Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Quan sortia, va fixar-se en el plafó de noms que hi havia al costat de l'ascensor i va llegir el del propietari del pis de l'última planta. «Wennerstròm.»

Aleshores va sortir de l'edifici i va marxar a pas viu cap al Museu Nacional, on va entrar a la cafeteria per prendre un cafè i entrar en calor. Mitja hora després va tornar a Sòder i va pujar al seu pis.

Hi havia una resposta de Pesta_xyz_666@hotmail. com. Quan la va desencriptar amb el programa PGP, deia simplement: «20.»

Els trenta minuts que li havia donat en Blomkvist s'havien acabat feia estona. Eren dos quarts de cinc i ja no arribava al tren de la tarda, però encara tenia alguna possibilitat d'agafar el tren de la nit de les 21.30 h. Era al costat de la finestra, fregant-se el clatell mentre contemplava la façana illuminada de l'església a l'altra banda del pont. En Vanger li havia mostrat un àlbum de retalls amb articles tant del diari local com dels mitjans d'àmbit nacional. El fet havia despertat força interès dels mitjans durant un temps: desapareix una jove d'una destacada família d'industrials. Però en no trobar ningú ni avançar en la investigació, l'interès es va anar esvaint de mica en mica. Tot i que hi estava implicada una família important, trenta-sis anys més tard el cas de la Harriet Vanger s'havia oblidat completament. Segons semblava, la teoria predominant als articles de la darreria dels anys seixanta era que la noia s'havia ofegat i que el mar s'havia empassat el cos (una tragèdia, però que podia passar a qualsevol família).

En Blomkvist havia quedat captivat pel relat del vell, però quan en Vanger es va excusar per anar al lavabo va recuperar l'escepticisme. El vell encara no havia arribat al final, i en Blomkvist s'havia promès que escoltaria la història sencera.

—Què creus que li va passar? —va dir quan en Vanger va tornar del lavabo.

—Normalment hi havia vint-i-cinc persones vivint aquí tot l'any, però amb motiu de la reunió familiar aquell dia n'hi havia més de seixanta. D'aquestes, entre vint i vint-i-cinc es poden descartar. Crec que d'entre la resta, algú, i amb tota probabilitat va ser algú de la família, va matar la Harriet i va ocultar el cos.

—Hi puc fer una dotzena d'objeccions.

—T'escolto.

—Bé, la primera és que, encara que algú ocultés el cos, si la recerca hagués sigut tan exhaustiva com la que m'has descrit l'haurien d'haver trobat.

—Si vols que et digui la veritat, la recerca va ser encara més exhaustiva del que t'he descrit. No va ser fins que vaig començar a pensar que la Harriet havia sigut víctima d'un assassinat que em vaig adonar que havien pogut fer desaparèixer el seu cos de més d'una manera. No ho puc demostrar, però almenys entra dins del ventall de possibilitats.

—D'acord. Explica-m'ho.

—La Harriet va desaparèixer en algun moment al voltant de les tres d'aquella tarda. Quan faltaven cinc minuts per a les tres, la va veure el pastor Falk, que anava corrents cap al pont. Pràcticament a la mateixa hora va arribar un fotògraf del diari local, i durant l'hora següent va fer un gran nombre de fotos de la tragèdia. Nosaltres… la policia, vull dir… vam examinar les fotografies i vam confirmar que la Harriet no sortia en cap, però tots els altres veïns del poble apareixien en almenys una, llevat de la canalla.

En Vanger va agafar un altre àlbum i el va posar damunt la taula.

—Aquestes són les fotos d'aquell dia. La primera es va fer a Hedestad durant la desfilada del Dia de la Infància. La va fer el mateix fotògraf al voltant d'un quart de dues del migdia, i hi surt la Harriet.

La fotografia s'havia fet des del segon pis d'un edifici i mostrava un carrer per on passava la desfilada: pallassos damunt de carrosses i noies en vestits de bany. Els espectadors s'amuntegaven a les voreres. En Vanger va assenyalar una figura entre la multitud.

—Aquesta és la Harriet. Faltaven prop de dues hores perquè desaparegués; és amb uns companys de classe del poble. Es l'última fotografia que en tenim. Però hi ha una altra fotografia interessant.

En Vanger va passar els fulls. L'àlbum contenia aproximadament cent vuitanta fotografies (sis rodets) de l'accident del pont. Després d'escoltar el relat, era força violent veure'l tot d'una en forma de fotos en blanc i negre. El fotògraf era un professional que havia aconseguit captar el trasbals que va comportar l'accident. Un gran nombre de fotografies se centraven en les activitats al voltant de la cisterna bolcada del camió. En Blomkvist no va tenir cap dificultat per identificar un Henrik Vanger molt més jove que gesticulava, xop de gasoil.

—Aquest és el meu germà Harald. —El vell va assenyalar un home en mànigues de camisa que es vinclava cap endavant i que assenyalava una cosa dins de la ferralla del cotxe de l'Aronsson—. El meu germà Harald pot ser una persona molt desagradable, però crec que el podem eliminar de la llista de sospitosos. Llevat d'un breu moment que va aprofitar per tornar aquí, a la casa, i canviar-se les sabates, es va passar la tarda al pont.

En Vanger va girar unes quantes pàgines més. Una imatge en seguia una altra. Enquadrant la cisterna del camió. Enquadrant els espectadors de primera fila. Enquadrant el cotxe de l'Aronsson. Vistes generals. Primers plans amb teleobjectiu.

—Vet aquí la foto interessant —va dir en Vanger—. Pel que hem pogut esclarir, es va fer entre les 15.40 h i les 15.45 h, o uns quaranta-cinc minuts després que la Harriet trobés en Falk. Miri la casa, la finestra del mig del segon pis. Es l'habitació de la Harriet. A la foto anterior la finestra estava tancada. Aquí està oberta.

—Algú devia entrar a l'habitació de la Harriet.

—Vaig interrogar tothom, i ningú no va voler admetre que havia obert la finestra.

—La qual cosa vol dir que, o bé ho va fer la Harriet i per tant encara era viva en aquell moment, o bé que algú mentia. Però, per què havia d'entrar un assassí a la seva habitació i obrir la finestra?

En Vanger va fer que no amb el cap. No hi havia cap explicació.

—La Harriet va desaparèixer en algun moment al voltant de les tres de la tarda o poc després. Aquestes fotografies donen alguna pista d'on es trobava la gent en aquesta estona. Per aquesta raó puc eliminar una sèrie de persones de la llista de sospitosos. I per la mateixa raó puc concloure que algunes que no figuren a les fotografies en aquest lapse de temps s'han d'afegir a la llista.

—No has contestat la meva pregunta: com penses que es van desempallegar del cos? Sens dubte hi ha d'haver alguna explicació versemblant, el típic truc d'illusionista.

—En realitat, es podria haver fet de diverses maneres molt fàcils. L'assassí o l'assassina va actuar a l'entorn de les tres de la tarda. Probablement no va fer servir cap mena d'arma… si no, hauríem trobat rastres de sang. Suposo que a la Harriet la van escanyar, i m'imagino que va ser aquí, rere el mur del pati, en algun punt fora del camp de visió del fotògraf i en un angle mort mirant des de la casa. Hi ha un sender, si es vol fer marrada fins a la casa del rector… el darrer lloc on la van veure. Actualment hi ha un petit parterre de flors i gespa, però als anys seixanta era una zona de grava que s'emprava per aparcar els cotxes. L'únic que havia de fer l'assassí era obrir el portaequipatge d'un cotxe i ficar-hi la Harriet. Quan l'endemà vam començar a buscar per l'illa, ningú no pensava que s'havia pogut cometre un crim. Ens vam centrar en les platges, els edificis i els boscos més propers al poble.

—Així doncs, ningú no va comprovar els maleters dels cotxes.

—I el vespre següent l'assassí hauria pogut agafar perfectament el cotxe i travessar el pont per ocultar el cos en qualsevol altre lloc.