Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Aquí, en aquesta casa, ens havíem reunit bona part de la família. Era l'odiós sopar anual. Es tractava d'una tradició que va introduir el pare del meu pare i que, generalment, es convertia en una sèrie de disputes força desagradables. Hi vam posar fi als anys vuitanta, quan en Martin simplement va decidir que totes les discussions sobre negocis tindrien «Joc a les reunions regulars del consell de direcció. Va ser la millor decisió que ha pres mai.

—Has dit que la Harriet va ser assassinada…

—Un moment. Deixa'm que t'expliqui el que va passar. Era dissabte, com he dit. També era un dia de festa, el club esportiu de Hedestad organitzava una desfilada el Dia de la Infància. Aquell dia la Harriet havia anat al poble i havia vist la desfilada amb alguns amics seus de l'institut. Va tornar aquí, a l'illa Hedeby, poc després de les dues de la tarda. Figurava que el sopar havia de començar a les cinc, i ella hi havia d'assistir amb altres membres joves de la família.

En Vanger es va aixecar i va acostar-se a la finestra. Va indicar a en Blomkvist que s'hi apropés i va assenyalar amb el dit.

—A un quart de tres, pocs minuts després que la Harriet arribés a casa, hi va haver un accident horrible allà, al pont. Un home anomenat Gustav Aronsson, germà d'un granger d'Òstergàrden, una petita alqueria de Hedeby, va entrar al pont i va xocar de cara amb un camió cisterna que subministrava combustible a l'illa. Sens dubte, tots dos anaven massa ràpid, i el que hauria d'haver sigut una collisió sense importància va acabar en catàstrofe. El conductor del camió, probablement per instint, va fer un cop de volant i va picar contra la barana del pont i la cisterna va quedar entravessada tot barrant el pas, mig penjada sobre el buit. Un tros de barana havia foradat la cisterna, plena de combustible inflamable, que havia començat a vessar. Mentrestant, l'Aronsson, atrapat rere el volant del seu vehicle, cridava de dolor. El conductor del camió cisterna també havia resultat ferit, però va aconseguir sortir de la cabina.

El vell es va reclinar a la butaca.

—En realitat l'accident no va tenir res a veure amb la Harriet. Però, segons com, va ser crucial. Es va desfermar el caos: la gent, als dos costats del pont, es va afanyar a donar un cop de mà; el risc d'incendi era gran i es va donar l'alarma. Agents de policia, una ambulància, l'equip de rescat, bombers, periodistes i curiosos van arribar en ràpida successió.

Naturalment, tots es van aplegar a la banda de terra ferma; aquí, a la banda de l'illa, vam fer el que vam poder per treure l'Aronsson d'entre la ferralla, cosa que va resultar terriblement complicada. Estava atrapat i greument ferit.

»Vam provar d'alliberar-lo amb les nostres pròpies mans i no ens en vam sortir. Hauria calgut una serra, però no podíem arriscar-nos a provocar cap espurna; érem al bell mig d'una piscina de gasoil a la vora d'un camió cisterna bolcat. Si hagués explotat, ens hauria mort a tots. Va passar molta estona abans que rebéssim ajuda de la banda de terra ferma; la llargada del camió bloquejava tota l'amplada del pont i grimpar-hi per damunt hauria sigut com enfilar-se dalt d'una bomba.

En Blomkvist tenia tota la impressió que el vell li explicava una història estudiada fins a l'últim detall per despertar deliberadament el seu interès. L'home ho feia esplèndidament, no hi havia dubte. A més, no tenia ni idea d'on duria aquell relat.

—El que importa d'aquest accident és que el pont va quedar bloquejat vint-i-quatre hores. Fins al vespre del diumenge no van acabar de retirar el vessament de combustible ni van poder treure el camió amb una grua per deixar lliure al trànsit el pont. Durant aquestes vint-i-quatre hores, l'illa de Hedeby va quedar completament aïllada de la resta del món. L'única manera d'accedir a terra ferma era amb un bot pneumàtic dels bombers que servia per transportar persones des del petit port de plaer d'aquesta banda al port vell que hi ha al peu de l'església. Durant unes quantes hores, el bot només el van fer servir els equips de rescat… no va ser fins a darrera hora de la nit de dissabte quan es va dedicar al transport dels illencs sense mitjans propis. Entens la importància d'aquest fet?

—Dedueixo que a la Harriet li devia passar alguna cosa —va comentar en Blomkvist—. I que la llista de sospitosos es redueix a un nombre limitat de persones que estaven atrapades a l'illa, com una mena de misteri de l'habitació tancada en versió insular.

En Vanger va somriure amb ironia.

—Mikael, no saps quanta raó tens. Fins i tot jo he llegit Dorothy Sayers. Aquests són els fets: la Harriet va arribar aquí, a l'illa, quan passaven prop de deu minuts de les dues. Si també hi incloem la quitxalla i els convidats solters, fet i fet al llarg del dia havien arribat uns quaranta membres de la família. Juntament amb els criats i els residents fixos de l'illa, érem seixanta-quatre persones aquí o a prop de la casa. Alguns, els que passarien la nit aquí, estaven ocupats installant-se a les cases veïnes o a les habitacions dels convidats.

»La Harriet abans vivia en una casa de l'altra banda del carrer, però, tenint en compte que ni en Gottfried ni la Isabella no eren gens estables, i com que jo podia veure que això afligia la noia, afectava els seus estudis, etcètera, el 1964, quan va fer els 14 anys, vaig disposar-ho tot perquè vingués a viure a casa meva. La Isabella probablement va pensar que a ella ja li anava bé deslliurar-se de la responsabilitat de la seva filla. La Harriet feia dos anys que vivia aquí. Per tant, era aquí on va venir aquell dia. Sabem que va veure en Harald al pati, un dels meus germans grans, i que hi va parlar. Després va pujar les escales fins a aquesta habitació i em va saludar. Va dir que volia parlar amb mi d'una cosa. Just en aquell moment jo estava ocupat amb uns altres membres de la família i no la vaig poder atendre. Però semblava neguitosa i li vaig prometre que quan hagués acabat vindria a veure-la a la seva cambra. Va sortir per la porta i aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Més o menys, al cap d'un minut es va sentir el xoc del pont, i la bogeria que es va desfermar tot seguit va trasbalsar tots els nostres plans d'aquell dia.

—Com va morir?

—Es més complicat que no pas això i t'he d'explicar la història en ordre cronològic. Quan hi va haver l'accident, la gent va deixar el que estava fent i va sortir corrents per veure què havia passat. Jo… diguem que em vaig fer càrrec de la situació i vaig estar d'allò més atrafegat durant unes quantes hores. La Harriet va anar cap al pont de seguida, hi ha gent que la va veure, però el perill d'explosió em va obligar a donar ordres perquè tots aquells que no estaven ocupats provant de treure l'Aronsson del vehicle es fessin enrere. Hi vam quedar cinc persones. Érem jo i el meu germà Harald. Hi havia un altre home que es deia Magnus Nilsson, un dels meus empleats. També hi havia un obrer de la serradora que es deia Sixten Nordlander i que tenia una casa al port dels pescadors. I a més hi havia un nano que es deia Jerker Aronsson. Només tenia 16 anys i l'hauria d'haver enviat amb els altres, però era el nebot d'en Gustav, l'home atrapat al vehicle.

»Cap a dos quarts i deu minuts de tres, la Harriet era a la cuina, aquí, a la casa. Va beure un got de llet i va parlar un moment amb l'Astrid, la cuinera. Van mirar per la finestra tot l'enrenou que hi havia muntat al pont.

»Quan faltaven cinc minuts per a les tres, la Harriet va creuar el pati. La Isabella la va veure. Un minut més tard va trobar l'Otto Falk, el pastor de la congregació de Hedeby. La casa del rector era on en Martin Vanger té avui el seu xalet, i el pastor vivia en aquesta banda del pont. Era al llit, passant un refredat, quan hi va haver l'accident; no es va assabentar de la desgràcia fins que algú li va telefonar, i de seguida va acudir al pont. La Harriet el va aturar al carrer i sembla que volia dir-li alguna cosa, però ell la va interrompre amb un gest i la va deixar enrere. En Falk va ser l'última persona que la va veure viva.