Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

L'havia contractat com a noia dels encàrrecs. En Holger Palmgren, un advocat jubilat a mitges que s'ocupava dels assumptes personals del vell J. F. Milton, havia dit a l'Armansky que aquesta Lisbeth Salander era una noia llesta amb «una manera de ser difícil». En Palmgren li havia suplicat que li donés una oportunitat, cosa que l'Armansky havia promès fer a contracor. En Palmgren era de la mena d'homes als quals un «no» els incita a redoblar els esforços; així doncs, era més fàcil dir que sí de seguida. L'Armansky sabia que en Palmgren treballava amb joves problemàtics i altres inadaptats socials, però que tenia criteri.

S'havia penedit de la seva decisió de contractar la noia tan bon punt l'havia vista. No només semblava difícil; als seus ulls, era la quinta essència de les persones difícils. Havia abandonat l'escola i no tenia cap mena de formació superior.

Els primers mesos havia treballat a jornada completa, bé, gairebé completa. Es deixava caure per l'oficina de tant en tant. Feia el cafè, anava a l'oficina de correus i s'encarregava de la fotocopiadora, però se'n fotia dels horaris d'oficina convencionals o dels hàbits de treball. A més, tenia la mà trencada per fer empipar els altres empleats. La van acabar coneixent per «la noia de les dues neurones»: una per respirar i l'altra per mantenir-se dreta. Mai no parlava de si mateixa. Els companys que provaven de xerrar-hi poques vegades obtenien una resposta i aviat ho deixaven córrer. La seva actitud no donava peu a la confiança ni a l'amistat, i de seguida es va convertir en una marginada que voltava pels passadissos de Milton com un gat perdut. En general la consideraven un cas irrecuperable.

Després d'un mes de problemes ininterromputs, l'Armansky la va fer cridar, completament decidit a fer-la fora. Ella va escoltar la seva llista de greuges sense fer cap objecció i ni tan sols aixecar una cella. No tenia l'«actitud correcta», va concloure ell, i va estar a punt de dir-li que probablement seria bona idea que busqués feina a una altra empresa que pogués aprofitar millor les seves qualitats. Només aleshores ella el va interrompre.

—Miri, si només vol una criada d'oficina, pot aconseguir-ne una a l'agència de treball temporal. Puc sortir-me'n amb el que sigui i amb qui sigui, però si vostè en té prou fent que li classifiqui el correu, aleshores és que és un idiota.

L'Armansky es va quedar allà assegut, sorprès i enfadat, i ella va prosseguir sense immutar-se.

—Vostè té aquí un home que s'ha passat tres setmanes redactant un informe completament inútil sobre aquest yuppie que pensen contractar per a aquella empresa de noves tecnologies. Vaig fer la fotocòpia d'aquell informe de merda ahir a la nit i ara veig que el té sobre la taula.

La mirada de l'Armansky es va posar en l'informe i, per trencar el costum, va alçar la veu.

—Figura que no has de llegir informes confidencials!

—Probablement no, però les rutines de seguretat de la seva empresa fan una mica de pena. Segons les directrius de l'empresa, ell mateix hauria de fer les fotocòpies d'aquestes coses, però em va encolomar l'informe ahir abans de marxar cap al bar. I per cert, vaig trobar el seu informe anterior a la cantina.

—Què… Com dius?

—Calmi's. El vaig desar a la seva safata d'entrades.

—T'ha donat la clau d'accés als seus documents? —L'Armansky estava astorat.

—No ben bé, la tenia apuntada en un paper que guardava a la seva taula juntament amb la contrasenya del seu ordinador. Però el fet és que la feina que ha fet aquesta riota de detectiu privat seu no val absolutament per a res. Ha passat completament per alt que el paio té deutes de joc i que esnifa cocaïna com una aspiradora. O que la seva xicota va haver d'anar a buscar ajuda al centre d'atenció a les dones maltractades després que ell li clavés una pallissa de por.

L'Armansky es va quedar assegut un parell de minuts, girant les pàgines de l'informe, sense dir res. Tenia una presentació com cal, estava redactat amb claredat i ple de fonts de referència, a més de declaracions dels amics i coneixen-ces del subjecte. Finalment va alçar la vista i va dir dues paraules:

—Demostra-ho.

—Quant de temps em dóna?

—Tres dies. Si no pots demostrar el que dius, divendres a la tarda estaràs despatxada.

Tres dies després va lliurar un informe que, amb unes fonts igualment exhaustives, transformava aquell jove yuppie aparentment agradable en un malparit de qui no et podies fiar. L'Armansky va llegir l'informe durant el cap de setmana, diverses vegades, i es va passar part del dilluns comprovant amb poc entusiasme algunes de les seves afirmacions. Fins i tot abans de començar, sabia que la informació seria certa.

L'Armansky estava desconcertat i també emprenyat amb si mateix per haver-la jutjat malament de forma tan palesa. L'havia pres per inepta, potser fins i tot per retardada. No s'havia esperat pas que una noia que havia faltat a tantes classes a l'escola, fins al punt de no poder graduar-se, pogués redactar un informe tan correcte des del punt de vista gramatical. A més, també contenia observacions i informació detallada, i ell, senzillament, no podia comprendre com ho podia haver fet.

No es podia imaginar que ningú més de Milton Security pogués furtar els extractes d'un historial mèdic d'un centre d'ajuda a les dones maltractades. Quan li va preguntar com se n'havia sortit, ella li va explicar que no tenia cap intenció de cremar les seves fonts. Va quedar clar que la Salander no discutiria sobre els seus mètodes de treball, ni amb ell ni amb ningú més. Això l'inquietava, però no prou perquè resistís la temptació de posar-la a prova.

Hi va rumiar uns quants dies. I va recordar el comentari d'en Holger Palmgren quan l'havia recomanada: «Tothom es mereix una oportunitat.» Aleshores va pensar en la seva pròpia educació musulmana, que li havia ensenyat que el seu deure amb Déu era ajudar els exclosos. Es clar que ell no creia en Déu i que no havia trepitjat una mesquita des de l'adolescència, però reconeixia en la Lisbeth Salander una persona que necessitava ajuda d'una manera evident. A més, no havia fet gaire cosa en aquest sentit des de feia molt i molt de temps.

En comptes de fer-la fora, la va convocar a una reunió per mirar d'esbrinar què tornava tan complicada aquesta noia. La impressió que en va treure va confirmar que tenia algun problema emocional greu, però també va descobrir que rere la façana sinistra s'amagava una intelligència poc habitual. La va trobar difícil i enutjosa, però per a gran sorpresa seva va començar a caure-li bé.

Durant els mesos següents l'Armansky va acollir la Salander sota la seva protecció. A dir veritat, se la va prendre com un petit projecte social. Li va encarregar tasques de recerca directament i va provar de donar-li indicacions de com procedir. Ella se'l va escoltar pacientment i, en acabat, va dur a terme la missió com li va semblar bé. L'Armansky va demanar al responsable dels serveis tècnics de Milton que li fes un curset bàsic d'informàtica. Tots dos van seure plegats tota la tarda fins que l'home li va comunicar que, pel que semblava, pel que feia a ordinadors la noia passava la mà per la cara a la major part del personal.

Malgrat les entrevistes per planificar la seva carrera, les ofertes de formació dins de l'empresa i altres formes de persuasió, era evident que la Salander no tenia cap intenció d'adaptar-se a la manera de fer de Milton. I això posava l'Armansky en un dilema.

Continuava sent un motiu d'irritació per als altres treballadors. Ell no hauria acceptat mai que cap altre empleat anés i vingués al seu gust, i en circumstàncies normals hauria demanat a la noia que canviés o toqués el dos. Però intuïa que si donava un ultimàtum a la Salander o l'amenaçava de despatxar-la ella simplement s'arronsaria d'espatlles i se n'aniria.