Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Nilsson es va mirar amb escepticisme el petit televisor d'en Blomkvist i el va convidar a casa seva si li venia de gust mirar algun programa.

En Vanger es va quedar un moment després que els Nilsson marxessin. Pensava que era millor que en Blomkvist estudiés els arxius tot sol; si tenia algun problema el podia anar a veure a la casa principal.

Quan es va quedar sol una vegada més, en Blomkvist va dur les capses de cartró al despatx i va fer inventari del contingut.

La investigació d'en Vanger sobre la desaparició de la néta del seu germà s'havia allargat durant trenta-sis anys. En Blomkvist es va preguntar si es tractava d'una obsessió malaltissa o si, amb el pas dels anys, s'havia convertit en una mena de joc intellectual. El que estava clar era que el vell patriarca havia abordat la tasca amb el mètode sistemàtic d'un aficionat a l'arqueologia; el material ocupava set metres de prestatges.

La part més extensa consistia en vint-i-sis classificadors que eren còpies de la investigació policial. Es feia difícil creure que una desaparició hagués donat lloc a tanta quantitat de material. Sens dubte, en Vanger tenia prou influència per fer que la policia de Hedestad seguís tant les pistes versemblants com les inversemblants.

A més, hi havia quaderns plens de retalls de premsa, àlbums de fotos, mapes, articles sobre Hedestad i les empreses Vanger, el diari de la Harriet (tot i que no tenia gaires pàgines), els seus llibres de text, certificats mèdics, etc. També hi havia setze volums relligats de mida A4, de prop de cent pàgines cadascun, que es podien considerar el diari de treball d'en Vanger en les investigacions. En aquests quaderns havia recollit, amb calligrafia impecable, reflexions, teories i culs-de-sac de collita pròpia. En Blomkvist els va fullejar tots. El text estava ben escrit i tenia la impressió que eren còpies de potser dotzenes d'altres llibretes. Finalment hi havia deu cartipassos amb informació sobre la família Vanger. Aquests fulls estaven mecanografiats i els havia anat escrivint al llarg dels anys; eren les investigacions d'en Henrik Vanger sobre la seva pròpia família.

Cap a les set del vespre va sentir un fort miol a la porta d'entrada. Un gat d'un marró vermellós se li va esmunyir veloçment entre les cames per entrar a l'escalfor.

—Mi-te'l, que llest —va dir ell.

El gat va estar ensumant per la casa una estona. En Mikael va posar-li llet en un plat i el seu convidat la va llepar. En acabat, el gat va saltar a sobre del banc de la cuina i s'hi va arraulir tot cargolant-se. I allà es va quedar.

No va ser fins després de les deu que en Blomkvist va tenir una idea clara del material i el va tenir ordenat als prestatges. Es va servir un cafè i es va fer un parell d'entrepans. No havia fet un àpat com cal en tot el dia, però se sentia estranyament desganat. Va oferir un bocí de llonganissa i de paté al gat. Després de beure's el cafè, va treure les cigarretes de la butxaca de la parca i va obrir el paquet.

Va comprovar el mòbil. L'Erika no havia trucat. Ho va intentar una vegada més. Novament, només la bústia de veu.

Un dels primers passos que havia fet en Blomkvist era estudiar el mapa de l'illa que en Vanger li havia deixat. Encara tenia al cap tots els noms, i va apuntar qui vivia a cada casa. El clan Vanger estava format per una galeria tan extensa de personatges que trigaria temps a aprendre qui era qui.

Just abans de mitjanit es va posar roba d'abric i el calçat nou i va sortir a caminar tot travessant el pont. Va deixar la carretera i va vorejar l'estret sota l'església. S'havia format glaç a l'estret i dins del port vell, però més enllà, a mar oberta, va poder veure una franja més fosca d'aigua. Mentre era allà, la illuminació de la façana de l'església es va apagar i va quedar envoltat de foscor. Feia un fred que pelava i els estels omplien el cel.

Tot d'una, en Blomkvist es va sentir deprimit. No aconseguia entendre de cap de les maneres com és que s'havia deixat convèncer per acceptar aquest encàrrec. L'Erika tenia raó: hauria de ser a Estocolm (al llit amb ella, per exemple) planificant la lluita contra en Wennerstròm. Però tampoc no s'hi veia amb cor, i ni tan sols tenia la més petita idea de com començar a planificar una estratègia de contraatac.

Si hagués estat de dia, hauria anat directament a casa d'en Vanger, hauria trencat el contracte i hauria marxat a casa. Però des del turó del costat de l'església veia totes les cases de la banda de l'illa, i la casa d'en Harald Vanger era a les fosques. Hi havia llum a casa de la Cecília, igual que al xalet d'en Martin, al promontori i a la casa llogada. Al petit port esportiu es veien llums a la cabana de l'artista plena de corrents d'aire, i per la xemeneia sortien petites ratxes d'espurnes. També hi havia llums a l'última planta del Cafè, i en Blomkvist es va preguntar si hi vivia la Susanne., i si era així, si estava sola.

Diumenge al matí es va despertar per l'increïble soroll que omplia tota la casa. Va trigar un segon a caure-hi: eren les campanes de l'església, que cridaven els parroquians al servei del matí. Gairebé eren les onze. Va ronsejar al llit fins que va sentir un miol urgent a la porta d'entrada i es va llevar per deixar sortir el gat.

A migdia s'havia dutxat i esmorzat. Va entrar decidit al despatxet i va agafar el primer classificador de la investigació de la policia. Llavors va dubtar. Per la finestra podia veure el Cafè de la Susanne. Va ficar el classificador a la bossa de viatge i es va posar la roba d'abric. Quan va arribar a la cafeteria estava plena de clients, i hi va trobar la resposta a una pregunta que li havia estat ballant pel cap: com podia sobreviure una cafeteria en un cul de món com Hedeby? La Susanne. vivia dels fidels de l'església, i segurament feia el cafè i els pastissos dels funerals i altres cerimònies.

Va optar per fer una passejada. El Konsum tancava els diumenges, i va continuar uns quants centenars de metres més en direcció a Hedestad, on va comprar diaris en una benzinera. Es va passar una hora voltant per Hedeby, familiaritzant-se amb els encontorns de terra ferma. La banda del poble més propera a l'església i més enllà del supermercat Konsum era el centre, amb edificis més vells (construccions de dues plantes fetes amb pedra, que en Blomkvist imaginava que s'havien erigit a la primera i segona dècades del segle XX), que formaven una mena de carrer principal. Al nord de la carretera que entrava al poble hi havia edificis en bon estat, de diversos pisos, per a famílies amb fills. Al llarg de la costa i cap a la banda sud de l'església hi havia sobretot cases unifamiliars. Hedeby semblava el lloc on vivia la gent benestant de Hedestad.

Quan va tornar al pont, l'allau de gent que omplia el cafè havia afluixat, però la Susanne. encara estava enfeinada deixant netes les taules.

—L'hora punta del diumenge? —va dir ell a manera de salutació.

Ella va assentir amb el cap mentre es passava un floc de cabells darrere l'orella. —Hola, Mikael. —Vaja, recorda el meu nom.

—Com vol que me n'oblidi? —va replicar ella—. Vaig seguir el seu judici a la televisió.

—Han d'omplir el noticiari amb alguna cosa —va remugar ell. i va marxar cap a la taula del racó amb vistes al pont. Quan va mirar la Susanne. als ulls, la dona somreia.

A les tres de la tarda la Susanne. el va avisar que ja tancava la cafeteria. Després de l'hora punta, acabada la missa, havien vingut molt pocs clients. En Blomkvist havia llegit més d'una cinquena part del primer classificador de la investigació de la policia. Va guardar-se la llibreta a la bossa i va tornar a pas viu cap a casa pel pont.

El gat l'esperava als esglaons de l'entrada. Va mirar al voltant preguntant-se de qui devia ser aquell animal. El va deixar entrar igualment; almenys, li feia companyia.