Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va allargar la mà i li va acariciar els cabells.

—No estàs sola. Tens en Christer i la resta de l'equip al teu darrere.

—Menys en Janne Dahlman. I t'ho dic de passada, crec que vas cometre un error contractant-lo. Es competent, però fa més mal que bé. No hi confio. Durant tota la tardor ha estat rondant per aquí ben content. No sé si espera ocupar el teu lloc o si simplement és falta de química personal entre ell i la resta de l'equip.

—Em sembla que tens raó —va contestar en Blomkvist.

—I doncs, què faries? Despatxar-lo?

—Erika, tu ets la redactora en cap i la principal accionista de Millennium. Si ho has de fer, despatxa'l.

—Mai no he fet fora ningú, Micke. I ara també em carregues a mi aquesta decisió. Ja no em diverteix gens anar cada matí a la redacció.

En aquest moment en Malm els va sorprendre posant-se dret.

—Si has d'agafar aquest tren, val més que anem tirant. —La Berger va començar a protestar, però ell va aixecar una mà—. Un moment, Erika, m'has demanat què en pensava. Bé, crec que aquesta situació és una merda. Però, si les coses són com diu en Mikael… que està a punt de caure en un pou sense fons… llavors, cal que marxi pel seu bé. L'hi devem.

Van mirar en Malm completament bocabadats i ell va tornar a en Blomkvist una mirada apocada.

—Sabeu perfectament que vosaltres dos sou Millennium. Jo en sóc soci i tots dos sempre heu sigut justos amb mi i m'encanta la revista i tot plegat, però em podríeu substituir fàcilment per qualsevol altre director gràfic. Ara bé, com que m'heu demanat la meva opinió, aquí la teniu. Pel que fa a en Dahlman, estic d'acord amb vosaltres. I si el vols despatxar, Erika, ja ho faré jo per tu. Sempre que tinguem una raó creïble. Evidentment, és un contratemps terrible que en Mikael ens deixi justament ara, però no crec que ens quedi altre remei. Mikael, et portaré a l'estació. L'Erika i jo defensarem el castell fins que tornis.

—El que em fa por és que en Mikael no torni —va replicar la Berger en veu baixa.

L'Armansky va despertar la Salander quan va telefonar-li a dos quarts de dues de la tarda.

—Què passa? —va dir ella, encara endormiscada. Tenia un regust de quitrà a la boca.

—En Mikael Blomkvist. Acabo de parlar amb el nostre client, en Frode, l'advocat.

—Ah, sí?

—Ha trucat per dir que ja podem abandonar la investigació d'en Wennerstròm.

—Que l'abandonem? Però si tot just acabo de començar.

—En Frode ja no hi està interessat.

—Així de senzill?

—Es ell qui decideix.

—Vam acordar uns honoraris.

—Quant de temps hi has dedicat?

La Salander hi va rumiar.

—Tres dies sencers.

—Vam acordar un límit de 40.000 corones. Faré una factura de 10.000 i te'n quedaràs la meitat, una quantitat acceptable per tres dies de temps perdut. Haurà de pagar perquè és ell qui ho va engegar tot.

—I què figura que he de fer amb tot el material que he reunit?

—Hi ha res d'extraordinari? —No.

—En Frode no ha demanat cap informe. Desa-ho una temporada per si de cas l'home torna. Si no és així, ho pots estripar tot. La setmana vinent tindré una nova feina per a tu.

La Salander es va quedar una estona asseguda amb l'aparell a la mà després que l'Armansky pengés. Va anar al racó de la saleta d'estar que feia servir com a despatx i va contemplar les notes que havia enganxat a la paret i els documents que tenia amuntegats a la taula. El que havia aconseguit reunir eren principalment retalls de premsa i articles descarregats d'Internet. Va fer-ne una pila i els va desar en un calaix de l'escriptori.

Va arrufar el front. L'estrany comportament d'en Blomkvist al tribunal li havia semblat molt interessant, i a la Salander no li agradava deixar córrer un encàrrec un cop l'havia començat. «Tothom té secrets. Només es tracta d'esbrinar de quina mena.»

Quan en Blomkvist va baixar del tren a Hedestad per segona vegada, el cel tenia un color blau pastel i l'ambient era gèlid. El termòmetre de la paret de l'estació marcava divuit graus sota zero. Duia unes sabates inadequades. A diferència de l'última visita, Herr Frode no l'esperava amb un cotxe calentó. En Blomkvist els havia dit quin dia arribaria, però no amb quin tren. Va donar per fet que hi hauria un autobús cap a Hedeby, però no tenia gens de ganes d'arrossegar dues feixugues maletes i una bossa de viatge, de manera que va creuar la plaça cap a la parada de taxis.

Havia nevat molt per tota la costa de Norrland entre Nadal i Cap d'Any, i si s'havia de jutjar pels solcs i els munts de neu deixats per les màquines llevaneus, a Hedestad els equips de neteja havien estat d'allò més ocupats. El taxista, el nom del qual, segons la llicència enganxada a la finestreta, era Hussein, va assentir amb el cap quan en Blomkvist li va preguntar si havien tingut problemes amb el mal temps. Amb un fort accent de Norrland, li va explicar que havia estat la pitjor tempesta de neu des de feia dècades, i en Blomkvist va lamentar amargament no haver optat per passar les vacances de Nadal a Grècia.

Va indicar al taxista el camí fins al pati d'en Henrik Vanger, tot just acabat de netejar de neu, i un cop allí va deixar les maletes a l'empedrat i va observar com el taxi tornava cap a Hedestad. De sobte se sentia sol i insegur. Potser l'Erika tenia raó en considerar que tot aquest projecte era una insensatesa.

Va sentir que la porta s'obria al seu darrere. En Vanger anava tapat amb un gruixut abric de pells, unes botes pesades i una gorra amb orelleres. En Blomkvist anava amb texans i una prima caçadora de cuir.

—Si penses viure aquí, hauràs d'aprendre a abrigar-te més en aquesta època de l'any. —Van fer una encaixada—. Estàs segur que no vols allotjar-te a la casa principal? No? Aleshores em sembla que val més que comencem a installar-te a la teva nova residència.

Una de les condicions de les negociacions amb en Vanger i en Dirch Frode havia estat disposar d'un lloc per viure on pogués fer la seva i anar i venir quan li vingués de gust. En Vanger va dur en Blomkvist camí avall cap al pont i llavors va torçar per obrir el cancell d'un altre pati, també acabat de netejar de neu, davant d'una petita casa de fusta a la vora del final del pont. La casa no estava tancada amb clau. Van passar a un petit rebedor on en Blomkvist, amb un sospir d'alleujament, va deixar les maletes.

—D'això en diem la nostra casa dels convidats. Es on allotgem normalment les persones que s'estaran aquí un llarg període de temps. Aquí va ser on tu i els teus pares vau viure l'any 1963. Es un dels edificis més antics del poble, però s'ha modernitzat. He demanat a en Nilsson, el meu manetes, que encengués l'estufa aquest matí.

La casa consistia en una cuina gran i dues cambres més petites; en conjunt, cinquanta metres quadrats. La cuina ocupava la meitat de l'espai i era força moderna, amb focs elèctrics i una petita nevera. Contra la paret que mirava al rebedor, hi havia una antiga estufa de ferro forjat on havien encès un foc hores abans aquell mateix dia.

—No cal que facis servir la llar de foc, llevat que faci un fred de por. La caixa de la llenya és al rebedor i trobaràs un llenyer a la part del darrere de la casa. Aquesta tardor ha estat desocupada i aquest matí hem encès l'estufa per escalfar els murs. Normalment, amb els radiadors elèctrics n'hi ha prou. Només has de vigilar de no penjar-hi roba al damunt; podries provocar un incendi.