Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va donar una ullada al voltant. Les finestres miraven a tres costats diferents, i des de la taula de la cuina tenia una vista del pont, a uns trenta metres de distància. La cuina estava equipada amb tres armaris grans, unes quantes cadires, un vell banc de fusta i una lleixa per als diaris. Hi havia un número de Se de l'any 1967. En un racó hi havia una taula petita que es podia fer servir com a escriptori.

Dues portes estretes donaven a les habitacions petites. La de la dreta, més propera a la paret exterior, a tot estirar era un rebost amb un escriptori, una cadira i uns quants prestatges al llarg de la paret. L'altra habitació, entre el rebedor i el petit despatx, era un dormitori molt petit amb un llit de matrimoni estret, una tauleta de nit i un armari rober. A les parets hi havia penjats quadres de paisatges. Els mobles i el paper pintat de la casa eren vells i descolorits, però feia bona olor i estava net. Algú havia fregat el terra amb una bona ensabonada. El dormitori tenia una altra porta que donava al rebedor, on un recambró dels mals endreços s'havia reconvertit en lavabo amb dutxa.

—Potser tindràs problemes amb l'aigua —va comentar en Vanger—. Ho hem comprovat aquest matí, però les canonades no estan gaire fondes, i si glaça gaire es poden congelar. Hi ha una galleda al rebedor; si cal pots venir a buscar aigua a la casa principal.

—Necessitaré un telèfon —va dir en Blomkvist.

—Ja n'he encarregat un. Vindran a installar-lo demà passat. I doncs, què me'n dius? Si canvies d'opinió, seràs benvingut a la casa principal quan vulguis.

—Ja em va bé així —va respondre en Blomkvist.

—Perfecte. Encara ens queda més o menys una hora de llum. Anem a fer un tomb perquè et familiaritzis amb el poble? T'aconsellaria que et posessis mitjons gruixuts i unes botes. En trobaràs unes al costat de la porta d'entrada. —En Blomkvist va fer el que li deien i va decidir que l'endemà mateix s'aniria a comprar calçotets llargs i unes bones sabates d'hivern.

El vell va començar el tomb explicant que el veí d'en Blomkvist, a l'altra banda del carrer, era en Gunnar Nilsson, l'empleat d'en Vanger que ell insistia a anomenar el seu «manetes». Però en Blomkvist es va adonar aviat que era alguna cosa més que un home que feia el manteniment de totes les edificacions de l'illa de Hedeby; també era l'administrador d'alguns immobles de Hedestad.

—El seu pare era en Magnus Nilsson, que va ser el meu manetes als anys seixanta, un dels homes que va ajudar en l'accident del pont. En Magnus està jubilat i viu a Hedestad. En Gunnar viu aquí amb la dona, que es diu Helen. Els fills van marxar.

En Vanger va callar un moment per rumiar un instant abans de reprendre la paraula:

—Mikael, l'explicació oficial de la teva presència aquí és que m'ajudaràs a escriure la meva autobiografia. Això et proporcionarà una excusa per tafanejar per tots els racons foscos i fer preguntes. La teva autèntica feina queda estrictament entre tu, jo i en Dirch Frode.

—Entesos. I repetiré el que ja vaig dir: no crec que sigui capaç de resoldre el misteri.

—L'únic que et demano és que facis el que puguis. Però hem de vigilar el que diem davant dels altres. En Gunnar té 56 anys, i això vol dir que en tenia 19 quan la Harriet va desaparèixer. Hi ha una pregunta per a la qual mai no he pogut trobar resposta: la Harriet i en Gunnar eren bons amics, i em penso que tenien una mena d'embolic d'adolescència entre tots dos. Ell hi estava força interessat, en tot cas. Però el dia que ella va desaparèixer, ell era a Hedestad; va ser un dels que es van quedar a terra ferma quan el pont va quedar tallat. A causa de la seva relació, el van investigar a fons i per a ell va ser molt desagradable. Va estar amb uns amics tot el dia i no va tornar aquí fins al vespre. La policia va comprovar la seva coartada i era sòlida.

—Suposo que tens una llista de totes les persones que eren a l'illa aquell dia i què feien.

—És clar. Continuem?

Es van aturar a la cruïlla del turó i en Vanger va assenyalar cap al vell port de pescadors, ara emprat per petites embarcacions de plaer.

—Tota la terra de Hedeby és propietat de la família Vanger… o meva, per ser més exactes. L'única excepció és la granja d'Ostergàrden i unes quantes cases d'aquí del poble. Aquelles cabanes d'allà, al port de pescadors, són de propietat privada, però són casetes d'estiu i en general estan deshabitades durant l'hivern. Llevat d'aquella casa més allunyada… mira com surt fum per la xemeneia.

En Blomkvist va veure fum enlairant-se. Estava glaçat fins al moll de l'os.

—Es un tuguri ple de corrents d'aire que està habitat tot l'any. Hi viu l'Eugen Norman, una mena de pintor de gairebé setanta anys. A mi em sembla un aficionat, però té fama pels seus paisatges. El pots considerar el típic excèntric del poble.

En Vanger va guiar en Blomkvist fins a l'altra banda de l'illa, identificant una casa rere l'altra. El poble estava format per sis cases al cantó occidental de la carretera i quatre més al cantó oriental. La primera casa, la més pròxima a la casa dels convidats d'en Blomkvist i a la casa pairal dels Vanger, era del germà d'en Henrik Vanger, en Harald. Es tractava d'un edifici rectangular de pedra de dos pisos que, a primer cop d'ull, semblava deshabitat. Les cortines estaven tancades i ningú no havia netejat la neu del caminet d'accés, que estava colgat per mig metre de neu. Amb una mirada més atenta, s'hi podien veure les petjades d'algú que havia caminat per la neu des de la carretera fins a la porta.

—En Harald és un solitari. Ell i jo no ens hem entès mai. A més de les nostres desavinences sobre l'empresa —n'és accionista—, amb prou feines ens hem parlat des de fa prop de seixanta anys. Ara en té 95 i és l'únic dels meus germans que encara viu. Ja t'explicaré els detalls més tard, però va estudiar medicina i ha passat la major part de la seva vida professional a Uppsala. Va tornar a Hedeby quan va fer els 70 anys.

—No us aprecieu gaire tot i ser veïns.

—El trobo detestable i m'hauria estimat més que s'hagués quedat a Uppsala, però aquesta casa és seva. Parlo com un veritable pocavergonya, oi?

—Parles com algú que no s'estima gaire el seu germà.

—Em vaig passar els primers vint-i-cinc anys de la meva vida disculpant-me per persones com en Harald perquè érem de la mateixa família. Llavors vaig descobrir que el parentiu no és cap garantia d'amor i vaig tenir ben poques raons per defensar-lo.

La següent casa era de la Isabella, la mare de la Harriet Vanger.

—Farà els 75 aquest any i encara és elegant i vanitosa com mai. També és l'única del poble que es parla amb en Harald i el visita de tant en tant, però no tenen gaire cosa en comú.

—Com era la seva relació amb la Harriet?

—Bona pregunta. Cal incloure les dones entre els sospitosos. Ja t'he explicat que solia deixar que els fills se les componguessin tots sols. No en puc estar segur, però em penso que tenia bon cor; senzillament, no era capaç d'assumir responsabilitats. Ella i la Harriet no van tenir mai cap mena de complicitat, però tampoc no estaven enfrontades. La Isabella pot ser dura, però de vegades no hi és tota. Ja veuràs què vull dir quan la coneguis.

La veïna de la Isabella era la Cecília Vanger, la filla d'en Harald.

—Va estar casada i va viure a Hedestad, però ella i el seu marit es van separar fa prop de vint anys. La casa és meva i li vaig proposar que hi vingués a viure. És mestra i, en molts sentits, és exactament el contrari que el seu pare. Jo afegiria que ella i el seu pare només es parlen quan no hi ha més remei. —Quants anys té?

—Va néixer el 1946. Per tant, tenia 20 anys quan la Harriet va desaparèixer. I sí, era una de les convidades a l'illa aquell dia. La Cecília pot semblar frívola, però de fet és més llesta que la majoria. No la subestimis. Si algú s'ha d'ensumar què t'empesques, serà ella. Es un dels meus parents que tinc en més bon concepte.