Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Just davant dels nassos de tots els implicats en la recerca. Si és així com va passar, estem parlant d'un malparit que va actuar a sang freda.

En Vanger va deixar anar una rialla amarga.

—Has fet una descripció força escaient d'uns quants membres de la família Vanger.

Van continuar xerrant durant el sopar, a les sis de la tarda. L'Anna va servir llebre rostida amb patates i gelatina de groselles. En Vanger va obrir una ampolla de vi negre amb molt de cos. En Blomkvist encara tenia molt de temps per arribar a l'últim tren. Li va semblar que ja era hora de resumir les coses.

—El que m'has explicat és un relat fascinant, ho admeto. Però encara no sé per què volies que l'escoltés.

—Ja t'ho he dit. Vull que descobreixis l'entrellat de l'assassinat de la Harriet. I et vull contractar perquè esbrinis qui va ser.

—Per què?

En Vanger va deixar el ganivet i la forquilla.

—Mikael, fa trenta-sis anys que em torno boig preguntant-me què li va passar a la Harriet. Cada cop hi he dedicat més temps.

Va guardar silenci i es va posar les ulleres, escrutant una taca invisible a la lent. Aleshores va alçar la vista i es va mirar en Blomkvist.

—Si vols que et sigui del tot franc, la desaparició de la Harriet va ser la raó per la qual em vaig anar retirant gradualment de la direcció del grup empresarial. Vaig perdre la motivació. Sabia que hi havia un assassí lliure a prop, i la preocupació i la recerca de la veritat van començar a afectar la meva feina. El pitjor de tot és que aquesta càrrega no s'ha alleujat amb el temps… al contrari. Cap al 1970 vaig passar un període en què només volia que em deixessin en pau. Llavors en Martin va entrar al consell de direcció i, cada cop més, va haver de fer-se càrrec de la feina. El 1976 em vaig jubilar i en Martin va convertir-se en conseller delegat. Jo encara formo part del consell, però no he fet gran cosa des que vaig complir els 50 anys. Durant els últims trenta-sis anys no ha passat ni un sol dia en què no hagi pensat en la desaparició de la Harriet. Potser penses que hi estic obsessionat… si més no, la majoria dels meus parents ho troben així.

—El que va passar va ser horrible.

—Més que això. Em va arruïnar la vida. Amb el pas dels anys n'he sigut cada cop més conscient. Et coneixes bé a tu mateix?

—Això em sembla.

—Jo també. No puc oblidar el que va passar. Però els meus motius han canviat amb el pas del temps. Al principi, probablement era pena. Volia trobar-la i almenys tenir l'oportunitat d'enterrar-la. Es tractava de fer-li justícia a la Harriet.

—Què ha canviat, doncs?

—Ara es tracta més aviat de trobar el fill de puta que ho va fer. Però el més divertit de tot plegat és que, com més vell em faig, més absorbent s'ha tornat aquest passatemps.

—Passatemps?

—Sí, diria que és la paraula més adient. Quan la investigació de la policia es va acabar, jo vaig continuar. He mirat d'actuar de manera sistemàtica i científica. He reunit tota la informació que he pogut trobar… les fotografies, l'informe de la policia… he anotat tot el que la gent m'ha explicat que estava fent aquell dia. Per tant, efectivament, m'he passat pràcticament tota la vida recollint informació sobre un sol dia.

—,;T'adones, m'imagino, que després de trenta-sis anys l'assassí mateix podria ser mort i enterrat?

—No ho crec pas.

En Blomkvist va arquejar les celles davant el seu to convençut.

—Acabem de sopar i tornem al pis de dalt. Encara queda un detall per completar el meu relat. I és el més desconcertant de tots.

La Salander va aparcar el Corolla automàtic a l'estació de rodalies de Sundbyberg. Havia agafat el Toyota del parc mòbil de Milton Security. No havia demanat permís exactament, però l'Armansky mai no li havia prohibit expressament que fes servir els vehicles de Milton. Tard o d'hora, pensava, he de tenir cotxe propi. Tenia una Kawasaki 125 de segona mà que conduïa a l'estiu. A l'hivern guardava la moto al garatge.

Va anar a peu fins a Hògklintvàgen i va trucar al timbre a les sis en punt. Al cap d'uns segons, el pany de la porta del carrer es va obrir, va pujar dos trams d'escales i va trucar al timbre que hi havia al costat del vague nom d'Svensson.

No tenia ni idea de qui podia ser aquest tal Svensson, ni tan sols si aquesta persona vivia en aquest pis. —Hola, Pesta —va dir.

—Wasp. Només véns quan necessites alguna cosa.

Com de costum, el pis era a les fosques; la claror d'un únic llum s'escolava fins al rebedor des del dormitori que emprava com a oficina. L'home, que era tres anys més gran que la Salander, feia un metre vuitanta d'alçada i pesava cent cinquanta-dos quilos. Ella feia poc més de metre i mig i pesava quaranta-dos quilos, i sempre s'havia sentit com una nana al costat del Pesta. El lloc feia pudor de resclosit.

—Perquè no et banyes mai, Pesta. Això fa pudor de lleonera. Si sortissis de tant en tant, et diria on pots comprar sabó del bo.

Ell li va fer un petit somriure, però no va dir res. Li va indicar que el seguís fins a la cuina. L'home es va deixar caure una cadira de la taula de la cuina sense encendre cap llum. L'única illuminació entrava per la finestra que donava al carrer.

—Mira, no sóc cap fanàtica de la neteja, però quan tinc cartrons de llet que fan una pudor de mil dimonis, en faig un paquet i els llenço.

—Parles amb una persona que viu gràcies a una pensió d'invalidesa —va replicar ell—. Sóc un inadaptat social.

—Per això l'Estat t'ha donat un lloc on viure i s'ha afanyat a oblidar-te, oi? No tens por que els veïns es queixin als inspectors de sanitat? I si acabes en un manicomi?

—Tens res per a mi?

La Salander va obrir la cremallera de la butxaca de la caçadora i li va lliurar 5.000 corones.

—És tot el que et puc donar. Són els meus calés, i de debò que no et puc comptar com a despeses professionals.

—Què vols?

—La porra elèctrica de què em vas parlar fa un parell de mesos. L'has aconseguit?

L'home va somriure i va deixar la capsa damunt la taula. —Ensenya'm com funciona.

Durant els minuts següents va escoltar atentament. Tot seguit va provar la porra. El Pesta potser era un inadaptat social, però sens dubte era un geni.

En Vanger es va esperar fins que va tornar a tenir tota l'atenció d'en Blomkvist. Ell va consultar l'hora al rellotge i va dir:

—Un detall desconcertant?

En Vanger va fer que sí amb el cap.

—Vaig néixer un i de novembre. Quan la Harriet tenia vuit anys em va fer un regal d'aniversari, una flor premsada i emmarcada.

En Vanger va rodejar l'escriptori i va assenyalar la primera flor. Una campaneta. Muntada en un marc malgirbat.

—Aquesta va ser la primera. La vaig rebre el 1958. —Va assenyalar la següent—. 1959. —Un ranuncle—. 1960. —Una margarida—. Es va convertir en una tradició. Ella feia el marc a l'estiu i el guardava fins al meu aniversari. Jo sempre les penjava a la paret d'aquesta habitació. El 1966 va desaparèixer i la tradició va quedar interrompuda.

En Vanger va assenyalar un espai buit a la renglera de marcs. En Blomkvist va sentir que se li eriçaven els cabells del clatell. La paret era plena de flors premsades.

—El 1967, un any després de la seva desaparició, vaig rebre aquesta flor el dia del meu aniversari. Es una violeta.

—Com et va arribar la flor?

—Embolicada amb paper de regal i enviada dins d'un sobre d'aquests de bombolles d'aire des d'Estocolm. Sense remitent. Sense cap nota.

—Vols dir que… —En Blomkvist va fer un gest amb la mà assenyalant els quadres.

—Justa la fusta. El dia del meu aniversari, cada any. Entens ara com em sento? Va dirigit contra mi, com si l'assassí em volgués turmentar. I jo m'he destrossat els nervis pensant que potser havien eliminat la Harriet perquè algú em volia fer mal a mi. No era cap secret que ella i jo teníem una relació molt especial i que la considerava filla meva.