Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Vanger es va acostar a l'escriptori i va agafar el retrat.

—Aquesta és la Harriet Vanger, la néta del meu germà Richard. Aquell estiu et va cridar sovint. Tu tenies dos anys, de camí cap als tres. Potser ja en tenies tres aleshores… no me'n recordo. Ella en tenia dotze.

—M'haurà de disculpar, però no recordo res del que m'explica… del que m'expliques, si em permets la familiaritat. —Ni tan sols podia estar segur que en Vanger li estigués dient la veritat.

—I tant. Però jo sí que et recordo. Voltaves per tots els racons de la casa amb la Harriet al teu darrere. Et sentia xisclar cada cop que queies a terra. Recordo que una vegada et vaig regalar una joguina, un tractor de llautó de color groc amb el qual jo mateix havia jugat de petit. Et va deixar embadalit. Em sembla que era pel color.

En Blomkvist va sentir una esgarrifança. El tractor groc sí que el recordava. De més gran havia adornat un prestatge de la seva habitació.

—Te'n recordes? Recordes aquella joguina?

—Sí. I potser et farà gràcia saber que el tractor encara existeix i està d'una peça, al museu de les joguines d'Estocolm. El vaig donar fa deu anys, quan buscaven joguines antigues originals.

—De debò? —En Vanger va deixar anar una rialleta, encantat—. Permet-me que t'ensenyi…

El vell va acostar-se a la llibreria i va agafar un àlbum fotogràfic d'una de les lleixes més baixes. En Blomkvist es va adonar que a l'home li costava ajupir-se i que per redreçar-se s'havia de recolzar al moble. En Vanger va indicar-li que s'acomodés al canapè mentre ell fullejava l'àlbum. Sabia el que buscava, i quan ho va trobar va deixar l'àlbum a la tauleta del cafè. Era una instantània en blanc i negre en què es veia l'ombra del fotògraf a la cantonada inferior esquerra. En primer terme, un nen ros amb pantalons curts mirava a la càmera amb una expressió una mica inquieta.

—Ets tu. Els teus pares estan asseguts al banc del jardí del fons. La Harriet queda tapada en part per la teva mare, i el nen que hi ha a l'esquerra del teu pare és el germà de la Harriet, en Martin, que actualment dirigeix el grup Vanger.

La mare d'en Blomkvist estava clarament embarassada; la seva germana ja arribava, doncs. Va contemplar la fotografia amb una barreja de sentiments, mentre en Vanger servia cafè i li oferia un plat amb pastes.

—El teu pare és mort, ja ho sé. Encara viu, la teva mare?

—Va morir ara fa tres anys —va contestar en Blomkvist.

—Era una dona molt maca. Me'n recordo molt bé.

—Però estic segur que no m'has demanat que vingués per xerrar sobre els meus pares i d'aquells bons temps.

—Tens raó. He estat rumiant durant molts dies el que volia dir-te, però ara que ets aquí no sé ben bé per on començar. M'imagino que has fet una mica de recerca; per tant, deus saber que en altres temps vaig tenir una certa influència en la indústria sueca i el seu mercat de treball. Avui dia sóc un pobre vell que probablement es morirà aviat, i la mort potser és un excellent punt de partida per a la nostra conversa.

En Blomkvist va tastar el cafè (bullit en un cassó al veritable estil de Norrland) i es va preguntar on duria tot això.

—Em fan mal els malucs i les llargues caminades són cosa del passat. Algun dia ja descobriràs que la força acaba desapareixent, però no sóc cap malalt ni estic senil. La mort no m'obsessiona, però estic en una edat en què he d'acceptar que se m'acaba el temps. Un vol fer balanç i ocupar-se dels assumptes pendents. Entens el que vull dir?

En Blomkvist va assentir amb el cap. En Vanger parlava amb veu serena i en Blomkvist ja havia decidit que el vell no estava senil ni es comportava de manera irracional.

—Sento moltíssima curiositat per saber per què sóc aquí —va repetir.

—Perquè et vull demanar ajuda per ocupar-me dels assumptes pendents.

—I per què jo? Vull dir… què et fa pensar que et podré ajudar?

—Perquè mentre pensava a contractar algú el teu nom va sortir a les notícies. Sabia qui eres, per descomptat. I potser perquè vas seure a la meva falda quan només eres un marrec. No m'interpretis malament. —Va descartar el pensament amb un gest—. No espero que m'ajudis per raons sentimentals. Simplement et vull explicar per què vaig tenir l'impuls de posar-me en contacte amb tu concretament.

En Mikael va riure en to amistós.

—Home, d'això de la falda jo no me'n recordo. Però com sabies que era jo? Això va ser al principi dels anys seixanta.

—Perdó, no m'has entès bé. La teva família va anar a viure a Estocolm quan el teu pare va aconseguir una feina com a encarregat del taller mecànic Zarinder. Vaig ser jo qui l'hi va aconseguir. Sabia que era un bon treballador. I durant molts anys el vaig veure quan feia negocis amb Zarinder. No érem amics íntims, però la fèiem petar de tant en tant. L'última vegada que el vaig veure va ser l'any de la seva mort, i em va dir que t'havien acceptat a la facultat de periodisme. N'estava molt orgullós. Després et vas fer famós amb aquella història dels atracadors de bancs… Kalle Blomkvist i tot plegat. He seguit la teva carrera i he llegit molts dels teus articles al llarg dels anys. El cas és que sóc lector assidu de Millennium.

—D'acord, ho entenc, però què és exactament el que vols de mi?

En Vanger es va mirar les mans, va fer un glop de cafè, com si necessités una pausa abans de començar, i per fi va abordar l'assumpte.

—Abans de començar, Mikael, m'agradaria arribar a un acord amb tu. Vull que facis dues coses per mi. Una és un pretext i l'altra és el meu veritable objectiu.

—Quina mena d'acord?

—T'explicaré una història en dues parts. La primera és sobre la família Vanger. Aquest és el pretext. Es tracta d'una història llarga i fosca, i provaré d'ajustar-me a la veritat sense palliatius. La segona part de la història té a veure amb el meu veritable objectiu. Crec que en algun moment trobaràs que el meu relat és… una bogeria. El que vull és que m'escoltis fins al final, el que vull que facis i també el que t'ofereixo, abans de decidir si acceptes la feina o no.

En Blomkvist va sospirar. Era evident que en Vanger no el deixaria marxar a temps per agafar el tren del vespre. Estava segur que si trucava a en Frode perquè el portés a l'estació, li diria que el cotxe no s'engegava a causa del fred.

El vell devia haver rumiat molt com pescar-lo. En Blomkvist tenia la impressió que fins a l'últim detall des que havia arribat estava preparat: per començar, la sorpresa que de petit havia conegut el seu amfitrió, la foto dels pares a l'àlbum i l'èmfasi en el fet que el pare i en Vanger haguessin estat amics, juntament amb l'afalac que el vell sabés que era en Mikael Blomkvist i que hagués seguit la seva carrera a distància al llarg de tots aquells anys… sens dubte, en conjunt hi havia un rerefons de veritat, però també es tractava de psicologia força elemental. En Vanger era un manipulador experimentat; si no, com s'hauria pogut convertir en un dels principals magnats de Suècia?

En Blomkvist va arribar a la conclusió que en Vanger volia que fes una cosa que no li vindria gens de gust de fer. Només havia d'arrencar-li de què es tractava i aleshores dir-li que no, gràcies. I potser estaria a temps d'agafar el tren del vespre.

—Perdó, Herr Vanger —va dir—. Ja fa vint minuts que sóc aquí. Et donaré trenta minuts exactes perquè em diguis què vols. Aleshores demanaré un taxi i tornaré a casa.

Per un instant, la màscara de patriarca afable es va esvair, i en Blomkvist es va poder imaginar el magnat despietat de l'època en què tenia un gran poder i havia afrontat més d'un contratemps. La boca se li va torçar amb un somriure sever.

—Ho entenc.

—No cal que vagis amb embuts. Digue'm el que vols que faci perquè pugui decidir si vull fer-ho o no.