Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No sóc historiador, però n'he llegit alguns llibres.

—El 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial i el 1940, la guerra d'Hivern a Finlàndia. Un gran nombre d'activistes del moviment Lindholm hi van anar com a voluntaris. En Pdchard en va ser un; aleshores era capità de l'exèrcit suec. El van matar el febrer del 1940, poc abans del tractat de pau amb la Unió Soviètica, i d'aquesta manera es va convertir en màrtir del moviment nazi. De fet, van batejar un grup de lluita amb el seu nom, i fins i tot avui dia un grapat d'imbècils es reuneixen en un cementiri d'Estocolm l'aniversari de la seva mort per retre-li homenatge.

—Ja ho veig.

—El 1926, quan tenia 19 anys, sortia amb una dona que es deia Margareta, filla d'un mestre de Falun. Es van conèixer en cercles polítics i van mantenir una relació de la qual va néixer un fill, en Gottfried, que va néixer el 1927. La parella es va casar quan va néixer el nen. Durant la primera meitat de la dècada dels anys trenta, el meu germà va enviar la dona i el fill aquí, a Hedestad, mentre ell estava destinat amb el seu regiment a Gàvle. En el seu temps lliure viatjava pel país i feia proselitisme per a la causa nazi. El 1936 va tenir una forta baralla amb el pare, que li va retirar tota mena d'ajuda econòmica. Després d'això, en Pdchard va haver de guanyar-se les garrofes. Es va traslladar amb la família a Estocolm i va viure en una relativa pobresa.

—No tenia diners propis?

—Els ingressos que rebia de l'empresa van quedar bloquejats. I no podia vendre la seva part fora de la família. Però el pitjor és que en Richard era un tirà brutal. Apallissava la dona i maltractava el fill. En Gottfried va créixer en un ambient d'intimidació i vexacions. Tenia 13 anys quan en Richard va morir. M'imagino que va ser el dia més feliç de la seva vida. El meu pare es va compadir de la vídua i del nen i se'ls va emportar cap aquí, a Hedestad, on va trobar un pis per a la Margareta i va procurar que visqués amb dignitat.

»Si en Richard personificava el costat fosc i fanàtic de la família, en Gottfried encarnava l'indolent. Quan va fer 18 anys, vaig decidir agafar-lo sota la meva protecció… al cap i a la fi, era el fill del meu germà difunt, i has de tenir present que la diferència d'edat entre en Gottfried i jo no era gaire. Jo tan sols era set anys més gran, però aleshores ja formava part del consell de l'empresa i estava clar que prendria el relleu al meu pare, mentre que a en Gottfried, si fa no fa, se'l veia com un intrús en la família.

En Vanger va rumiar uns instants.

—El meu pare en realitat no sabia com prendre's el seu nét, de manera que em va tocar a mi donar-li una feina a l'empresa. Això va ser després de la guerra. El noi va intentar fer-ho tan bé com va poder, però li costava estar per la feina. Era un cap de pardals, el típic noi graciós i despreocupat; tenia èxit entre les dones i hi havia períodes en què bevia massa. Fa de mal dir el que jo sentia per ell… no és que no servís per a res, però tampoc s'hi podia confiar gens i sovint em decebia totalment. Amb els anys es va convertir en alcohòlic i va morir l'any 1965, ofegat accidentalment. Va passar a l'altra punta de l'illa Hedeby on s'havia fet construir una caseta i on se solia amagar per emborratxar-se.

—Així doncs, ell és el pare de la Harriet i d'en Martin? —va preguntar en Blomkvist, assenyalant el retrat de la tauleta. A contracor, havia d'admetre que la història d'aquell vell l'intrigava.

—Exacte. A la darreria dels anys quaranta, en Gottfried va conèixer una alemanya que es deia Isabella Koenig; havia vingut a Suècia després de la guerra. Era una veritable bellesa… vull dir que irradiava una bellesa com la Garbo o l'Ingrid Bergman. La Harriet probablement va heretar més gens de la seva mare que no pas d'en Gottfried. Com pots veure a la fotografia, era bonica ja des dels 14 anys.

En Blomkvist i en Vanger van contemplar la foto.

—Però permet-me que continuï. La Isabella va néixer l'any 1928 i encara viu. Tenia 11 anys quan va esclatar la guerra, i et pots imaginar com devia ser per a una adolescent trobar-se a Berlín durant els bombardejos aeris. Per a ella venir a Suècia devia ser com arribar a un paradís terrenal. Per desgràcia, compartia molts dels vicis d'en Gottfried; no li agradava treballar i anava de festa en festa constantment. Va viatjar molt per Suècia i l'estranger i no tenia cap sentit de la responsabilitat, de la qual cosa, evidentment, els nens es van ressentir. En Martin va néixer el 1948, i la Harriet, el 1950. La seva infantesa va ser un desgavell, amb una mare que se'n desentenia contínuament i un pare que, a la pràctica, era un alcohòlic.

»El 1958 en vaig tenir prou i vaig decidir trencar aquell cercle viciós. Aleshores, en Gottfried i la Isabella vivien a Hedestad, i jo vaig insistir que vinguessin a viure aquí, a Hedeby En Martin i la Harriet, si fa no fa, havien hagut d'espavilar-se tots sols.

En Vanger va consultar l'hora.

—Els meus trenta minuts ja gairebé s'han acabat, però estic a punt d'acabar. Em concedeixes un respir?

—Endavant —va acceptar en Blomkvist.

—Resumint, doncs: jo no tenia fills, a diferència dels meus germans i altres membres de la família, que semblaven obsessionats amb la necessitat de perpetuar el llinatge dels Vanger. En Gottfried i la Isabella van venir a viure aquí, però el seu matrimoni anava a mal borràs. No havia transcorregut ni tan sols un any i en Gottfried va marxar a viure a la seva caseta. Hi passava llargues temporades i tornava amb la Isabella quan el temps es feia massa fred. Jo m'ocupava d'en Martin i la Harriet, i en molts sentits es van convertir en els fills que no vaig tenir mai.

»En Martin era… per ser sincers, va haver-hi una època en la seva joventut en què em va fer por que seguís els passos del seu pare. Era feble, introvertit i melangiós, però també podia ser encantador i entusiasta. Va passar alguns anys difícils durant l'adolescència, però es va redreçar quan va començar la universitat. Es… bé, malgrat tot, és conseller delegat del que queda del grup Vanger, cosa que fa que el seu balanç no sigui del tot dolent.

—I la Harriet?

—La Harriet era la nineta dels meus ulls. Vaig procurar donar-li seguretat i que tingués confiança en si mateixa, i tots dos ens enteníem bé. Jo la veia com a filla meva i ella va acabar sentint-se més propera a mi que no pas als seus pares. Ja m'entens, la Harriet era molt especial. Era introvertida, com el seu germà, i durant l'adolescència es va veure atreta per la religió, a diferència de tots els altres membres de la família. Però tenia una gran talent i era d'allò més intelligent. Ho tenia tot: un gran sentit de la moral i caràcter. Als 14 o 15 anys, em vaig convèncer que havia de ser ella, i no pas el seu germà ni cap dels meus mediocres cosins, nebots o nebodes, qui estava destinada a dirigir algun dia els negocis dels Vanger o, si més no, a tenir-hi un paper essencial.

—I què va passar?

—Ara arribem al motiu real pel qual et vull contractar. Vull que esbrinis qui, a dins de la família, va assassinar la Harriet, i qui, des d'aleshores, s'ha passat gairebé quaranta anys provant de fer-me tornar boig.

Per primer cop des que havia començat el seu monòleg, aquell vell havia aconseguit agafar desprevingut en Blomkvist, que li va haver de demanar que l'hi repetís per assegurar-se que ho havia sentit bé. En els articles que s'havia descarregat, res no insinuava cap assassinat.

—Va ser el 22 de setembre del 1966. La Harriet tenia 16 anys i havia començat el segon any de batxillerat. Era dissabte i es va convertir en el pitjor dia de la meva vida. He repassat tantes vegades els esdeveniments que em penso que puc explicar el que va passar a cada minut d'aquell dia… llevat del més important. Va fer un gest amb la mà.