panxa enlaire. «T'agrada el sexe oral?» Eeh… un moment… «Has practicat mai sexe anal?»

—No, no és gaire agradable que et follin pel cul… però es pot saber què collons li importa això?

Va ser l'única vegada que va perdre els nervis. Havia mantingut els ulls clavats a terra perquè no traïssin la seva exasperació. Quan el va tornar a mirar, ell li somreia des de l'altra banda de l'escriptori. Va marxar del despatx amb una sensació de fàstic. De sobte havia comprès que la seva vida havia patit un gir radical. En Palmgren mai no hauria gosat fer-li aquella mena de preguntes. En canvi, sempre havia estat disposat a escoltar-la per si volia parlar d'alguna cosa. Cosa que ella no havia aprofitat.

En Bjurman portava el camí de convertir-se en un problema molt i molt greu.

Durant les breus hores de llum de dissabte, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer un tomb més enllà del petit port esportiu per la carretera d'Òstergàrden. Ell feia un mes que vivia a Hedeby, però encara no havia fet cap passejada per l'interior de l'illa; les temperatures glacials i les tempestes regulars l'havien dissuadit. Però dissabte va fer bo, amb molt de sol. Era com si l'Erika hagués portat un pessic de primavera. A banda i banda de la carretera hi havia una pila de neu d'un metre d'altura que el llevaneus havia format en passar. Tan aviat com van sortir dels voltants de les casetes d'estiueig, es van trobar caminant per un bosc dens d'avets. En Blomkvist estava molt sorprès de l'alçada i la inaccessibilitat de Sòderberget, el turó a l'altra banda de les casetes; des del poble no ho semblava pas. Va pensar en quantes vegades devia haver jugat per aquí la Harriet Vanger de petita, però aleshores va esforçar-se per treure-se-la del cap. Uns quants quilòmetres més endavant, el bosc s'acabava a la tanca on començaven les terres de la granja Ostergàrden. Van poder veure una construcció de fusta blanca i edificis vermells de la granja al voltant d'un gran pati. Van decidir tornar pel mateix camí.

En passar per davant del caminet d'entrada de la casa pairal, en Vanger va picar als vidres de la finestra del pis superior i els va convidar enèrgicament a pujar. En Blomkvist i la Berger es van mirar.

—T'agradaria conèixer una llegenda de la indústria? —va proposar en Mikael.

—Mossega?

—Els dissabtes no.

En Vanger els va rebre a la porta del gabinet.

—Vostè deu ser la senyoreta Berger, si no m'equivoco —va dir—. En Mikael no m'havia dit que vindria a Hedeby.