Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La Salander va constatar que en Blomkvist era bon escriptor. El llibre estava escrit amb un estil directe i captivador, i fins i tot la gent que no conegués gaire el laberint del periodisme econòmic podia aprendre alguna cosa simplement llegint-lo. El to era mordaç i perspicaç, però per damunt de tot era persuasiu.

El primer capítol era una mena de declaració de guerra; allí ja es veia que en Blomkvist no tenia pèls a la llengua. Durant els últims vint anys, els periodistes d'economia suecs s'havien convertit en una colla de llepes incompetents, plens de vanitat, incapaços de tenir ni una sola opinió crítica. Havia arribat a aquesta conclusió perquè una vegada i una altra, sense la més petita excepció, els periodistes de temes econòmics semblaven donar-se per satisfets reproduint les declaracions dels directors generals i els especuladors de la borsa, fins i tot quan aquesta informació era clarament enganyosa o falsa. Aquests periodistes, doncs, o bé eren tan ingenus i babaus que s'haurien de dedicar a una altra cosa, o bé eren gent que traïa conscientment la seva funció com a periodistes. En Blomkvist denunciava que ell sovint se sentia avergonyit que li diguessin que era periodista d'economia, ja que aleshores corria el risc que el confonguessin amb aquells que ell no considerava en absolut periodistes.

Tot seguit comparava la feina del periodista d'economia amb la tasca dels periodistes de temes delictius o dels corresponsals a l'estranger. I s'imaginava l'escàndol que s'armaria si un periodista de temes jurídics es limités a reproduir sense cap mena de sentit crític el punt de vista del fiscal, donant-lo automàticament per cert, per exemple en un cas d'assassinat, sense recollir els arguments de la defensa ni entrevistar la família de la víctima per formar-se una opinió sobre el que havia passat. Segons en Blomkvist, calia aplicar les mateixes regles als periodistes financers.

La resta del llibre consistia en una sèrie de proves per demostrar la seva tesi. Un llarg capítol analitzava la informació sobre una famosa empresa de noves tecnologies que havia aparegut en sis diaris, així com al Finanstidinngeii, Dagens Industri i Aekonomi, l'informatiu de temes econòmics de la televisió sueca. En primer lloc citava i resumia el que havien dit i escrit els periodistes. Tot seguit, ho comparava amb la situació real. En descriure l'evolució de l'empresa, enumerava una vegada i una altra les senzilles preguntes que hauria de formular un periodista seriós però que tota la colla de periodistes especialitzats en temes d'economia havia preferit no plantejar. «Ben fet, noi!»

Un altre capítol tractava de la privatització de Telia; era la part del llibre més sorneguera i irònica, i hi ridiculitzava alguns periodistes citant-los pel nom, com ara en William Borg, que semblava censurar especialment. Un dels darrers capítols del llibre comparava el nivell de competència dels periodistes econòmics suecs i estrangers. Descrivia com periodistes seriosos del Financial Times de Londres o de YEconomíst, i d'alguns diaris alemanys especialitzats en temes d'economia, havien parlat d'assumptes similars als seus països. La comparació no deixava gens ben parats els periodistes suecs. Al capítol final hi havia una pluja d'idees amb suggeriments per posar remei a aquesta situació deplorable. La conclusió del llibre insistia en el que havia dit a la introducció:

Si un periodista especialitzat en política lliurés el seu article sense fer cap mena de crítica, trencant una llança en defensa de totes les decisions que s'haguessin aprovat encara que fossin completament absurdes, o si un periodista de temes polítics hagués demostrat una manca de criteri anàloga, aquest periodista seria despatxat o, com a mínim, canviat a un departament on no pogués fer tant de mal. En el periodisme econòmic, però, sembla que la feina normal del periodista —fer una anàlisi crítica i informar objectivament dels resultats els lectors— no s'aplica. En comptes d'això, se sol aplaudir l'inepte més destacat. Així també es crea la Suècia del futur, i queda en entredit la confiança de tot el gremi periodístic.

A la Salander no li va ser difícil entendre la polèmica que el llibre havia suscitat a la revista Journalisten, d'àmbit professional, com en certs diaris d'economia i a la primera plana i les seccions d'economia dels diaris generals. Tot i que el llibre només esmentava amb nom i cognoms uns pocs periodistes, la Salander intuïa que el sector era prou petit perquè tothom sabés exactament a quins individus s'alludia quan es citaven segons quines publicacions. En Blomkvist s'havia guanyat uns quants enemics acèrrims, cosa que també es reflectia en els rancorosos comentaris sobre el veredicte de l'afer Wennerstròm.

Va tancar el llibre i va contemplar la fotografia de la contraportada. En Blomkvist tenia els cabells rossos, i el serrell li queia amb un aire descurat sobre el front, com si l'hi hagués despentinat una ratxa de vent. O (i això era més creïble) com si en Christer Malm l'hagués preparat per a la foto. Mirava a la càmera amb un somriure irònic i una expressió que potser volia semblar simpàtica i juvenil. «Guaita que macot. Llàstima que estigui a punt de passar tres mesos a la trena.»

—Hola, Kalle Blomkvist —va dir per a si mateixa—. Estàs molt pagat de tu mateix, oi?

A l'hora de dinar, la Salander va encendre el seu iBook i va obrir l'Eudora per escriure un correu electrònic. Hi va teclejar: «Tens temps?» El va signar «Wasp» i el va enviar a l'adreça Pesta_xyz_666@hotmail.com. Per precaució, va passar el missatge pel programa d'encriptació PGP.

En acabat, es va posar uns texans negres, unes botes pesades d'hivern, un jersei de coll alt, un abric blau marí i uns guants de llana, una gorra i una bufanda a joc. Es va treure les anelles de les celles i del nas, es va posar pintallavis d'un rosa pàllid i es va contemplar al mirall del lavabo. Semblava una dona endiumenjada normal i corrent, i va considerar el seu conjunt un camuflatge prou escaient per a una expedició a la rereguarda de l'enemic. Va agafar el metro des de Zinkensdamm fins a Ostermalmstorg i va caminar en direcció a Strandvàgen. Avançava pel passeig central llegint els números dels edificis. Gairebé havia arribat al pont de Djurgàrden quan es va aturar i va mirar el portal que buscava. Va creuar el carrer i va esperar a pocs metres de la porta.

Es va adonar que la majoria de la gent que havia sortit a passejar desafiant el fred de l'endemà de Nadal ho feia pel moll; només algunes persones anaven per la vorera del costat dels edificis.

Es va haver d'esperar pràcticament mitja hora abans de veure una vella amb bastó que venia de Djurgàrden. La dona es va aturar i es va mirar la Salander amb desconfiança. La Salander li va fer un somriure amistós. La senyora del bastó li va tornar la salutació i va semblar com si provés de recordar quan havia vist aquella jove. La Salander es va girar d'esquena i va allunyar-se algunes passes de la porta, com si estigués esperant impacientment algú, passejant amunt i avall. Quan es va tombar, la senyora havia arribat al portal i introduïa a poc a poc un número al pany codificat. A la Salander no li va ser difícil veure que la combinació era 1260.

Va esperar cinc minuts més abans d'acostar-se a la porta. Va introduir el codi i el pany es va obrir. Va mirar cap a l'escala. Hi havia una càmera de seguretat; la va examinar i tot seguit la va ignorar; era un model de Milton Security i només s'activava en cas d'alarma perquè algú forçava el pany o atacava l'immoble. Més enllà, a l'esquerra d'un ascensor antic, hi havia una porta amb un altre pany codificat; hi va introduir el 1260 i va poder accedir al soterrani i a la cambra de les escombraries. «Quina deixadesa!» Es va passar tres minuts investigant el soterrani, on va trobar una habitació per fer-hi la bugada i una altra per al reciclatge. A continuació, va fer servir una collecció de rossinyols que havia agafat «prestats» del manyà de Milton per obrir una porta tancada que donava a una mena de sala de reunions per als copropietaris. Al fons del soterrani hi havia una sala de bricolatge. Finalment va trobar el que buscava: el petit recambró de la installació elèctrica de l'edifici. Va examinar els comptadors, les caixes dels fusibles i les caixes de connexions, i Llavors va treure una càmera Canon digital de la mida d'un paquet de cigarretes. Va fer tres fotos.