Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va trucar a la companyia telefònica Telia des del mòbil. Després d'insistir-hi una mica, va aconseguir que algú trobés la comanda que havia fet en Vanger per a la casa dels convidats. Volia saber si la connexió podia tenir ADSL, i li van dir que seria possible per mitjà d'un relé installat a Hedeby, tot i que trigaria uns quants dies a tenir-la a punt.

Ho va enllestir tot passades les quatre de la tarda. Es va posar un parell de mitjons gruixuts i les botes prestades, i es va abrigar amb un altre jersei. A la porta d'entrada es va aturar en sec; no li havien donat les claus de la casa i el seu instint urbanita es rebellava contra la idea de deixar la porta oberta. Va tornar a la cuina i va començar a obrir calaixos. Per fi va trobar una clau penjada al rebost.

La temperatura havia baixat fins als disset sota zero. Va travessar el pont a pas viu i va pujar turó amunt més enllà de l'església. El supermercat Konsum estava còmodament situat a uns tres-cents metres de distància. Va omplir fins a vessar dues bosses de paper amb queviures i tot seguit les va dur a casa abans de tornar a travessar el pont. Aquesta vegada es va aturar al Cafè de la Susanne. La dona de darrere el taulell tenia uns cinquanta anys. Ell li va preguntar si era la Susanne. i aleshores es va presentar dient que, sens dubte, seria un client habitual. De moment era l'únic, i la Susanne. li va oferir cafè quan ell va demanar uns sandvitxos i li va comprar una barra de pa. Va agafar un exemplar del Hedestads Kuriren de l'expositor de diaris i es va asseure en una taula amb vistes al pont i l'església, ara amb la façana illuminada. Semblava una postal de Nadal. Va trigar quatre minuts a llegir el diari. L'única notícia d'interès eren un breu article que explicava que un polític de la contrada que es deia Birger Vanger (liberal) invertiria a l'IT TechCent, un centre de desenvolupament tecnològic de Hedestad. En Mikael s'hi va estar fins que la cafeteria va tancar a les sis.

A dos quarts de vuit va trucar a l'Erika, però li van comunicar que aquell número no estava disponible. Va seure al banc de la cuina i va provar de llegir una novella que, segons la ressenya de la contracoberta, era el sensacional debut d'una feminista adolescent. La novella tractava dels intents de l'autora de posar ordre a la seva vida sexual durant un viatge a París, i en Blomkvist es va preguntar si a ell el qualificarien de feminista si escrivís una novella sobre la seva vida sexual amb l'estil d'un estudiant d'institut. Probablement no. Havia comprat el llibre perquè l'editorial definia la jove novellista com «una nova Carina Rydberg». Ràpidament va constatar que no era el cas, ni per l'estil ni pel contingut. Va deixar córrer el llibre i es va posar a llegir un relat de Hopalong Cassidy publicat en un Rekordmagasinet de mitjan anys cinquanta.

Cada mitja hora sentia el toc breu i apagat del campanar de l'església. Hi havia llum a les finestres de la casa del manetes de l'altre costat del carrer, però en Blomkvist no hi veia ningú a dins. La casa d'en Harald Vanger era a les fosques. Cap a les nou un cotxe va travessar el pont i va desaparèixer cap al promontori. A mitjanit la illuminació de la façana de l'església es va apagar. Segons semblava, això era tot el que oferien els atractius de Hedeby un divendres a la nit del començament de gener. El silenci era inquietant.

Va provar de tornar a trucar a l'Erika i li va sortir la bústia de veu demanant-li que deixés el nom i un missatge. Ho va fer i, en acabat, va apagar el llum i es va ficar al llit. En l'última cosa en què va pensar abans d'adormir-se va ser que a Hedeby correria un gran risc de tornar-se completament guillat.

Va ser estrany despertar-se envoltat del més absolut silenci. En Blomkvist va passar d'un son profund a un estat d'alerta total en una fracció de segon, i aleshores va quedar-se quiet, escoltant. A l'habitació feia fred. Va girar el cap i va consultar l'hora al rellotge de polsera que havia deixat en un tamboret al costat del llit. Passaven vuit minuts de les set del matí; mai no havia estat una persona matinera i normalment li costava llevar-se sense que sonessin, com a mínim, dos despertadors. Avui s'havia despertat tot sol i fins i tot se sentia descansat.

Va posar aigua a escalfar per fer-se cafè abans d'entrar a la dutxa. Tot d'una, aquesta situació el divertia. «.Kalle Blomkvist… investigant al cul del món.» L'aixeta de la dutxa passava d'aigua bullent a aigua gèlida només fregar-la amb els dits. Va trobar a faltar el diari del matí a la taula de la cuina. La mantega estava congelada. No hi havia ganivet del formatge al calaix dels coberts. A fora encara era negra nit. El termòmetre marcava vint-i-un graus sota zero. Era dissabte.

La parada de l'autobús de Hedestad era al carrer del supermercat Konsum, i en Blomkvist va estrenar el seu exili seguint el seu pla d'anar a comprar al poble. Va baixar de l'autobús a l'estació del tren i va fer un tomb pel centre del poble. De camí va comprar unes pesades botes d'hivern, dos parells de calçotets llargs, unes quantes camises de franella, una parca tres quarts com cal, una gorra calenta i guants folrats. A la secció d'electrònica va trobar un petit televisor portàtil amb dues antenes telescòpiques. El venedor li va assegurar que a Hedeby com a mínim podria sintonitzar l'SVT, el canal estatal de televisió, i en Blomkvist li va fer prometre que li tornaria els diners si resultava que no era així.

Es va aturar a la biblioteca per fer-se'n el carnet i agafar en préstec dues novelles de misteri d'Elizabeth George. Va comprar llapis i llibretes. També va comprar una motxilla per carregar les noves adquisicions.

Per acabar, va comprar un paquet de cigarretes. Havia deixat de fumar feia deu anys, però de tant en tant es concedia una recaiguda. Es va ficar el paquet a la butxaca de la parca sense obrir-lo. L'última parada va ser a l'òptica, on va comprar solució per a lents de contacte i va encarregar unes lentilles noves.

Cap a les dues del migdia tornava a ser a Hedeby, i tot just estava traient les etiquetes del preu de la roba nova, quan va sentir que s'obria la porta. Una dona rossa (potser d'uns cinquanta anys) va trucar a la porta oberta de la cuina mentre traspassava el llindar. Portava un pa de pessic.

—Hola. Només volia venir a presentar-me. Em dic Helen Nilsson i visc just davant seu. M'han dit que serem veïns.

Es van donar la mà i ell es va presentar.

—Ah, sí, l'he vist a la tele. Serà agradable veure llum a la casa dels convidats a les nits.

En Blomkvist va preparar el cafè. Ella va intentar refusar-lo, però va acabar seient a la taula de la cuina adreçant una mirada furtiva a la finestra.

—Ara ve en Henrik amb el meu marit. Em sembla que li porten unes capses de cartró.

En Vanger i en Gunnar Nilsson es van aturar a fora amb un carretó, i en Blomkvist va sortir corrents a saludar-los i ajudar-los a entrar les quatre capses. Van deixar-les a terra al costat de l'estufa. En Blomkvist va servir tasses de cafè i va tallar el pa de pessic de la Helen.

Els Nilsson eren una gent molt maca. No semblaven gaire encuriosits per esbrinar per què en Blomkvist era a Hedestad; amb el fet que estigués treballant per a en Henrik Vanger en tenien prou. En Blomkvist va constatar que els Nilsson i en Vanger es comportaven de manera molt natural entre ells, sense fer distincions entre patró i empleats. Van parlar del poble i de l'home que havia construït la casa dels convidats on vivia en Blomkvist. Els Nilsson corregien en Vanger quan li fallava la memòria, i el vell els va explicar una anècdota força divertida: una nit, en Nilsson havia tornat tard a casa i havia descobert el boig del poble de l'altra banda del pont provant de forçar una finestra de la casa dels convidats, i ell se li havia acostat per preguntar al pobre delinqüent per què no entrava per la porta principal, que no estava tancada amb clau.