Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va assentir per amb el cap indicar que encara no havia perdut el fil de la història.

—En primer lloc, no tenia cap manera de posar-se en contacte amb el meu pare per rebre instruccions, però per iniciativa pròpia havia decidit tallar en sec la meva visita a Alemanya i enviar-me a casa. En segon lloc, em va demanar que li fes un favor.

En Vanger va assenyalar un retrat esgrogueït que mostrava un pla americà d'una dona de cabells foscos.

—En Lobach feia quaranta anys que estava casat, però el 1919 va conèixer una dona extraordinàriament bella a la qual doblava en edat i se'n va enamorar perdudament. Era una simple i pobra cosidora. En Lobach la va festejar i, com molts altres homes adinerats, es va poder permetre pagar-li un pis a una distància escaient del seu despatx. La dona es va convertir en la seva amant. El 1921 va tenir una filla que va ser batejada amb el nom d'Edith.

—Home ric molt més gran coneix jove pobra i tenen una filla fruit del seu amor… això no hauria estat motiu de gaire escàndol als anys quaranta —va comentar en Blomkvist.

—Ben cert. Si no hagués sigut per una cosa. La dona era jueva i, per tant, en Lobach era el pare d'una jueva al bell mig de l'Alemanya nazi. Era el que anomenaven un «traïdor a la seva raça».

—Ah… això ho canvia tot. Què va passar?

—A la mare de l'Edith l'havien capturat l'any 1939. Va desaparèixer, i el seu destí ens el podem imaginar. Els nazis sabien que tenia una filla que encara no havia estat inclosa en cap llista de transport i ara el departament de la Gestapo encarregat de seguir la pista dels jueus fugitius l'estava buscant. L'estiu del 1941, la setmana que vaig arribar a Hamburg, van relacionar d'alguna manera la mare de l'Edith amb en Lobach i el van citar per interrogar-lo. L'home va reconèixer la relació i la seva paternitat, però va afirmar que no tenia ni idea d'on podia ser la seva filla i que ell no hi havia mantingut cap mena de contacte des de feia deu anys. —I doncs, on era la filla?

—Jo l'havia vist cada dia a casa dels Lobach. Una noia dolça i callada de 20 anys que netejava la meva habitació i que ajudava a servir el sopar. El 1937 la persecució dels jueus ja feia uns quants anys que es duia a terme, i la mare de l'Edith havia suplicat ajuda a en Lobach. I ell la va ajudar… en Lobach s'estimava tant la seva filla illegítima com els seus fills legítims. La va amagar al lloc més improbable que se li va acudir… just davant dels nassos de tothom. Li havia procurat documentació falsa i l'havia contractat com a criada.

—La seva esposa sabia qui era la noia?

—No, pel que sembla no en tenia ni idea. Feia quatre anys que treballava a la casa, però ara en Lobach pressentia que el setge s'estrenyia. Era qüestió de temps que la Gestapo vingués a trucar a la porta. Aleshores va anar a buscar la seva filla i me la va presentar com a tal. Era molt tímida i ni tan sols em va mirar als ulls. Es devia estar mitja nit llevada esperant que la cridessin. En Lobach em va suplicar que li salvés la vida.

—Com?

—Ho tenia previst tot. Figurava que jo m'havia de quedar tres setmanes més i aleshores agafar el tren de la nit a Copenhaguen i continuar amb ferri per travessar l'estret… un viatge relativament segur, fins i tot en temps de guerra. Però dos dies després de la nostra conversa un vaixell de càrrega, propietat del grup Vanger, partia d'Hamburg amb destinació a Suècia. En Lobach volia que marxés amb el vaixell i que sortís d'Alemanya de seguida. El canvi dels meus plans de viatge havia de rebre l'aprovació dels serveis de seguretat; era una formalitat, però no un problema. Tot i això, en Lobach volia que pugés a aquell vaixell de càrrega.

—Juntament amb l'Edith, suposo.

—L'Edith pujaria a bord d'estranquis, amagada dins d'una de les tres-centes caixes que contenien maquinària. La meva feina era protegir-la si la descobrien mentre encara érem en aigües territorials alemanyes i impedir que el capità del vaixell fes alguna bestiesa. Si no, representava que jo havia d'esperar fins que fóssim a bona distància d'Alemanya abans de deixar-la sortir.

—Entesos.

—A mi em semblava molt fàcil, però es va convertir en un malson de viatge. El capità es deia Oskar Granath i no estava gens content de tenir sota la seva responsabilitat el pretensiós hereu del seu patró. Vam llevar àncores d'Hamburg a les nou del vespre d'un dia del començament de juny. Tot just sortíem de la rada del port quan van sonar les sirenes d'alarma aèria. Un bombardeig dels britànics… el pitjor que jo havia viscut, i el port, és clar, era el principal objectiu. Però d'una manera o altra ens en vam sortir i, després que s'espatllés un motor i de passar una terrible nit de tempesta en unes aigües plenes de mines, la tarda següent vam arribar a Karlskrona. Probablement em preguntaràs què li va passar a la noia.

—Em penso que ho sé.

—El meu pare es va enfurismar, com és comprensible. Jo ho havia posat tot en perill amb la meva insensata aventura. I la noia podia ser deportada de Suècia en qualsevol moment… pensa que érem al 1941. Però jo ja n'estava tan perdudament enamorat com en Lobach ho havia estat de la seva mare. M'hi vaig declarar i vaig donar un ultimàtum al pare: o acceptava el nostre matrimoni o hauria de buscar una altra jove esperança perquè dirigís els negocis de la família. Va cedir.

—Però ella és morta, oi?

—Sí, va morir massa jove, el 1958. Vam estar junts poc més de setze anys. Ella tenia un problema cardíac congènit. I, a més, va resultar que jo no podia tenir fills. Per això m'odia el meu germà.

—Perquè et vas casar amb ella.

—Perquè, per fer servir les seves paraules, em vaig casar amb una meuca jueva fastigosa. —Però aquest home està sonat. —Jo mateix no ho hauria pogut dir millor.

Segons el Hedestads-Kuriren, el primer mes d'en Blomkvist a l'exili va ser el més fred que es recordava, si més no (com en Vanger li va fer saber), des de la guerra d'Hivern del 1942. Amb tan sols una setmana a Hedeby, ho havia après tot sobre els calçotets llargs, els mitjons de llana i la samarreta doble.

Havia passat uns quants dies horrorosos a mitjan mes, quan la temperatura havia davallat a trenta-set sota zero. Mai no havia viscut res semblant, ni tan sols durant l'any que va passar a Kiruna, a Lapònia, fent el servei militar.

Un matí, es van glaçar les canonades d'aigua. En Nilsson li va portar dos enormes bidons de plàstic amb aigua per cuinar i rentar-se, però el fred era paralitzador. Es formaven caramells sota el marc de les finestres, per la banda interior, i tant era quanta llenya afegís a l'estufa, encara tenia fred. Cada dia es passava una llarga estona tallant llenya al cobert que hi havia rere la casa.

De vegades estava a punt de posar-se a plorar i fins i tot havia arribat a pensar d'agafar el primer tren en direcció sud. Però, en canvi, s'havia posat un jersei més i s'havia tapat amb una manta mentre seia a la taula de la cuina, bevent cafè i llegint antics informes de la policia.

Llavors el temps va canviar i la temperatura va anar pujant fins a uns agradables deu graus sota zero.

En Mikael començava a conèixer la gent de Hedeby. En Martin Vanger va complir la seva promesa i el va convidar a rostit d'ant marinat, regat amb un vi negre italià. La seva companya es va afegir al sopar. L'Eva Hassel era una dona càlida, sociable i entretinguda. En Blomkvist la va trobar extraordinàriament atractiva. Era dentista i vivia a Hedestad, però passava els caps de setmana a casa d'en Martin. En Blomkvist es va acabar assabentant que feia molts anys que es coneixien, però que no havien començat a sortir plegats fins arribar a la mitjana edat. Evidentment, no trobaven necessari casar-se.