Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Això significa que no en sospites?

—Tampoc és això. Vull que consideris l'assumpte sense reserves, independentment del que jo en pensi o cregui.

La casa que hi havia al costat de la de la Cecília també era propietat d'en Henrik Vanger, però estava llogada a una parella d'ancians que antigament havia format part de l'equip de direcció del grup Vanger. S'havien traslladat a Hedeby als anys vuitanta, de manera que no tenien res a veure amb la desaparició de la Harriet. La casa següent era d'en Birger Vanger, germà de la Cecília. Havia estat buida durant molts anys, ja que en Birger havia anat a viure a una casa moderna a Hedestad.

La major part dels edificis que s'arrengleraven al llarg del carrer eren de pedra i la seva construcció es remuntava a la primeria del segle XX. L'última casa era diferent; es tractava d'una edificació moderna de disseny, feta amb obra vista de color blanc i amb els marcs de finestra negres. Estava meravellosament emplaçada, i en Blomkvist es va poder fixar que la vista des de l'últim pis devia ser magnífica, de cara al mar per l'est i a Hedestad pel nord.

—Aquí és on viu en Martin, germà de la Harriet i conseller delegat del grup Vanger. Aquí era on hi havia la casa del rector, però l'edifici va quedar destruït per un incendi als anys setanta i en Martin va construir aquesta casa el 1978, quan es va fer càrrec dels negocis.

A l'última edificació de la banda oriental del carrer hi vivien la Gerda Vanger, la vídua d'un altre germà d'en Henrik, en Greger, i el seu fill Alexander.

—La Gerda està malalta. Pateix de reumatisme. L'Alexander té una petita part de les accions del grup Vanger, però dirigeix una sèrie de negocis propis, com ara alguns restaurants. Normalment cada any passa uns quants mesos a Barbados, on ha invertit una suma considerable en el sector turístic.

Entre la casa de la Gerda i la d'en Henrik hi havia un solar amb dos edificis buits més petits. Es feien servir de casa dels convidats per a membres de la família. A l'altra banda de la casa d'en Henrik hi havia un habitatge on vivia un altre empleat jubilat amb la seva esposa, però, com que la parella passava l'hivern a Espanya, era buit.

Van tornar a la cruïlla; el passeig s'acabava aquí. Es començava a fer fosc. En Blomkvist va prendre la iniciativa.

—Henrik, faré la feina per la qual m'has contractat. Escriuré la teva biografia i et complauré llegint tot el material sobre la Harriet amb tanta atenció i sentit crític com sigui capaç. Només vull que entenguis que no sóc cap detectiu privat.

—No espero res.

—Bé.

—Sóc ocell de nit, jo —va explicar en Vanger—. Per tant, em podràs trobar a qualsevol hora després de dinar. Ho disposaré tot perquè tinguis un gabinet de treball aquí, i pots fer-lo servir quan vulguis.

—No, gràcies. Tinc un despatxet a la casa dels convidats i serà allà on treballaré.

—Com et vagi millor.

—Si necessito parlar amb tu, ho farem al teu despatx, però aquesta nit no et cosiré a preguntes.

—Ho comprenc. —El vell semblava estranyament tímid.

—Em caldran un parell de setmanes per llegir tota la documentació. Treballaré en dos fronts. Ens reunirem algunes hores cada dia perquè et pugui entrevistar i recopilar el material per a la biografia. Quan comenci a tenir preguntes sobre la Harriet que em calgui discutir amb tu, ja t'ho faré saber.

—Sembla raonable.

—Necessitaré tenir les mans lliures per fer la meva feina i no vull un horari de feina fix.

—Decideix tu mateix com t'has d'organitzar.

—M'imagino que ets conscient que he de passar un parell de mesos a la presó. No sé exactament quan, però no penso recórrer contra la sentència. Probablement serà durant aquest any.

En Vanger va corrugar les celles.

—Això és un contratemps. Haurem de solucionar aquest problema quan sigui l'hora. Sempre pots demanar un ajornament.

—Si m'ho permeten i tinc prou material, potser podré escriure el llibre a la presó. Una cosa més: encara sóc soci de Millennium, i ara com ara és una revista en crisi. Si passa alguna cosa que demani la meva presència a Estocolm, hauré d'abandonar el que estigui fent aquí i acudir-hi.

—No ets el meu esclau. Vull que treballis de manera meticulosa en la tasca que t'he assignat, però és clar que pots organitzar-te i fer-la com creguis convenient. Si necessites temps lliure, endavant, però si descobreixo que no estàs fent la feina, ho consideraré un incompliment del contracte. —En Vanger va mirar cap al pont. Era un home prim i eixut, i en Blomkvist va pensar que en aquell moment semblava un espantaocells sinistre—. Pel que fa a Millennium, hauríem de parlar de quina mena de crisi travessa i si jo hi puc ajudar d'alguna manera.

—La millor ajuda que li pots oferir és lliurar-me el cap d'en Wennerstròm en una safata ara mateix.

—Ah, no. No ho penso fer pas. —El vell va adreçar a en Blomkvist una dura mirada—. L'única raó per la qual vas acceptar aquesta feina va ser perquè vaig prometre desemmascarar en Wennerstròm. Si et dono la informació ara, podries deixar córrer la feina quan et vingués de gust. Et donaré aquesta informació d'aquí a un any.

—Henrik, perdona que t'ho digui així, però jo no tinc cap certesa que continuïs viu d'aquí a un any.

En Vanger va sospirar i va clavar la mirada més enllà del port de pescadors.

—Prou que ho sé. Parlaré amb en Frode per veure si podem pensar en alguna solució. Però, pel que fa a Millennium, jo podria ajudar d'una altra manera. Si no m'equivoco, el problema és que els anunciants s'han començat a retirar.

—Els anunciants són el problema més urgent, però la crisi és més profunda. Es una qüestió de credibilitat. Tant se val quants anunciants tinguem, si ningú no vol comprar la revista.

—Ho entenc perfectament. Encara formo part del consell de direcció d'una corporació força gran, tot i que en un paper passiu. Ens hem d'anunciar en alguna banda. Ja en parlarem més endavant. Si et vols quedar a sopar…

—No. Em vull installar, comprar una mica de queviures i donar un cop d'ull. Demà aniré a Hedestad i compraré roba d'abric.

—Bona idea.

—M'agradaria que portessin els arxius sobre la Harriet a casa meva.

—S'han de tractar…

—…amb molta cura. Me'n faig càrrec.

En Blomkvist va tornar a la casa dels convidats. Quan va entrar li petaven les dents. El termòmetre de fora de la finestra marcava quinze graus sota zero; no recordava haver passat mai tant de fred com després d'aquesta passejada, que amb prou feines havia durat vint minuts.

Es va passar una hora installant-se en el que seria casa seva durant l'any següent. Va desar la roba a l'armari del dormitori i els articles d'higiene personal al lavabo. La segona maleta en realitat era un bagul amb rodes. En va treure llibres, alguns CD i un reproductor de CD, llibretes, un magnetòfon Sanyo, un escànner Microtek, una impressora portàtil d'injecció de tinta, una càmera digital Minolta i un recull d'altres objectes que considerava indispensables per a un any d'exili.

Va ordenar els llibres i els CD a la prestatgeria del des-patxet, juntament amb dos classificadors que contenien material de recerca sobre en Hans-Erik Wennerstròm. El material no tenia cap valor, però no es resignava a desfer-se'n. D'una manera o altra havia de convertir aquells dos classificadors en una mena de pedra angular que li permetés reprendre la seva carrera professional.

Finalment va obrir la bossa de viatge i va deixar el seu iBook damunt l'escriptori del despatxet. Aleshores es va aturar i va donar una ullada al voltant amb cara d'enze. «Els avantatges de viure al camp, ai carai!» No podia connectar enlloc el cable de banda ampla. Ni tan sols tenia una presa de telèfon per connectar un antiquat mòdem.