Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

—M'estàs dient que Skanska no fa especulació? No van despatxar el seu director general després de deixar que alguns paios perdessin cinc-cents milions jugant a especular? I què em dius de les seves bogeries amb les operacions immobiliàries a Londres i a Oslo?

—Pots comptar, sempre hi ha algun imbècil en totes les companyies d'arreu del món, però ja saps a què em refereixo. Almenys, aquestes companyies produeixen alguna cosa. La columna vertebral de la indústria sueca i tot això.

—I com encaixa en Wennerstròm en tot plegat?

—En Wennerstròm és el jòquer de la baralla. Es a dir, el paio que surt del no-res, que no té cap mena d'experiència en la indústria pesant i que, en realitat, no té res a fer en aquests projectes. Però ha aconseguit una enorme fortuna a la borsa i ha invertit en companyies consolidades. Ha entrat per la porta del darrere, per dir-ho d'una altra manera.

Assegut a la cabina, en Blomkvist es va omplir el got amb aiguardent Reimersholm i es va arrepapar al seient, provant de recordar el poc que sabia sobre en Wennerstròm. Nascut a Norrland, on als anys setanta va engegar una empresa d'inversions, havia fet diners i s'havia traslladat a Estocolm, on la seva carrera havia agafat volada als anys vuitanta. Va crear el Wennerstròmgruppen, rebatejat com a Wennerstroem Group en establir-se a Londres i Nova York, i la companyia va començar a aparèixer als mateixos articles de premsa que Beijer. Jugant amb accions, opcions de compra i cops ràpids, va aparèixer a la premsa rosa com un dels nombrosos multimilionaris de Suècia amb apartament a Strandvägen, un fantàstic xalet d'estiu a l'illa de Värmdö i un iot de motor de vint-i-cinc metres d'eslora que havia i emprat a una antiga estrella del tennis arruïnada. En realitat, era un simple comptable, però als anys vuitanta aquesta mena de gent i els especuladors immobiliaris havien estat els amos, i en Wennerstròm no havia destacat per damunt dels altres. Al contrari, més aviat havia estat a l'ombra de les persones com ell. No tenia l'extravagància de Jan Stenbeck ni es prodigava a la premsa sensacionalista com Percy Barnevik. Va dir adéu al negoci de les immobiliàries i es va dedicar a fer grans inversions a l'antic bloc de l'est. Quan la bombolla va esclatar als anys noranta i els directors generals, l'un rere l'altre, es van veure obligats a cobrar els contractes blindats, l'empresa d'en Wennerstròm se'n va sortir extraordinàriament bé. «Un exemple d'èxit a la sueca», com ho va qualificar el Financial Times.

—Això era l'any 1992 —va comentar en Lindberg—. En Wennerstròm va entrar en contacte amb l'AAI i va dir que volia ajuda financera. Va presentar un pla, segons semblava sustentat per interessos a Polònia, que volia crear una indústria per manufacturar envasos de productes alimentaris.

—Una fàbrica de llaunes, vols dir, oi?

—No ben bé, però es tractava d'alguna cosa així. No tinc ni idea de qui coneixia a l'AAI, però va aconseguir 60 milions de corones.

—Això comença a posar-se interessant. Deixa que ho endevini: va ser la darrera vegada que algú va veure els diners.

—T'equivoques. —En Lindberg va fer un somriure tímid abans d'agafar ànims amb uns quants glopets més d'aiguardent.

—El que va passar després és un exemple clàssic de comptabilitat. En Wennerstròm, efectivament, va muntar una fàbrica d'envasar a Polònia, a Lódz. L'empresa es va anomenar Minos, l'AAI va rebre uns quants informes entusiastes al llarg del 1993, i tot seguit es va fer el silenci. El 1994 Minos, tot d'un plegat, va fer fallida.

En Lindberg va deixar el got buit amb un cop sec emfàtic.

—El problema amb l'AAI era que no hi havia cap procediment clarament definit per fer un seguiment dels projectes. Fes memòria: aleshores tothom era molt optimista, quan va caure el Mur de Berlín. Arribaria la democràcia, l'amenaça de la guerra nuclear ja no existia i els bolxevics es convertirien en petits capitalistes d'un dia per l'altre. El govern volia imposar la democràcia als països de l'est. Fins a l'últim capitalista volia pujar al tren i ajudar a construir la nova Europa.

—Vaja, no sabia pas que els capitalistes tinguessin tanta tirada per la caritat.

—Creu-me, era el somni humit de tot capitalista. Rússia i l'Europa oriental són els mercats sense explotar més grans del món després de la Xina. La indústria no veia cap problema a anar de la mà del govern, sobretot si a les empreses només se'ls demanava una mínima part de la inversió. Resumint, l'AAI s'ha empassat prop de 30 mil milions de corones dels contribuents. Figurava que es recuperarien en concepte de futurs beneficis. Sobre el paper, l'AAI era una iniciativa del govern, però la influència de la indústria era tan gran que, a la pràctica, la junta de l'AAI funcionava de manera independent.

—Així doncs, hi ha teca per a un article, oi?

—Tingues paciència. Quan el projecte es va engegar no hi havia cap problema amb el finançament. Suècia encara no s'havia vist afectada per la sotragada dels tipus d'interès. El govern en tenia prou venent l'AAI com una de les principals contribucions de Suècia a favor de la democràcia als països de l'est.

—I tot això passava amb els conservadors al govern?

—No hi barregis la política. Es tracta de diners i prou, i tant se val qui nomeni els ministres, tant si són els social-demòcrates com la dreta. Bé doncs, endavant a tota màquina. Aleshores van arribar els problemes de divisa i, després, aquells imbècils dels nous demòcrates… te'n recordes?… van començar a ploriquejar que trobaven que a les activitats de l'AAI els mancava transparència. Un dels seus pallassos havia confós l'AAI amb l'Autoritat Sueca per al Desenvolupament Internacional i es va pensar que tot plegat era un d'aquells refotuts projectes idealistes com el de Tanzània. La primavera del 1994 es va nomenar una comissió per investigar-ho. En aquella època es van posar al punt de mira diversos projectes, i una de les primeres investigacions va ser la de Minos.

—I en Wennerstròm no va poder justificar en què s'havien gastat les subvencions.

—Ben al contrari. Va presentar un informe excellent que demostrava que s'havien invertit en Minos al voltant de 54 milions de corones. Però va resultar que, en un país tan ressagat com Polònia, hi havia massa problemes de paperassa burocràtica perquè pogués funcionar una fabrica moderna d'embalatges. A la pràctica, la fàbrica no va poder competir amb un projecte alemany similar. Els alemanys feien tot el que podien per apoderar-se del bloc sencer de països de 1 est.

—Havies dit que li havien donat 60 milions de corones.

—Si fa no fa. Els diners funcionaven com un préstec sense interessos. La idea era que les empreses retornessin part dels diners al llarg d'un nombre d'anys determinat. Però Minos havia fet fallida i no se'n podia culpar pas en «Wennerstròm. Aquí és on van intervenir les garanties de l'Estat, i en Wennerstròm va quedar lliure de responsabilitats. No va haver de tornar els diners perduts amb la fallida de Minos, i alhora va poder demostrar que havia perdut la mateixa suma de la seva butxaca.

—Vejam si ho entenc tot bé. El govern hi aportava uns quants milers de milions del contribuent i una prima als diplomàtics per obrir portes. Les indústries rebien els diners i els empraven per invertir en societats de capital de risc de les quals, més endavant, recollien enormes beneficis. Dit d'una altra manera, els negocis de sempre.

—Ets un cínic. Figurava que els préstecs s'havien de tornar a l'Estat.

—Has dit que eren sense interessos. Per tant, això significa que els contribuents no treien res en absolut per posar-hi els diners. A en Wennerstròm li van donar 60 milions i en va invertir 54. Què va passar amb els altres 6 milions?