Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

—Comença a semblar que hi ha material per a un article —va comentar en Blomkvist—. Què fabricaven a Minos?

—Durant el 1992 i la meitat del 1993 van fabricar capses de cartró normals i corrents per a detergents, oueres de cartró i aquesta mena de coses. Després van començar a fabricar bosses de paper. Però la fàbrica sempre anava curta de matèria primera i, per tant, mai no es va assolir un gran volum de producció.

—No fa gaire pinta de ser una inversió gegantina, precisament.

—Vaig fer números. El lloguer total devia pujar al voltant de 15.000 corones durant dos anys. Els salaris potser sumaven 150.000 corones sueques com a màxim… i estic sent generós. La despesa de la maquinària i els mitjans de transport… una furgoneta per repartir les oueres de cartró… calculo que 250.000. Afegeix-hi el cost dels permisos, uns quants viatges aquí i allà… segons semblava, una persona de Suècia visitava la fàbrica de tant en tant. Sembla com si l'operació sencera no passés dels dos milions. Un dia, l'estiu del 1993, l'encarregat va anar a la fàbrica i va dir que es tancava, i poc després va aparèixer un camió hongarès i es va endur la maquinària. A fer punyetes Minos.

Durant el judici en Blomkvist havia pensat sovint en aquella nit de Sant Joan. Durant gran part de la vetllada, el to de la conversa l'havia fet sentir com si fos novament a l'escola, fent-la petar agradablement. A l'adolescència havien hagut de compartir les càrregues típiques d'aquella etapa de la vida. D'adults, eren uns veritables estranys l'un per a l'altre; ara com ara, eren persones completament diferents. Durant la xerrada en Blomkvist havia pensat que, en realitat, no recordava com era que s'havien fet amics a l'escola. Recordava que en Lindberg era un noi reservat, increïblement tímid amb les noies. D'adult havia triomfat… bé, escalava posicions al món de la banca.

En Blomkvist poques vegades s'emborratxava, però aquella trobada casual havia transformat una desastrosa sortida en veler en un vespre agradable. I com que la conversa li portava tants ecos del to amb què la feien petar a l'escola, al principi no es va prendre gaire seriosament la història d'en Lindberg sobre en Wennerstròm. Però de mica en mica se li va despertar l'instint professional, i al final escoltava amb tota l'atenció i van sorgir les lògiques objeccions.

—Espera un moment —va demanar—. En Wennerstròm és un nom de primera fila entre els especuladors de la borsa. Si no vaig completament errat, ha guanyat milers de milions, oi?

—El capital de Wennerstroem Group s'acosta als 200 mil milions. I ara preguntaràs com és que un multimilionari s'hauria d'empastifar en una estafa de 50 milions de no-res.

—Home, ja que ho dius: per què arriscar-se ell i el bon nom de la seva companyia en un frau tan descarat?

—Jo no diria que va ser un frau tan descarat quan la junta de l'AAI, els banquers, el govern i els auditors del Parlament van aprovar els comptes d'en Wennerstròm sense ni un sol vot en contra.

—Encara és una quantitat ridículament petita per a un risc tan gran.

—I tant. Però pensa una cosa: el Wennerstroem Group és una companyia d'inversions que fa els seus negocis amb béns immobles, valors, opcions de compra, divises estrangeres… digue'n com vulguis. En Wennerstròm es va posar en contacte amb l'AAI el 1992, just quan la borsa estava a punt de tocar fons. Recordes la tardor del 1992?

—Que si me'n recordo? Tenia un crèdit hipotecari d'interès variable quan els tipus d'interès es van disparar fins al 500 per cent a l'octubre. Vaig haver de patir un interès del 19 per cent durant un any.

—Exacte, just aleshores —va dir en Lindberg—. Jo mateix vaig perdre una bona picossada aquell any. I en Hans-Erik Wennerstròm… com tothom qui invertia en borsa… es va trobar amb el mateix problema. La companyia tenia milers de milions en contractes de diferents menes, però ben poc líquid. I de cop i volta no van poder disposar de les sumes que volien. El que se sol fer en aquestes situacions és vendre algunes propietats i llepar-se les ferides, però el 1992 ningú no volia comprar béns immobles.

—Problemes d'efectiu.

—Justa la fusta. I en Wennerstròm no era pas l'únic. Tot home de negocis…

—No els diguis home de negocis. Digue'ls com vulguis, però anomenar-los homes de negocis és un insult a una professió seriosa.

—D'acord, tot especulador tenia problemes d'efectiu. Mira-t'ho així: en Wennerstròm va rebre 60 milions de corones. En va tornar 6 només tres anys després. El cost real de Minos no va suposar més de dos milions. L'interès sol per 60 milions durant tres anys són molts i molts feixos de bitllets, depenent de com els invertís podria haver duplicat els diners de l'AAI, o potser multiplicar-los per deu. I aleshores ja no parlem d'una bagatella. Salut, per cert!

En Dragan Armansky havia nascut a Croàcia feia cinquanta-sis anys. El seu pare era un jueu armeni de Bielorússia, i la seva mare, una musulmana bosniana d'origen grec. Ella s'havia encarregat de criar-lo i educar-lo, la qual cosa volia dir que, d'adult, havia quedat encasellat dins l'ampli i heterogeni grup que els mitjans definien com a musulmans. El Departament d'Immigració suec l'havia registrat, força sorprenentment, com a serbi. El seu passaport confirmava que era ciutadà suec i la fotografia del passaport mostrava una cara quadrangular, una mandíbula forta, l'ombra de la barba que traspuntava i unes temples grises. Sovint li deien «l'Àrab», tot i que no tenia una gota de sang àrab.

El seu aspecte recordava vagament el típic cap mafiós de barri d'una pellícula de gàngsters nord-americana, però, de fet, era un directiu financer amb talent que havia començat la seva carrera com a ajudant de comptabilitat de Milton Security a la primeria dels anys setanta. Tres dècades més tard, havia ascendit fins a director general i màxim responsable de la companyia.

De mica en mica havia quedat fascinat pel negoci de la seguretat. Era com els jocs de guerra: identificar amenaces, desenvolupar contra estratègies i alhora avançar-se sempre als espies industrials, als xantatgistes i als lladres. Per a ell tot va començar quan va descobrir la manera com un client havia dut a terme una estafa mitjançant la comptabilitat creativa. Va poder descobrir el culpable entre un grup d'una dotzena de persones. Al cap de trenta anys, encara recordava la seva sorpresa en adonar-se que s'havien pogut apropiar indegudament dels diners perquè l'empresa havia passat per alt tapar uns petits forats en els seus procediments de seguretat. De simple comptable va passar a ser un membre important de l'empresa, i expert en fraus econòmics. L'havien ascendit i va tenir un paper clau en el creixement de la seva empresa com a expert en estafes financeres. Quinze anys després havia arribat a director general. Ell solet havia transformat Milton Security en una de les empreses de seguretat més competents i de confiança.

La companyia tenia 380 empleats a jornada completa i uns altres 300 collaboradors autònoms. Era petita si es comparava amb Falck o el Servei Suec de Seguretat. Quan van contractar l'Armansky, la companyia s'anomenava Societat de Seguretat General Jo han Fredrik Milton i tenia una cartera de clients formada per centres comercials que necessitaven personal de seguretat que voltés pel recinte i vigilants com armaris. Sota la seva direcció, l'empresa s'havia convertit en Milton Security, reconeguda internacionalment, i havia invertit en tecnologia punta. Els vigilants nocturns havien viscut dies millors: els fetitxistes dels uniformes i els estudiants universitaris amb una feina de nit havien estat substituïts per professionals de debò. Com a caps d'operacions, l'Armansky va contractar expolicies, llicenciats en ciències polítiques especialitzats en terrorisme internacional i experts en protecció personal i espionatge industrial. I el més important de tot, va contractar els millors tècnics en telecomunicacions i experts en informàtica. La companyia es va traslladar de Solna a unes noves oficines de disseny a prop d'Slussen, al cor d'Estocolm.