Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No tinc cap pla B, però em sembla que cometem un error —va insistir ella.

—Es l'única sortida. Si la revista s'ensorrés, tots aquests anys de feina haurien estat debades. Ja hem rebut un bon clatellot amb els ingressos per publicitat. Per cert, com ha anat amb la companyia d'informàtica?

Ella va deixar anar un sospir.

—Aquest matí m'han dit que no volen anunciar-se en el pròxim número.

—En Wennerstròm té invertida una bona picossada en aquesta companyia. No és cap casualitat.

—Podem atreure nous clients. En Wennerstròm pot ser un peix gros, però Suècia no és seva i, a més, nosaltres també tenim contactes.

En Blomkvist la va envoltar amb el braç i se la va acostar.

—Algun dia collarem tan fort en Wennerstròm que a Wall Street hi haurà un daltabaix. Però ara com ara, Millennium ha de sortir d'aquest camp de mines.

—Tot això ja ho sé, però no m'agrada quedar com una malparida, i si donem a entendre que hi ha alguna mena de divisió entre tu i jo et trobaràs en un mal pas.

—Ricky mentre tu i jo confiem l'un en l'altre, tindrem una oportunitat. Hem d'anar amb peus de plom, i ara mateix és hora de replegar-se.

A contracor, ella va admetre que el que deia tenia lògica, una lògica depriment.

L'Erika es va quedar tot el cap de setmana. Només van sortir del llit per anar al lavabo o per fer-se alguna cosa de menjar, encara que no sols van fer l'amor. Es van quedar ajaguts l'un contra l'altre durant hores, parlant del futur, sospesant les possibilitats i les probabilitats. Quan dilluns al matí va fer-se de dia, era la vigília de la nit de Nadal i ella li va fer un petó de comiat (fins a la propera) i va agafar el cotxe per tornar a casa.

En Mikael va passar el dilluns rentant plats i fent neteja al pis; en acabat, va anar fins a l'oficina tot passejant i va deixar neta la taula. No tenia cap intenció de trencar els lligams amb la revista, però finalment havia convençut l'Erika que s'havia de separar de Millennium durant algun temps. Treballaria des de casa.

L'oficina estava tancada per les vacances de Nadal i tots els seus companys havien marxat. Estava triant els documents de les safates i omplint unes capses de cartró amb llibres per emportar-se-les quan va sonar el telèfon.

—Volia parlar amb en Mikael Blomkvist —va dir una veu esperançada però desconeguda. —Sóc jo mateix.

—Disculpi'm per molestar-lo d'aquesta manera, sense avisar, perquè m'entengui. Em dic Dirch Frode. —En Blomkvist va anotar el nom i l'hora—. Sóc advocat i represento un client a qui li agradaria molt parlar amb vostè.

—Molt bé. Si us plau, digui-li al seu client que em truqui.

—Vull dir que el vol conèixer en persona.

—D'acord, concertem una cita i enviï'l aquí, a l'oficina. Però val més que s'afanyi; ara mateix estic deixant neta la taula.

—Al meu client li agradaria veure'l a Hedestad… només és a tres hores de tren.

En Blomkvist va apartar una safata plena de papers. Els mitjans tenien l'habilitat d'atreure gent d'allò més boja amb les idees més eixelebrades. Totes les redaccions del món rebien informes d'ufòlegs, grafòlegs, dentistes, paranoics… tota mena de teòrics de la conspiració.

Una vegada, en Blomkvist havia assistit a una conferència de l'escriptor Karl Àlvar Nilsson a la sala de l'ABF, l'aniversari de l'assassinat del primer ministre Olof Palme. La ponència era seriosa i entre el públic hi havia Lennart Bodstròm i altres amics de Palme. Però també hi havien anat un nombre sorprenent d'investigadors aficionats. Un era una dona d'uns quaranta anys que durant el torn de preguntes i respostes havia agafat el micròfon i havia abaixat la veu fins a un xiuxiueig pràcticament inintelligible. Per si sol, això ja va augurar un desenvolupament interessant dels esdeveniments, i ningú es va sorprendre quan la dona va començar anunciant: «Sé qui va assassinar Olof Palme.» Des de la tarima es va suggerir amb una mica d'ironia que, si la dona tenia aquesta informació, seria molt útil que la comuniqués de seguida a les persones encarregades de la investigació. Ella va replicar immediatament amb un xiuxiueig que amb prou feines es va poder sentir: «No puc. Es massa perillós!»

En Blomkvist es preguntava si aquest tal Frode era un altre illuminat que podia revelar-li on era l'hospital psiquiàtric secret on la Sàpo, la Policia Nacional de Seguretat, feia experiments de control mental.

—No faig visites a domicili —va contestar.

—Espero que el pugui convèncer perquè faci una excepció. El meu client té més de vuitanta anys i li resultaria molt esgotador baixar a Estocolm. Si hi insisteix, no tinc cap dubte que ho podríem arranjar d'alguna manera, però, si vol que li digui la veritat, seria preferible que tingués la bondat…

—Qui és el seu client?

—Una persona amb un nom que m'imagino que ha sentit esmentar a la seva feina. En Henrik Vanger.

Sorprès, en Blomkvist va reclinar l'esquena contra la butaca. En Henrik Vanger… i tant que n'havia sentit parlar. Un industrial, antic cap del grup Vanger, molt conegut anys enrere en el sector de les serradores, les mines, l'acer, la metallúrgia, el tèxtil. A la seva època en Vanger havia estat un peix gros de debò, amb fama d'honrat patriarca tallat a l'antiga que no s'acoquinava quan esclatava una tempesta. Una pedra angular de la indústria sueca, un pes pesant de la vella escola, juntament amb Matts Carlgren, de MoDo, i Hans Werthén, de l'Electrolux de tota la vida. La columna vertebral de la indústria de l'Estat del benestar, etcètera, etcètera.

Tot i això, el grup Vanger, encara propietat de la família, havia viscut alguns trasbalsos en els darrers vint-i-cinc anys a causa de reestructuracions, crisis a la borsa, crisis d'interessos, competència asiàtica, davallades en les exportacions i altres disgustos que, en conjunt, havien relegat el cognom Vanger a la cua dels principals motors de la indústria. Actualment dirigia el grup en Martin Vanger, un nom que en Blomkvist associava amb un home rabassut i d'abundants cabells que de tant en tant apareixia a la televisió. No en sabia gaire cosa. En Henrik Vanger feia vint anys que era fora d'òrbita.

—Per què em vol veure, en Henrik Vanger?

—Fa molts anys que sóc l'advocat de Herr Vanger, però serà ell qui li explicarà què vol. El que sí que li puc dir és que a Herr Vanger li agradaria parlar amb vostè d'una possible feina.

—Una feina? No tinc ni la més petita intenció de treballar per al grup Vanger. Es un auxiliar de premsa el que necessita?

—No ben bé. No sé com explicar-l'hi, si no és dient que Herr Vanger desitja de tot cor coneixe'l i fer-li una consulta sobre un assumpte privat.

—No podria ser més ambigu, oi?

—N'hi demano disculpes, però hi ha cap manera de convence'l perquè faci una visita a Hedestad? Li pagarem totes les despeses i uns honoraris raonables, per descomptat.

—La seva trucada arriba en un mal moment. He d'enllestir moltes coses i… m'imagino que ha vist els titulars dels darrers dies.

—L'afer Wennerstròm? —En Frode va deixar escapar una rialleta—. Sí, té la seva gràcia. Però si vol que li sigui franc, va ser tot l'enrenou del procés el que va fer que Herr Vanger es fixés en vostè.

—Ah, sí? I quan voldria que l'anés a veure? —va voler saber en Blomkvist.

—Al més aviat possible. Demà és la nit de Nadal i m'imagino que deu voler tenir-la lliure. Què me'n diu del 26 de desembre? O un dels dies següents?

—És urgent de debò, doncs. Em sap greu, però si no em dóna una pista acceptable sobre la finalitat de la meva visita, jo… bé…

—Li asseguro que aquesta invitació és completament seriosa. Vol oferir-li un encàrrec perquè hi treballi de manera independent. Jo només sóc el missatger. De què es tracta, només ell l'hi pot explicar.