Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Mikael va consultar el mòbil per comprovar si tenia trucades de l'Erika. Ni trucades ni missatges. En Vanger va esperar sense dir res. En Blomkvist es va adonar que el vell tenia intenció de guardar silenci fins que ell es decidís a trencar-lo.

—És un cretí —va engegar en Blomkvist.

En Vanger va riure, però va dir:

—Potser. De tota manera, no és pas ell qui han condemnat.

—Es cert. I mai no ho faran. Mai no té opinions pròpies; sempre s'apunta al bàndol guanyador i llança la darrera pedra per fer tant de mal com pugui.

—Jo m'he guanyat molts enemics amb el pas dels anys. I si he après una cosa, és a no barallar-me quan sé que tinc totes les de perdre. A més, també he après a no deixar que algú que m'insulta se surti amb la seva. Ignora'l quan estigui exaltat, no oblidis mai res i torna-l'hi amb la mateixa moneda quan se't presenti l'oportunitat. Sigues pacient i aixafa'l quan estiguis en una posició de força… encara que no et calgui tornar el cop.

—Gràcies per la classe de filosofia, Henrik. Ara m'agradaria que em parlessis de la teva família. —Va collocar el magnetòfon entre ells dos al damunt de la taula i va prémer el botó d'enregistrar.

—Què vols saber?

—M'he llegit el primer classificador, el que tracta sobre la desaparició i la recerca, però s'hi esmenten tants membres de la família Vanger que necessito ajuda per saber qui és qui.

La Salander es va estar plantada al vestíbul buit durant ben bé deu minuts, amb la vista clavada a la placa de llautó que deia «Sr. N. E. Bjurman, advocat», abans de trucar al timbre. El pany de la porta d'entrada va fer un soroll metàllic.

Era dimarts. Es trobaven per segona vegada i tot plegat li feia mala espina.

No era que en Bjurman li fes por; la Salander poques vegades tenia por de res o de ningú. El que passava era que aquest nou tutor la feia sentir d'allò més incòmoda. Amb el seu predecessor, l'advocat Holger Palmgren, eren figues d'un altre paner: era amable, correcte i educat. Però la seva relació havia quedat brutalment interrompuda ara feia tres mesos quan en Palmgren havia tingut un atac de feridura, i seguint algun ordre burocràtic que ella no coneixia, en Niïs Erik Bjurman havia acabat fent-se càrrec del seu cas.

Durant els dotze anys que la Lisbeth Salander havia estat tutelada pels serveis socials i psiquiàtrics, dos d'aquests en un sanatori pediàtric, mai no havia contestat ni una sola vegada a la senzilla pregunta de «com et trobes avui?».

Quan va fer 13 anys, el tribunal de primera instància havia decidit, d'acord amb les lleis que regulaven la tutela de menors, que havia d'ingressar al centre psiquiàtric infantil Sankt Stefan d'Uppsala. La decisió es basava principalment en el fet que es considerava que tenia un desequilibri emocional i que es mostrava violenta amb els companys de classe i, possiblement, amb si mateixa.

Qualsevol intent d'un professor o d'una figura amb autoritat d'iniciar una conversa amb la noia sobre els seus sentiments, vida emocional o estat de salut era rebut, amb gran frustració, amb un lúgubre silenci i una contemplació obstinada del sostre, el terra i les parets. Es plegava de braços i es negava a participar en les proves psicològiques. La seva resistència davant qualsevol intent de mesurar-la, pesar-la, explorar-la, analitzar-la o educar-la s'aplicava també a la feina d'escola; els responsables l'haurien pogut arrossegar dins d'una aula i lligar-la al pupitre, però no haurien pogut impedir que ella tanqués les orelles i es negués a agafar el llapis per escriure res en absolut. Va acabar els nou anys d'escolarització obligatòria sense ni un sol butlletí de notes.

Així doncs, el simple fet de diagnosticar les seves deficiències mentals presentava una gran dificultat. En resum, la Lisbeth Salander era d'allò més complicada de tractar.

Quan va complir els 13 anys, també es va decidir que se li havia d'assignar un apoderat que vetllés pels seus interessos i els seus béns fins que fos major d'edat. Aquest administrador era l'advocat Palmgren, que, malgrat un començament força problemàtic, se n'havia sortit on psiquiatres i metges havien fracassat. De mica en mica es va guanyar no només una certa confiança, sinó també un xic d'escalf per part de la complicada noia.

Quan va fer els 15 anys, els metges més o menys van coincidir que, al cap i a la fi, tampoc no era tan violenta i perillosa per al seu entorn, i que tampoc no representava cap perill immediat per a si mateixa. La seva família havia estat declarada disfuncional i ella no tenia parents que se'n poguessin fer càrrec, de manera que es va decidir que la Lisbeth Salander fos donada d'alta del psiquiàtric infantil d'Uppsala i es reinserís a la societat per mitjà d'una família d'adopció.

No va ser cap camí de roses. Va fugir de la seva família d'adopció a la segona setmana. Va passar per les famílies número dos i tres amb una gran rapidesa. Aleshores, en Palmgren va tenir una xerrada molt seriosa amb ella, explicant-li clarament que, si continuava per aquest camí, acabaria internada novament en una institució. Aquesta amenaça va produir l'efecte que la noia acceptés la quarta família d'adopció; una parella gran que vivia a Midsommarkransen.

Però això no volia dir que el seu comportament fos irreprotxable. Als 17 anys, la Lisbeth Salander va ser detinguda en quatre ocasions per la policia: en dues, estava tan borratxa que va acabar a la sala d'urgències, i en una altra estava clarament sota els efectes de les drogues. En l'altra ocasió restant, la van trobar inconscient i completament trompa, amb la roba mig treta, al seient del darrere d'un vehicle aparcat a Sòder Màlarstrand. Estava acompanyada per un home molt més gran i igualment torrat.

L'última detenció havia estat tres setmanes abans de fer els 18 anys, quan, perfectament sòbria, va clavar una puntada de peu al cap d'un passatger a l'estació del metro de Gamla Stan. La van acusar d'agressió amb violència. La Salander afirmava que l'home l'havia grapejat i, com que ella aparentava més aviat 12 anys que no pas 18, es va considerar que l'home tenia inclinacions pedòfiles. A més, la seva declaració va ser corroborada per testimonis dels fets i, per tant, el fiscal va arxivar el cas. Ara bé, a causa del seu historial, el tribunal va ordenar un examen psiquiàtric. Fidel al seu costum, ella es va negar a respondre o a participar en les anàlisis, i els metges, consultats pel Servei Estatal de Salut i Benestar Social, van donar la seva opinió basant-se en «observacions de la pacient». Tractant-se d'una jove taciturna que s'havia limitat a seure en una cadira amb els braços plegats, tota emmurriada, no se sabia ben bé què devien haver pogut observar. L'única conclusió a la qual es va arribar era que tenia alguna mena de trastorn emocional tan greu que no podien deixar de tractar-lo. L'informe medico-jurídic recomanava l'ingrés a una institució psiquiàtrica de règim tancat. Un responsable de Benestar Social va redactar un informe que avalava les conclusions dels experts en psiquiatria.

Davant l'historial de la Lisbeth Salander, havien conclòs que hi havia un «greu risc d'alcoholisme i drogoaddicció», i que la jove «no tenia cap mena d'instint de conservació». El seu dossier estava farcit de termes com ara «introvertida, socialment inadaptada, manca d'empatia, egocèntrica, conducta psicòpata i antisocial, dificultats de collaboració i incapacitat d'assimilar l'aprenentatge». Qualsevol que llegís el seu dossier es podria sentir temptat d'extreure la conclusió que la Salander tenia un greu retard. Una altra taca al seu historial era que l'equip d'intervenció dels serveis socials l'havien vist en més d'una ocasió «amb diversos homes» pels voltants de Mariatorget. Una vegada l'havien enxampat a Tantolunden novament amb un home molt més gran. Se sospitava que probablement la Salander feia de prostituta, o corria el risc de convertir-s'hi.