Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La família estava formada per un centenar llarg de persones, comptant tota la canalla dels cosins i dels cosins en segon grau. La família era tan extensa que es va veure obligat a crear una base de dades al seu iBook. Va fer servir el programa NotePad (www.ibrium.se), un magnífic producte que dos paios de l'Escola Reial de Tecnologia havien concebut i distribuït a Internet com a programari de prova per pocs diners. Pocs programes resultaven tan útils per a un periodista d'investigació. Cada membre de la família tenia un fitxer propi a la base de dades.

L'arbre genealògic es podia reconstruir fins a la primeria del segle XVI, quan el cognom era Vangeersad. Segons en Henrik Vanger, el cognom potser provenia de l'holandès: «van Geerstat»; i si era així, el llinatge es podia remuntar fins al segle XII.

En època més recent, la família havia arribat a Suècia amb el rei Jean Baptiste de Bernadotte, provinent del nord de França, a la primeria del segle XIX. L'Alexandre Vangeersad era soldat i no coneixia personalment el rei, però s'havia distingit com un competent cap de guarnició. El 1818 se li va concedir l'heretat de Hedeby en recompensa pels seus serveis. L'Alexandre Vangeersad també posseïa una fortuna personal que va emprar per comprar grans extensions de terreny boscos a Norrland. El seu fill Adrian va néixer a França, però a petició del pare va venir a viure a Hedeby, aquest racó perdut de Norrland, lluny dels salons de París, per fer-se càrrec de l'administració de l'heretat. Es va dedicar al conreu de les terres i a l'explotació dels boscos emprant els nous mètodes importats del centre del continent, i va fundar la fàbrica de pasta de paper al voltant de la qual va créixer Hedestad.

El nét de l'Alexandre es deia Henrik i va escurçar el cognom per donar-li la forma Vanger. Va augmentar el comerç amb Rússia i a mitjan segle XIX va formar una petita flota mercant de pailebots que recorria la ruta dels països bàltics i Alemanya, a més d'Anglaterra i la seva indústria de l'acer. Henrik Vanger va diversificar les empreses de la família i va obrir una petita explotació minera, a més d'algunes de les primeres indústries metallúrgiques de Norrland. Va deixar dos fills, en Birger i en Gottfried, que van establir les bases de les activitats financeres del clan Vanger.

—Saps res de les antigues lleis d'herències i patrimoni? —havia preguntat en Henrik Vanger.

—No.

—jo tampoc no ho tinc gaire clar. Segons la tradició familiar, en Birger i en Gottfried es van comportar com gat i gos, rivalitzant pel poder i per influir en els negocis de la família. En molts sentits la lluita pel poder va posar en perill la supervivència del grup empresarial. Per aquesta raó el seu pare va decidir, poc abans de morir, enginyar un sistema pel qual tots els membres de la família rebessin una part de l'herència, accions, de l'empresa. No hi ha dubte que la intenció era bona, però va dur a una situació en què, en comptes de treballar amb persones competents i possibles socis de fora, vam tenir una junta directiva formada únicament per membres de la família.

—I aquest sistema encara és vigent avui?

—Això mateix. Si un membre de la família vol vendre les seves accions, ho ha de fer dins de la família. Actualment, l'assemblea anual d'accionistes està formada en un 50 per cent per membres de la família. En Martin té més del 10 per cent de les accions; jo, un 5 per cent, després de vendre'n algunes a en Martin, entre d'altres. El meu germà Harald en té el 7 per cent, però la majoria dels assistents a l'assemblea d'accionistes només en posseeix un punt percentual o fins i tot mig.

—Segons com es miri, sembla una mica medieval.

—És ridícul. Implica que, si en Martin vol posar en pràctica alguna nova estratègia, ha de perdre el temps amb maniobres i pressions per assegurar-se el suport d'almenys el 20 o el 25 per cent dels accionistes. Es un trencaclosques d'aliances, faccions i intrigues.

En Vanger va continuar:

—En Gottfried Vanger va morir el 1901 sense deixar fills. O més ben dit, demano disculpes, va ser pare de quatre filles, però en aquella època les dones no comptaven. Tenien les accions al seu nom, però eren els homes de la família els que gestionaven els interessos de les accionistes. No va ser fins que la dona va obtenir el dret de vot, ben entrat el segle XX, que van poder assistir a l'assemblea d'accionistes.

—Vaja, una decisió molt liberal.

—No cal ser sarcàstic. Era una altra època. Sigui com vulgui… el germà d'en Gottfried, en Birger Vanger, va tenir tres fills: en Johan, en Fredrik i en Gideon Vanger. Tots van néixer cap a la fi del segle XIX. No ens podem oblidar d'en Gideon; va vendre les seves accions i va emigrar als Estats Units. Encara existeix una branca de la família allà. Però en Johan i en Fredrik Vanger van convertir aquelles empreses en el modern grup Vanger.

En Vanger va treure un àlbum fotogràfic i mentre parlava va començar a ensenyar-li fotos. Les del començament de la dècada del 1900 mostraven dos homes amb unes barbetes enèrgiques i els cabells empastifats de brillantina i ben aixafats contra el crani que miraven a la càmera sense somriure gens ni mica.

—En Johan Vanger era el geni de la família. Va estudiar enginyeria i va desenvolupar la indústria manufacturera amb diversos invents que va patentar. El ferro i l'acer van ser els fonaments de l'empresa, però els negocis també es van ampliar a altres sectors, com ara el tèxtil. En Johan Vanger va morir el 1956. Tenia tres filles: la Sofia, la Marit i l'Ingrid, que van ser les primeres dones que es van guanyar automàticament el dret d'admissió a les assemblees d'accionistes de l'empresa.

»L'altre germà, en Fredrik Vanger, era el meu pare. Va ser un home de negocis i un líder industrial que va transformar els invents d'en Johan en ingressos. El meu pare va viure fins al 1964. Va dirigir la companyia fins a la mort, tot i que als anys cinquanta ja havia delegat en mi la gestió del dia a dia.

»Va passar exactament el contrari que en la generació precedent: en Johan només tenia filles. —En Vanger li va mostrar unes fotos d'aquelles dones de gran pitrera i barrets d'ales amples, duent para-sols—. I en Fredrik, el meu pare, només tenia fills. Érem cinc germans: en Richard, en Harald, en Greger, en Gustav i jo mateix.

En Blomkvist havia dibuixat un arbre genealògic que ocupava uns quants fulls DIN A4 enganxats amb cinta adhesiva. Va subratllar els noms dels presents a l'illa de Hedeby per a la reunió familiar del 1966 que, si més no en teoria, podien haver tingut alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet Vanger.

En va excloure la quitxalla de menys de dotze anys; havia de traçar la frontera en alguna banda. Després de rumiar-hi, també en va excloure en Henrik Vanger. Si el patriarca havia estat implicat en la desaparició de la néta del seu germà, les seves iniciatives durant els darrers trenta-sis anys entraven en el terreny de la psicopatologia. La mare d'en Henrik Vanger, que el 1966 ja tenia 81 anys, també es podia eliminar raonablement de la llista. Així doncs, quedaven vint-i-tres membres de la família que, segons en Vanger, calia incloure al grup dels «sospitosos». Set ja eren morts, i alguns més avui tenien una edat respectable.

En Blomkvist no estava disposat a donar per vàlid, sense cap mena de prova, el convenciment d'en Henrik Vanger que rere la desaparició de la Harriet hi havia un membre de la família. Calia afegir a la llista de sospitosos una altra sèrie de persones.

En Dirch Frode va començar a treballar per a en Vanger com a advocat seu la primavera del 1962. I, a part de la família, qui formava el servei de la casa quan la Harriet va desaparèixer? En Gunnar Nilsson (amb coartada o no) tenia 19 anys, i el seu pare, en Magnus, molt probablement era a Hedeby, igual que l'artista, l'Eugen Norman, i el pastor Otto Falk. En Falk estava casat? El granger Aronsson d'Ostergàrden i el seu fill, en Jerker Aronsson, vivien a l'illa, prou propers a la Harriet Vanger al llarg de la seva infantesa i adolescència; quina mena de relació tenien? En Martin Aronsson encara estava casat? Hi vivien altres persones, a la granja, en aquella època?