Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Es una de les trucades més estranyes que he rebut en molt de temps. Deixi'm que m'ho rumiï. Com em puc posar en contacte amb vostè?

En Blomkvist seia contemplant el desori de la seva taula. No es podia imaginar quina mena de feina li volia oferir en Vanger, però l'advocat havia aconseguit despertar-li la curiositat.

Va buscar a Google el grup Vanger. Potser actualment no rutllava gaire però semblava aparèixer als mitjans pràcticament cada dia. Va guardar una dotzena d'articles sobre el grup i tot seguit va buscar en Frode, i en Henrik i en Martin Vanger.

En Martin Vanger apareixia força com a director general del grup Vanger. En Frode s'ajustava a un perfil més discret; era membre de la junta directiva del club de golf de Hedestad i soci del Rotary Club. En Henrik Vanger tan sols apareixia, amb una sola excepció, en textos relacionats amb l'historial de la corporació. El Hedestads-Kuriren havia publicat un article d'homenatge a l'antic magnat en ocasió del seu vuitantè aniversari, feia un parell d'anys, que incloïa una breu biografia. Amb tot el que va trobar va preparar un dossier d'unes cinquanta pàgines, més o menys. Llavors, finalment, va buidar la taula, va tancar les capses de cartró i, sense tenir la més petita idea de si tornaria al despatx, va marxar a casa.

La Salander va passar la nit de Nadal a la residència Appelviken d'Upplands-Vasby. Havia comprat regals: un flascó de perfum de Dior i un pastís de fruites anglès dels magatzems Ahléns. Va beure cafè mentre mirava com la dona de 46 anys provava de deslligar, amb dits graponers, el nus de la cinta que guarnia el paquet. Els ulls de la Salander revelaven tendresa, però que aquesta dona estranya fos la seva mare mai no deixava de sorprendre-la. No creia que s'assemblessin gens, ni en l'aspecte ni en el caràcter.

La mare va deixar-ho córrer i va contemplar el paquet amb aire de desconsol. No era un dels seus millors dies. La Salander va atansar-li les tisores, que eren damunt la taula, perfectament visibles, i la mare, de sobte, va semblar espavilar-se.

—Deus pensar que sóc una beneita. —No, mare. No ets cap beneita. Però la vida és injusta. —Has vist la teva germana? —No, des de fa molt de temps. —No ve mai a veure'm. —Ja ho sé, mare. A mi tampoc. —Treballes? —Sí. Em va prou bé. —On vius? Ni tan sols sé on vius. —Visc al teu antic pis de Lundagatan. Ja fa uns quants anys. He pogut posar al dia els pagaments del lloguer. —A l'estiu potser podré venir a veure't. —Es clar. A l'estiu.

La mare, per fi, va poder obrir el regal de Nadal i va ensumar la fragància, encantada. —Gràcies, Camilla —va dir. —Lisbeth. Sóc la Lisbeth.

La mare va semblar torbada. La Salander li va proposar que anessin a la sala de la tele.

En Blomkvist va passar l'hora de l'especial de Nadal de Disney amb la seva filla Pernilla a casa de la Mònica, la seva exdona, i el seu nou marit a Sollentuna. Després de discutir-ho amb la seva mare, havien acordat regalar a la Pernilla un iPod i un reproductor mp3 que amb prou feines era més gran que una capsa de llumins i que podia emmagatzemar una collecció enorme de CD.

Pare i filla havien passat l'estona junts a l'habitació de la noia, al pis de dalt. Els pares s'havien divorciat quan la Pernilla tenia cinc anys i des que en tenia set vivia amb el seu nou pare. La Pernilla anava a veure en Blomkvist una vegada al mes i passaven plegats una setmana de vacances a la caseta de Sanghamn. Quan estaven junts, normalment tot anava bé, però massa sovint en Blomkvist havia deixat que fos ella mateixa qui decidís si el volia veure, i encara més després que la seva mare es tornés a casar. Durant un parell d'anys, al principi de l'adolescència, gairebé havien deixat d'estar en contacte, i no havia estat fins als darrers dos anys que, segons semblava, la noia tornava a voler veure'l més sovint.

Havia seguit el judici amb la ferma convicció que les coses eren tal com el pare deia: que era innocent, però que no podia demostrar-ho.

Li va parlar d'un mig nòvio de l'institut que anava a una altra classe i el va sorprendre dient que s'havia fet membre d'una església i que es considerava creient. En Blomkvist es va abstenir de fer cap comentari.

Estava convidat a quedar-se a sopar, però la seva germana l'esperava amb la seva família a l'esnob barri d'Stàket.

Aquell matí també l'havien convidat a passar la nit de Nadal amb els Beckman a Saltsjòbaden. Havia dit que no, però que gràcies; sens dubte la indulgència d'en Beckman davant aquell triangle amorós tenia un límit, i no tenia gens de ganes d'esbrinar on es trobava aquest límit. L'Erika havia protestat argumentant que havia estat justament el seu marit qui havia proposat de convidar-lo, i se n'havia burlat perquè no s'atrevia a fer un trio. En Mikael se n'havia rigut (l'Erika sabia que ell era un heterosexual de cap a peus i que l'oferta no era seriosa), però la decisió de no passar la festa en companyia del marit de la seva amant era irrevocable.

Així doncs, va trucar a la porta on l'Annika Blomkvist, ara Annika Giannini, vivia amb el seu marit d'origen italià i els seus dos fills. Amb una pila de familiars del marit, estaven a punt de tallar el pernil de Nadal. Durant el sopar va respondre preguntes sobre el judici i va rebre un munt de consells ben intencionats i força inútils.

L'única que no tenia cap comentari a fer sobre el veredicte era la seva germana, malgrat ser l'única advocada entre els presents. Havia treballat de secretària en un tribunal de districte i d'ajudant de fiscal durant uns anys abans que ella i tres companys de feina obrissin un despatx d'advocats propi amb oficines a Kungsholmen. Es va especialitzar en assumptes de família i, sense que en Blomkvist se n'adonés, la seva germaneta va començar a aparèixer als diaris com a representant de dones maltractades o amenaçades, i en debats a la tele com a feminista i defensora dels drets de la dona.

Mentre l'ajudava a preparar el cafè, ella li va posar una mà a l'espatlla i li va preguntar com ho portava. Ell li va dir que mai a la vida no s'havia sentit tan deprimit.

—La propera vegada contracta un advocat de debò —li va replicar ella.

—Probablement, en aquest cas no hauria ajudat gaire. Però ja en parlarem a fons en un altre moment, quan s'hagin calmat les coses.

Ella li va fer una abraçada i un petó a la galta abans de treure el pastís de Nadal i el cafè. Aleshores en Blomkvist es va disculpar i va demanar si podia fer servir el telèfon de la cuina. Va trucar a l'advocat de Hedestad; a l'altra banda del fil també se sentia xivarri de fons.

—Bon Nadal —va saludar en Frode—. Espero que s'hagi decidit.

—De fet ara mateix no tinc plans, i estic encuriosit per saber-ne més coses. Vindré el dia 26, si li va bé.

—Fantàstic, fantàstic. Estic encantat amb la seva decisió. M'haurà de disculpar, però tinc els nens i els néts de visita i amb prou feines entenc el que diu. Li podria trucar demà per acordar l'hora? On el puc trobar?

En Blomkvist es va penedir de la seva decisió fins i tot abans de marxar cap a casa, però ja era ara massa complicat trucar per anullar-ho tot. Per tant, el matí del 26 de desembre va agafar el tren en direcció nord. Tenia carnet de conduir però no havia tingut mai la necessitat de comprar-se un cotxe.

En Frode tenia raó, no era un viatge llarg. Després d'Uppsala venien un seguit de petites poblacions industrials al llarg de la costa de Norrland. Hedestad era una de les més petites, a poc més d'una hora al nord de Gàvle.

La nit de Nadal hi havia caigut una bona nevada, però ara el cel era clar i l'ambient, gèlid. En Blomkvist va baixar a Hedestad i va adonar-se de seguida que no anava prou abrigat per a l'hivern de Norrland. En Frode sabia quin aspecte tenia i el va venir a buscar amablement a l'andana per dur-lo de dret a l'escalfor del seu Mercedes. Al centre de Hedestad s'esforçaven per treure la neu, i en Frode va avançar amb molta cura pels estrets carrers. Les altes piles de neu feien un contrast pintoresc amb Estocolm. El poble semblava gairebé d'un altre planeta, tot i que només era a poc més de tres hores de les paradetes de Nadal de Sergels Torg, al centre d'Estocolm. Va mirar de reüll l'advocat: un rostre angulós, amb els cabells blancs esclarissats i eriçats i unes ulleres gruixudes damunt d'un nas imponent.