Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Es la primera vegada que ve a Hedestad? —va preguntar en Frode.

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—És un antic poble industrial amb port. Només té 24.000 habitants, però a la gent li agrada viure aquí. Herr Vanger viu a Hedeby… a la banda sud.

—Vostè també viu aquí?

—Ara sí. Vaig néixer a Escània, al sud, però vaig començar a treballar per a en Vanger just en acabar la llicenciatura, l'any 1962. Estic especialitzat en dret mercantil i, amb els anys, Herr Vanger i jo ens vam fer amics. Avui oficialment estic jubilat i Herr Vanger és el meu únic client. Ell també està jubilat, és clar, i ja no li calen els meus serveis gaire sovint.

—Només per enredar periodistes que han perdut tota la reputació.

—No se subestimi tant. No és el primer que perd en un enfrontament contra en Hans-Erik Wennerstrom.

En Blomkvist es va tombar cap a en Frode, sense saber ben bé com prendre's aquesta resposta.

—Aquesta invitació té res a veure amb en Wennerstrom? —va preguntar.

—No —va dir en Frode—. Però Herr Vanger no és precisament un amic íntim d'en Wennerstrom i ha seguit el judici amb un gran interès. El vol conèixer per parlar d'un assumpte completament diferent.

—Del qual vostè no em vol parlar.

—Del qual no em pertoca a mi parlar. Ho hem arranjat tot perquè pugui passar la nit a casa de Herr Vanger. Si hi té cap inconvenient, podem reservar-li una habitació al Grand Hotel del poble.

—M'agradaria agafar l'últim tren d'Estocolm.

Encara no havien netejat la carretera de Hedeby i en Frode va maniobrar el cotxe per resseguir les roderes que hi havia a la neu glaçada. El nucli antic del poble consistia en unes quantes cases velles de fusta, a l'estil de les colònies mineres que solien abundar al llarg del golf de Bòtnia i, tot al seu voltant, cases més modernes i grans. El poble començava a terra ferma i s'estenia a través del pont fins a una illa de relleu accidentat, Hedeby. A la banda de terra ferma, s'erigia una petita església de pedra blanca, i a l'altra banda del carrer un antiquat rètol de neó anunciava: «Cafè de la Susanne. Forn i pastisseria.» En Frode va fer avançar el cotxe uns cent metres i va girar a l'esquerra per entrar a un pati acabat de netejar de neu al davant d'un edifici de pedra. La casa era massa petita per considerar-la una mansió, però era força més gran que la resta de cases de la localitat. Eren els dominis del senyor de la contrada.

—Aquesta és la residència dels Vanger —va dir en Frode—. En altres temps era plena de vida i animació, però avui només hi viuen en Henrik i una majordoma. Hi ha un munt d'habitacions per a convidats.

Van sortir del cotxe. En Frode va assenyalar al nord.

—Per tradició, la persona que dirigeix el grup Vanger viu aquí, però en Martin Vanger… el nebodet d'en Henrik… volia una cosa més moderna, de manera que es va construir una casa en aquell pujol.

En Blomkvist va donar una ullada al voltant i es va preguntar per quins set sous havia acceptat la invitació d'en Frode. Va decidir fer tot el possible per tornar a Estocolm aquell mateix vespre. Una escala de pedra duia a l'entrada, però abans d'arribar-hi la porta es va obrir. Immediatament va reconèixer en Henrik Vanger gràcies a les fotos que havia vist a Internet.

En aquelles fotos era més jove, però semblava sorprenentment vigorós per tractar-se d'un home de 82 anys: cos prim i fort, rostre arrugat i colrat, i cabells espessos i grisos, pentinats cap enrere. Vestia uns pantalons foscos pulcrament planxats, una camisa blanca i una jaqueta marró gastada. Duia un bigoti estret i unes ulleres de muntura prima d'acer.

—Sóc en Henrik Vanger —va dir a manera de salutació—. Gràcies per acceptar la invitació.

—Bona tarda. Ha sigut una invitació sorprenent.

—Entri, que aquí s'hi està més calentó. Li he preparat una habitació. Li agradaria arreglar-se una mica? Soparem més tard. Li presento l'Anna Nygren, que té cura de mi.

En Blomkvist va donar la mà a una dona baixeta i cepada que passava dels seixanta anys. La dona li va agafar l'abric i el va penjar a un armari del rebedor. Tot seguit li va oferir un parell de sabatilles per protegir-se del terra fred.

En Mikael li va donar les gràcies i aleshores es va tombar cap a en Henrik Vanger.

—No estic segur que em quedi a sopar. Depèn de què vagi tot aquest joc.

En Vanger va intercanviar una mirada amb en Frode. Entre els dos homes hi havia una mena de complicitat que en Blomkvist no acabava d'entendre.

—Crec que aprofitaré l'avinentesa per deixar-los sols —va anunciar en Frode—. He de tornar per controlar els meus néts abans que ensorrin tota la casa.

Es va tombar cap a en Mikael.

—Visc a la dreta, just a l'altra banda del pont. Són cinc minuts caminant; la tercera casa en direcció al mar des del forn. Si em necessita, faci un truc.

En Blomkvist va buscar dins la butxaca de l'abric i va engegar un magnetòfon. Paranoic, jo? No tenia ni idea de què volia en Vanger, però, després dels darrers dotze mesos de ballar-la magra amb en Wennerstrom, necessitava un testimoni exacte de tots els estranys esdeveniments que es produïen al seu voltant, i una invitació imprevista a Hedestad entrava dins d'aquesta categoria.

En Vanger va clavar uns copets a l'espatlla d'en Frode a manera de comiat i va tancar la porta abans de tornar a dedicar la seva atenció a en Blomkvist.

—En aquest cas, aniré directament al gra. No es tracta de cap joc. Li demano que escolti el que li he de dir i que prengui una decisió. Vostè és periodista i vull encomanar-li una feina. L'Anna ha servit cafè al pis de dalt, al meu gabinet.

El gabinet era un rectangle de més de quaranta metres quadrats. Una paret estava totalment recoberta per una llibreria de deu metres de llarg que contenia una collecció de llibres d'allò més diversa: biografies, volums d'història, manuals de negocis i de la indústria i dossiers de mida A4. Els llibres no guardaven cap ordre aparent, però semblava com es consultessin sovint. La paret del davant estava ocupada per un escriptori de roure fosc. Hi havia una vasta collecció de flors premsades en rengleres ordenades meticulosament.

Rere l'escriptori, la finestra donava al pont i a l'església. Hi havia un sofà i una tauleta baixa on la majordoma havia deixat un termos, pastes i galetes.

En Vanger va indicar la safata amb un gest, però en Blomkvist va fer veure que no se n'adonava i va aprofitar per fer un tomb per la cambra, estudiant en primer lloc la llibreria i a continuació la paret de les flors emmarcades. L'escriptori estava ordenat, llevat d'un feix de papers apilats. A l'extrem de la taula hi havia un marc de plata amb una fotografia d'una noia morena i bonica, però amb una mirada maliciosa, «una jove senyoreta a punt de tornar-se perillosa», va pensar. Semblava un retrat de primera comunió que s'havia esgrogueït amb el pas dels anys.

—La recordes, Mikael? —va preguntar en Vanger.

—Que si la recordo?

—Sí, la vas conèixer. I, de fet, ja has estat en aquesta habitació abans.

En Blomkvist es va tombar i va fer que no amb el cap.

—No, com te'n podries recordar? Vaig conèixer el teu pare. Vaig contractar en Kurt als anys cinquanta i seixanta, primer com a installador de maquinària i després per fer-ne el manteniment. Era un home de gran talent. Vaig provar de convence'l perquè continués estudiant i es fes enginyer. Tu vas passar tot l'estiu del 1963 aquí, quan vam posar maquinària nova a la fàbrica de paper de Hedestad. Va ser un problema trobar allotjament per a la teva família, de manera que ho vam solucionar installant-vos a la casa de fusta de l'altra banda de la carretera. La pots veure des de la finestra.