Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—I doncs, vostè què creu que va passar?

—Només puc fer suposicions. En Blomkvist es va creure aquesta història, però va passar alguna cosa i la informació va resultar falsa. Això, al seu torn, vol dir que la font era algú en qui ell confiava o que algú li va donar informació falsa deliberadament… cosa que em sembla tan complicada que és inversemblant. L'alternativa és que era objecte d'una amenaça tan terrible que va llançar la tovallola, i es va estimar més que el prenguessin per un ximple i un incompetent que no pas plantar cara. Però només són especulacions meves, com he dit.

Quan la Salander va fer intenció de prosseguir la seva exposició, en Frode la va interrompre amb un gest de la mà. Es va quedar en silenci, tamborinant amb els dits al braç de la butaca abans de girar-se novament cap a ella, vacillant.

—Si decidíssim encarregar-li que descobrís la veritat de l'afer Wennerstròm… quines possibilitats hi ha que esbrinés alguna cosa?

—No l'hi puc respondre. Potser no hi ha res a esbrinar. —Però estaria disposada a intentar-ho? Ella es va arronsar d'espatlles.

—No em pertoca a mi decidir-ho. Treballo per a en Dragan Armansky, i és ell qui decideix quines feines em vol encomanar. I també depèn de quina informació estigui buscant.

—Permeti'm que l'hi expliqui així… i dono per descomptat que estem parlant confidencialment. —L'Armansky va assentir amb el cap—. No sé res d'aquest assumpte en concret, però no tinc cap dubte que en altres ocasions en Wennerstrom ha actuat d'una manera poc honesta. El cas Wennerstrom ha afectat greument la vida d'en Mikael Blomkvist, i vull saber si les seves especulacions tenen algun fonament.

La conversa havia pres un gir inesperat i l'Armansky es va posar en guàrdia immediatament. El que en Frode demanava era que Milton Security fiqués el nas en un cas que ja s'havia tancat. Un cas en el qual potser s'havia amenaçat d'alguna manera aquest tal Blomkvist, i si ho tiraven endavant possiblement entrarien en confrontació amb l'exèrcit d'advocats d'en Wennerstrom. L'Armansky no se sentia gens temptat per la idea de ficar la Salander al punt de mira d'un míssil de creuer com aquest, fora de control.

No es tractava simplement d'una qüestió que afectava els interessos de l'empresa. La Salander havia deixat ben clar que no volia que l'Armansky es comportés com una mena de pare adoptiu amoïnat, i des del seu acord havia anat amb molta cura de no comportar-se mai com a tal, però en realitat mai no deixava de preocupar-se per ella. De vegades se sorprenia comparant la Salander amb les seves filles. Es considerava un bon pare que no es ficava innecessàriament en les seves vides. Així i tot, sabia que no ho toleraria si les seves filles es comportessin com la Salander o visquessin la vida com ella.

En el fons del seu cor croat (o possiblement bosnià o armeni), mai no s'havia pogut treure del cap el convenciment que la vida de la Salander es dirigia de dret cap al desastre. Semblava la víctima perfecta per a qualsevol que li desitgés mal i temia el matí que es llevaria amb la notícia que algú li havia donat un escarment.

—Una investigació d'aquesta mena podria resultar cara —va apuntar l'Armansky, sondejant la seriositat de la proposta d'en Frode.

—Aleshores, hi posarem un sostre —va replicar en Frode—. No demano l'impossible, però és obvi que la seva collaboradora, tal com m'ha assegurat vostè, és extraordinàriament competent.

—Salander? —va dir l'Armansky tombant-se cap a ella amb una cella aixecada.

—No estic treballant en res més, ara com ara.

—Entesos. Però vull que arribem a un acord pel que fa a les formes. De moment escoltem la resta del teu informe.

—No hi ha gaire cosa més, llevat de la seva vida privada. El 1986 es va casar amb Mònica Abrahamsson i aquell mateix any van tenir una filla, Pernilla. El matrimoni es va trencar; es van divorciar el 1991. L'Abrahamsson es va tornar a casar, però sembla que encara són amics. La filla viu amb la mare i no veu en Blomkvist gaire sovint.

En Frode va demanar més cafè i aleshores es va tombar cap a la Salander.

—Ha dit que tothom té secrets. N'ha esbrinat cap?

—Em referia al fet que tothom té coses que es consideren privades i que no es van esbombant en públic. En Blomkvist, evidentment, té èxit amb les dones. Ha tingut diverses relacions i un munt d'embolics ocasionals. Però una persona s'ha mantingut present a la seva vida al llarg dels anys; es tracta d'una relació que se sol donar ben poc.

—En quin sentit?

—Es amant de l'Erika Berger, redactora en cap de Millennium, una noia de classe alta, mare sueca i pare belga que viu a Suècia. La Berger i en Blomkvist es van conèixer a la facultat de periodisme i des d'aleshores han mantingut una relació de les d'ara vull, ara no vull.

—Potser això no sigui tan estrany —va comentar en Frode.

—No, possiblement no. Però resulta que la Berger està casada amb l'artista Greger Beckman, un famós de segona fila que ha fet una pila de coses horroroses en llocs públics.

—Així doncs, li és infidel.

—En Beckman està al corrent de la seva relació. Es una situació aparentment acceptada per totes les parts implicades. De vegades ella dorm amb en Blomkvist i d'altres, a casa. No sé exactament com funciona la cosa, però probablement va ser un factor que va contribuir a trencar el matrimoni d'en Blomkvist amb l'Abrahamsson.

L'Erika Berger va alçar la vista, burleta, quan un Blomkvist aparentment glaçat va entrar a la redacció. Les oficines de Millennium eren al centre de la part més de moda de Gòtgatan, al damunt de les dependències de Greenpeace. El lloguer era un xic massa elevat per a la revista, però tots havien acordat conservar el local.

Va donar un cop d'ull al rellotge. Passaven deu minuts de les cinc i feia estona que s'havia fet fosc a Estocolm. L'havia esperat cap a l'hora de dinar.

—Em sap greu —va disculpar-se abans que ella pogués dir res—. Però em sentia aclaparat pel veredicte i no tenia ganes de parlar-ne. He anat a fer un tomb per rumiar una mica.

—He escoltat el veredicte per la ràdio. La de TV4 ha trucat, volia alguna declaració. —I què li has dit?

—Doncs que volíem llegir la sentència atentament abans de fer cap declaració. Es a dir, no res. I continuo pensant el mateix: ens equivoquem d'estratègia. Mostrem una posició de feblesa davant els mitjans. Aquest vespre en sortirà alguna cosa a la tele.

En Blomkvist semblava abatut. —Com ho portes?

En Blomkvist es va arronsar d'espatlles i es va deixar caure a la seva butaca preferida, al costat de la finestra, al despatx de l'Erika. La decoració era espartana, amb un escriptori, prestatgeries funcionals i mobiliari d'oficina barat. Tot era d'Ikea llevat de les dues còmodes i luxoses butaques i d'una tauleta baixa. «Una concessió a la meva educació», deia ella fent broma. Quan li venia de gust fer una pausa solia seure a llegir en una de les butaques amb els peus recollits sota el cos. En Blomkvist va mirar per la finestra. S'havia fet de nit i al barri de Gòtgatan la gent apressava el pas. Les compres del Nadal anaven a tot drap.

—Suposo que ja em passarà —va respondre ell—. Però ara mateix és com si m'haguessin clavat una pallissa monumental.

—Sí, m'ho puc imaginar. Tots estem igual. En Janne Dahlman ha marxat a casa d'hora avui.

—M'imagino que no s'ha pres gens bé el veredicte.

—Tampoc no és precisament la persona més positiva del món, de tota manera.

En Mikael va negar amb el cap. Feia nou mesos que en Dahlman formava part del consell de redacció. Havia començat just quan esclatava l'afer Wennerstròm i s'havia vist atrapat en una direcció de redacció en plena crisi. En Blomkvist va provar de recordar per quina raó ell i l'Erika havien decidit contractar-lo. Era competent, és clar, i havia treballat a l'agència de notícies TT, els diaris de tarda i a Ekot, la ràdio. Però, segons semblava, no li agradava anar contra el vent. El darrer any, en Blomkvist s'havia penedit sovint d'haver contractat en Dahlman, que tenia el costum exasperant de veure-ho tot el més negre possible.