Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Un dels talents més excepcionals de l'Erika era la seva mà esquerra per fer-se de seguida amb la majoria de persones d'allò més diverses. En Mikael l'havia vist desfer-se en simpaties davant de marrecs de cinc anys que, en qüestió de deu minuts, estaven totalment disposats a abandonar la mare. Els homes de més de vuitanta anys no semblava que fossin cap excepció. Dos minuts més tard, la Berger i en Vanger feien cas omís d'en Blomkvist mentre la feien petar. Era com si es coneguessin des de la infantesa (bé, des de la infantesa de l'Erika, en tot cas).

La Berger va començar a renyar força agosaradament en Vanger per emportar-se el seu editor a aquell racó de món. El vell va replicar que, pel que ell sabia (segons els comunicats de premsa), ella l'havia despatxat. I si no era així, ara en Blomkvist potser tindria més temps per descansar de les feixugues tasques editorials. I en aquest cas, deia en Vanger, un període de vida al camp li provaria molt al jove Blomkvist.

Durant cinc minuts van discutir sobre els defectes d'en Blomkvist fent comentaris d'allò més empipadors. En Blomkvist es va escarxofar al seient fent veure que se sentia insultat, però va arrugar el front quan la Berger va fer unes observacions força ambigües que potser alludien a les seves mancances com a periodista, però que potser es podien aplicar també a la seva potència sexual. En Vanger va tirar enrere el cap i va deixar anar una sorollosa riallada.

En Blomkvist estava bocabadat. No havia vist mai en Vanger tan natural i relaxat. De sobte, podia veure que, cinquanta anys enrere (o fins i tot trenta) en Vanger devia haver resultat un home força atractiu i interessant per a les dones. No s'havia tornat a casar. De segur que s'havia creuat més d'una dona al seu camí, però durant gairebé mig segle s'havia mantingut solter.

En Blomkvist va fer un glop de cafè i va tornar a parar l'orella; es va adonar que la conversa s'havia tornat seriosa de cop i volta, i que ara girava al voltant de Millennium.

—En Mikael m'ha dit que tenen problemes a la revista. —La Berger va adreçar una mirada a en Blomkvist—•. No, no ha parlat dels seus assumptes interns, però s'hauria de ser cec i sord per no comprendre que la seva revista, igual que el grup Vanger, passa per un moment difícil.

—Estic convençuda que podem redreçar la situació —va contestar la Berger.

—Ho dubto —va replicar en Vanger.

—Ah, sí? I per què?

—Vejam… quants empleats tenen? Sis? Una publicació mensual amb una tirada de 21.000 exemplars, despeses d'impressió i distribució, lloguer del local… Necessiten uns ingressos d'uns 10 milions de corones. Diria que sabem quin percentatge d'aquesta quantitat ha de procedir dels ingressos per publicitat.

—I doncs?

—Doncs que l'amic Wennerstròm és un fill de puta venjatiu i estret de mires que no oblidarà com si res el seu recent contratemps. Quants anunciants han perdut els darrers sis mesos?

La Berger es va mirar en Blomkvist amb circumspecció. En Blomkvist va veure que ell mateix contenia l'alè. En les ocasions en què ell i el vell havien tractat del futur de Millennium, sempre li havia fet comentaris enutjosos sobre la situació de la revista en relació amb la capacitat d'en Blomkvist per acabar el seu encàrrec a Hedestad. Però ara en Vanger s'adreçava únicament a l'Erika, de dirigent a dirigent. Entre ells hi havia una entesa que en Blomkvist no sabia interpretar i que potser tenia a veure amb el fet que ell, bàsicament, era un pobre noi de Norrland de classe treballadora, i ella, una noia de classe alta amb un distingit arbre genealògic internacional.

—Podria prendre un altre cafè? —va demanar la Berger. En Vanger n'hi va servir un altre de seguida.

—Entesos, ja veig que ha indagat. Estem ferits de mort.

—Quant de temps els queda?

—Tenim sis mesos per fer girar la truita. Vuit com a màxim. No tenim prou capital per mantenir-nos durant aquest temps.

L'expressió del vell era inescrutable mentre mirava per la finestra. L'església encara era al mateix lloc.

—Sabien que una vegada vaig entrar al negoci de la premsa? —va comentar, adreçant-se de nou a tots dos.

En Blomkvist i la Berger van negar amb el cap alhora. En Vanger va tornar a riure, ara tristament.

—Teníem sis diaris a Norrland. Cap als anys cinquanta i seixanta. Va ser idea del meu pare… pensava que potser seria profitós políticament tenir una part dels mitjans a favor nostre. De fet, encara som els propietaris del Hedestads-Kuriren. En Birger és el president del consell d'administració de la societat de propietaris. El fill d'en Harald —va afegir per a en Blomkvist.

—Que també és un polític de la contrada —va comentar en Mikael.

—En Martin també és al consell d'administració. Així el té a ratlla.

—Per què us vau desprendre dels diaris? —va preguntar en Blomkvist.

—Una reestructuració empresarial als anys seixanta. La publicació de diaris, segons com es mirés, era més aviat un passatemps que no pas un interès. Quan vam haver de retallar el pressupost, va ser un dels primers actius que vam vendre. Però sé el que costa dirigir una publicació… Li puc fer una pregunta personal?

Anava dirigida a l'Erika.

—A en Mikael no l'hi he preguntat i si vostè no vol respondre no cal que ho faci. M'agradaria saber com es van ficar en aquest vesper. Tenien una història o no?

Ara li tocava a en Blomkvist semblar inescrutable. La Berger només va dubtar un segon abans de dir:

—Teníem una història. Però en realitat va resultar ser-ne una altra de molt diferent.

En Vanger va assentir amb el cap, com si comprengués exactament el que deia la Berger. No era el cas d'en Blomkvist.

—No en vull parlar —els va interrompre tot d'una—. Jo vaig fer la recerca i vaig escriure l'article. Tenia totes les fonts documentals que necessitava. Però tot se'n va anar a can Pistraus.

—Tenies documentació de tot el que vas escriure? —Sí.

La veu d'en Vanger de sobte es va tornar dura.

—No vull fer veure que entenc com carai us vau ficar en un camp de mines com aquest. No recordo cap cas semblant, llevat, potser, de l'afer Lundahl de V Expressen, als anys seixanta, si és que aquests dos joves n'han sentit parlar mai. La vostra font també era un mitòman? —Va fer que no amb el cap i es va tombar cap a la Berger per dir en veu baixa—: En un altre temps vaig ser editor d'un diari i ho puc tornar a ser. Què li semblaria tenir un altre soci?

La pregunta va caure com un llamp sortit del no-res, però la Berger no va semblar gens sorpresa.

—Què vol dir amb això? —va demanar.

En Vanger va eludir la pregunta fent-ne una altra:

—Quant de temps es quedarà a Hedestad?

—Marxo demà.

—Tindrien la bondat… vostè i en Mikael, és clar… de complaure un vell sopant amb mi aquesta nit? Aniria bé a les set?

—Ens aniria molt bé. Ens encantarà. Però no ha contestat la pregunta que li he fet. Per què vol ser soci de Millennium?

—No evito la pregunta. Simplement pensava que en podríem parlar durant el sopar. He de consultar el meu advocat abans de fer una oferta concreta. Però, per no complicar-ho més, l'únic que puc dir és que tinc diners per invertir. Si la revista sobreviu i torna a ser rendible, n'obtindré beneficis. Si no… bé, he assumit pèrdues més importants al llarg de la meva vida.

En Blomkvist estava a punt d'obrir la boca quan la Berger li va posar la mà al genoll.

—En Mikael i jo hem lluitat molt per poder ser completament independents.

—Ximpleries. Ningú no és completament independent. Però jo no em vull quedar la revista, i tant se me'n fot el contingut. Aquell cabronàs de l'Stenbeck gasta molts fums perquè publica el Modern Times; així doncs, per què no puc fer el mateix amb Millenniun. Que, a més, resulta que és una revista excellent, per cert.