Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Simplement expliqui'm el que consideri important.

—Si fa no fa, és com el porquet amb sentit pràctic del famós conte. Fins ara ha sigut un periodista excellent. A la dècada dels vuitanta va tenir moltes feines temporals, primer a la premsa de províncies i després a Estocolm. La llista és al dossier. El seu punt d'inflexió va arribar amb l'article sobre la Banda de l'Ós… els lladres de bancs que ell va identificar.

—Kalle Blomkvist.

—No suporta aquest malnom, cosa comprensible. Si a mi em diguessin Pippi Calcesllargues en un titular algú acabaria amb la cara trencada.

Va adreçar una mirada lúgubre a l'Armansky, que va empassar saliva. En més d'una ocasió havia vist la Salander precisament com una mena de Pippi Calcesllargues. Li va indicar amb un gest que prosseguís.

—Una de les fonts declara que aleshores volia dedicar-se a la crònica negra… i va treballar d'això mateix en un diari de tarda. Ara bé, el salt a la fama el va fer com a periodista especialitzat en temes polítics i econòmics. Al principi, a la darreria dels anys vuitanta va treballar com a independent, a jornada completa, en un diari d'edició de tarda. Va acomiadar-se'n el 1990, quan va participar en la fundació de la revista mensual Miüenniutn. La revista va començar com una veritable intrusa en aquest sector, sense que cap editorial s'hi interessés. La seva tirada va augmentar i avui dia treu 21.000 exemplars al mes. Les oficines de la direcció són a Gòtgatan, a poques travessies d'on ens trobem ara mateix.

—Una revista d'esquerres.

—Això depèn de com defineixi el concepte «esquerres». En general Millennium es mostra crítica amb la societat, però m'imagino que els anarquistes opinen que és una revista burgesa i caguetes de l'estil à'Arena o Ordfront, mentre que l'associació d'estudiants moderats probablement deu pensar que els directors són una colla de bolxevics. No hi ha res que indiqui que en Blomkvist hagi estat mai un activista polític, ni tan sols durant l'onada esquerranosa de l'època de l'institut. Mentre anava fent a la facultat de periodisme, vivia amb una noia que aleshores era sindicalista militant i que avui seu al Parlament com a representant del partit de l'esquerra. Pel que sembla, l'etiqueta d'esquerra-nós li ve principalment perquè, com a periodista de temes d'economia, està especialitzat a investigar sobre la corrupció i les transaccions tèrboles del món empresarial. Ha fet un retrat devastador d'alguns destacats industrials i polítics… que molt probablement s'ho mereixien prou… i ha estat el detonant d'una sèrie de dimissions i de processos judicials. El més famós va ser l'afer Arboga, que va acabar amb la dimissió forçada d'un polític conservador i la condemna d'un antic regidor a un any de presó per desfalc. No crec que denunciar activitats delictives es pugui considerar indicatiu de ser d'esquerres.

—Entenc el que vol dir. Què més?

—Ha escrit dos llibres: un sobre l'afer Arboga i l'altre sobre periodisme financer, titulat Els cavallers templers, que va sortir ara fa tres anys. No me l'he llegit, però si s'ha de jutjar per les ressenyes, sembla que va aixecar certa polèmica. Va suscitar molt de debat als mitjans de comunicació.

—Diners? —va dir en Frode.

—No és ric, però no es mor de gana. He adjuntat la declaració de la renda a l'informe. Té unes 250.000 corones sueques al banc, repartides en fons de pensions i en comptes d'estalvi, i un compte corrent amb aproximadament 100.000 corones que fa servir com a líquid per a despeses de feina, viatges i coses així. Es copropietari d'un apartament que ja ha acabat de pagar —seixanta-cinc metres quadrats a Bellmansgatan—, i no té préstecs ni deutes pendents. Té algun altre actiu… una propietat a Sandhamn, a l'arxipèlag. Es tracta d'una caseta de vacances de vint-i-cinc metres quadrats, moblada com a cabana d'estiu a la vora del mar, just a la banda més bonica del poble. Segons sembla, un oncle la va comprar als anys quaranta, quan aquestes coses encara eren assequibles per als vulgars mortals, i la cabana va acabar a les mans d'en Blomkvist. S'ho van repartir de manera que la germana es va quedar el pis dels pares a Lilla Essingen i en Blomkvist, la cabana. No tinc ni idea de què pot valer en l'actualitat… sens dubte, uns quants milions… però tot i això no sembla disposat a vendre-se-la, i sol anar a Sandhamn força sovint. —Ingressos?

—Es copropietari de Millennium, però només en treu un sou de prop de 12.000 corones al mes. La resta ho guanya amb les feines com a periodista independent… el total varia. Va tenir una bona temporada ara fa tres anys, quan en va guanyar prop de 450.000. L'any passat només va fer 120.000 corones amb les feines per compte propi.

—N'ha de pagar 150.000 en indemnitzacions, a més dels honoraris de l'advocat, etcètera —va comentar en Frode—. Donem per fet que el total és força alt. Sense oblidar que no tindrà ingressos mentre compleixi la condemna de presó.

—I això vol dir que en sortirà escurat —va dir la Salander.

—Es honrat?

—Aquest és el seu capital de confiança, per dir-ho d'alguna manera. La seva imatge es basa a semblar el sòlid guardià de la moralitat davant el món dels negocis, i el conviden amb força regularitat a pontificar a la televisió sobre diversos assumptes.

—Probablement, després de la condemna no li deu quedar gaire cosa d'aquest capital —va apuntar en Frode.

—No sé exactament el que se li exigeix a un periodista, però després d'aquest revés probablement passarà molt de temps abans que en Kalle Blomkvist guanyi el Pulitzer de periodisme. Aquesta vegada ha ficat la pota fins al fons —va dir la Salander—. Si puc fer un comentari personal…

L'Armansky va posar uns ulls com unes taronges. En tots els anys que la Salander havia treballat per a ell, mai no havia fet ni un sol comentari personal en la investigació d'un individu. Els fets pelats eren l'únic que comptava, per a ella.

—La meva feina no era indagar en l'afer Wennerstrom, però he seguit el judici i he d'admetre que m'ha deixat desconcertada. Tot plegat semblava un bon enrenou… no és gens propi d'en Mikael Blomkvist publicar una cosa que sembla tan fora de lloc.

La Salander es va gratar sota la barbeta. En aparença, en Frode es mostrava pacient. L'Armansky es va preguntar si la noia s'havia equivocat o no sabia ben bé com continuar. La Salander que ell coneixia mai no es mostrava insegura ni dubtosa. Finalment va semblar que es decidia.

—Que quedi completament entre nosaltres, per dir-ho d'alguna manera… no he estudiat l'afer Wennerstrom com cal, però em penso que en Mikael Blomkvist s'ha deixat engalipar. Em fa l'efecte que en aquesta història s'amaga una cosa completament diferent del que indica el veredicte del tribunal.

L'advocat va escrutar la Salander intensament i l'Armansky va notar que, per primera vegada des que havia començat a exposar l'informe, el client mostrava un interès que sobrepassava la mera educació. Va prendre nota mental que l'afer Wennerstrom tenia cert interès per a en Frode. Perdó, per ser més exactes, va pensar l'Armansky de seguida, a en Frode no li interessava pas l'afer Wennerstrom; havia estat quan la Salander havia insinuat que en Blomkvist s'havia deixat engalipar que en Frode havia reaccionat.

—A què es refereix, exactament? —va demanar en Frode.

—Només són especulacions meves, però estic convençuda que algú l'ha ben enganyat. —I què li fa pensar això?

—L'historial d'en Blomkvist apunta que és un periodista molt prudent. Fins ara, les revelacions polèmiques que ha publicat sempre han estat ben documentades. Vaig anar un dia al judici i vaig escoltar. Semblava com si hagués renunciat a la lluita. Això no s'adiu gens ni mica amb el seu caràcter. Si ens hem de creure el tribunal, es va inventar una història sobre en Wennerstròm sense ni una trista prova i ho va publicar com si fos una mena de periodista suïcida. Simplement, no és l'estil d'en Blomkvist.