Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

Divendres, 20 de desembre

El judici havia acabat irremeiablement; tot el que es podia dir s'havia dit, però ell no havia dubtat en cap moment que perdria. El veredicte es va lliurar per escrit divendres a les deu del matí i ara l'únic que quedava era l'anàlisi final dels periodistes que esperaven al passadís, fora del jutjat de primera instància.

En Carl Mikael Blomkvist els va veure a través de la porta d'entrada i va alentir el pas. No tenia gens de ganes de parlar sobre el veredicte, però les preguntes eren inevitables i ell (més que ningú) sabia que s'havien de formular i respondre. «Així és com sent un delinqüent a l'altra banda del micròfon», va pensar. Va redreçar-se i va provar de somriure. Els periodistes el van saludar amb simpatia, gairebé incomodant-lo.

—Vejam… Aftonbladet, Expressen, l'agència de notícies TT, TV4 i… d'on véns, tu?… ah, sí, Dagens Industri. Dec de ser tota una celebritat —va deixar anar en Blomkvist.

—Una declaració, Kalle Blomkvist. —Era una periodista d'un dels diaris de l'edició de la tarda.

En Blomkvist, en sentir el seu malnom (diminutiu de «Carl» però amb ressonàncies d'heroi alhora), va procurar no fer rodar els ulls. Una vegada, quan tenia 23 anys i tot just havia començat la seva primera feina d'estiu com a periodista, en Blomkvist havia desemmascarat casualment una banda que havia comès cinc atracaments a bancs en un període de dos anys. No hi havia dubte que era la mateixa banda en cada cas. La seva especialitat era assaltar dos bancs seguits de petites poblacions amb precisió militar. Duien màscares de Disney, de manera que la lògica policial els va batejar inevitablement com la Banda de l'Ànec Donald. Els diaris van preferir anomenar-los la Banda de l'Ós, que sonava més sinistre i més escaient, perquè en dues ocasions, de manera temerària, havien disparat trets d'avís tot amenaçant els curiosos que passaven per allà.

El seu sisè cop va ser en un banc d'Òstergòtland en plena temporada de vacances. Va resultar que un periodista de la ràdio local era al banc en aquell moment. Tan bon punt els lladres van marxar, va anar a una cabina de telèfon i va explicar la peripècia del robatori en una emissió en directe.

En Blomkvist estava passant uns quants dies amb una xicota a la caseta d'estiu dels pares de la noia, a prop de Katrineholm. No va poder explicar exactament per què ho havia relacionat, ni tan sols a la policia, però mentre escoltava les notícies va recordar un grup de quatre homes d'una caseta d'estiu que hi havia a menys de cent metres carretera avall. Els havia vist jugant a bàdminton al jardí: quatre paios rossos i atlètics, amb pantalons curts i sense camisa. Evidentment es tractava de culturistes, i tenien alguna cosa que l'havia fet mirar dues vegades; potser perquè hi jugaven sota un sol abrusador i amb una energia exagerada, li va fer l'efecte.

Ben mirat, no hi havia cap raó per sospitar que fossin els atracadors de bancs, però, tanmateix, va pujar a un turó que dominava la caseta. Semblava buida. I quaranta minuts després va arribar un Volvo i va aparcar al jardí. Els joves van sortir ràpidament del cotxe, cadascun duia una bossa de fer esport; per tant, potser simplement tornaven de nedar d'alguna banda. Però un d'ells va anar a la part del darrere del vehicle i va treure del portaequipatges una cosa que es va afanyar a tapar amb la jaqueta del xandall. Fins i tot des del seu punt d'observació relativament allunyat, en Blomkvist va poder veure que es tractava d'un típic AK4, el rifle que havia estat el seu company inseparable durant l'any de servei militar.

Va trucar a la policia i això va ser l'inici d'un setge de tres dies a la caseta, a bastament cobert pels mitjans de comunicació, amb en Blomkvist en un seient de primera fila enduent-se l'estimulant i copiosa suma que li pagava un diari de l'edició de la tarda. La policia va establir el seu quarter general en una caravana emplaçada al bell mig del jardí de la caseta on s'estava en Blomkvist.

La detenció de la Banda de l'Ós li va proporcionar l'estatus d'estrella que el va llançar en la seva carrera de jove periodista. L'altra cara de la moneda del seu salt a la fama va ser que l'altre diari de tarda no es va poder resistir a emprar el titular: «En Kalle Blomkvist resol el cas.» L'irònic article el va escriure una columnista gran i contenia referències al jove detectiu dels llibres infantils d'Astrid Lindgren. Per acabar-ho d'adobar, el diari havia publicat l'article amb una foto borrosa d'en Blomkvist en què sortia amb la boca oberta i l'índex enlairat, com si donés ordres a un policia uniformat. En realitat, però, tan sols li indicava on era l'excusat al fons del jardí.

Tant era que en Blomkvist no hagués fet servir mai a la vida el nom de Carl. A partir d'aquell moment, els seus collegues de feina, per a la seva consternació, li van posar el malnom de Kalle Blomkvist, un epítet emprat amb afany de provocació i en to de mofa, no pas amb hostilitat, però tampoc amb cordialitat. Malgrat el seu respecte cap a Astrid Lindgren (els llibres de la qual li encantaven), detestava el malnom. Van caldre uns quants anys i fites periodístiques de molt més pes abans que el malnom comencés a passar a millor vida, però encara se n'avergonyia si el sentia alguna vegada.

Ara mateix va aconseguir fer un somriure beatífic i va dir a la periodista del diari vespertí:

—Au, va, empesca't alguna cosa tu mateixa. És el que fas normalment.

El seu to no va ser desagradable. Tots es coneixien, més o menys, aquell matí i els detractors més acèrrims d'en Blomkvist no havien vingut. Un dels periodistes presents antigament havia treballat amb ell. I en una festa, feia alguns anys, gairebé s'havia lligat una de les periodistes (la de TV4).

—S'ha endut un bon revés, avui —va dir el de Dagens Industri, que era clarament un suplent—. Com se sent?

Tot i la gravetat de la situació, ni en Blomkvist ni els periodistes més grans van poder evitar somriure. Va intercanviar mirades amb la periodista de TV4. «Com se sent?» Aquesta pregunta era típica del periodista d'esports més curt que una sabata quan entafora el micròfon en plena cara de l'atleta, sense alè després d'acabar la cursa.

—Només em sap greu que el tribunal no hagi arribat a una altra conclusió —va replicar ell, una mica estirat.

—Tres mesos a la garjola i 150.000 corones per danys i perjudicis. No és cap broma —va apuntar la de TV4.

—Sobreviuré.

—Pensa disculpar-se amb en Wennerstròm? Li farà una encaixada de mans? —Em penso que no.

—I doncs, encara opina que és un estafador? —Dagens Industri.

El tribunal tot just havia dictaminat que en Blomkvist havia calumniat i difamat el financer Hans-Erik Wennerstròm.

El judici havia acabat i ell no tenia intenció de presentar cap recurs. Així doncs, què passaria si repetia als esglaons del palau de justícia el que havia afirmat? En Blomkvist va decidir que no ho volia esbrinar.

—Em semblava que tenia bones raons per publicar la informació que tenia a les mans. El tribunal s'ha pronunciat en sentit contrari, i jo he d'acceptar que el procediment judicial ha seguit el seu curs. Els responsables de l'editorial haurem de discutir la sentència abans de decidir què pensem fer. No tinc res més a dir.

—Però, com és possible que hagi oblidat que els periodistes han de contrastar les seves afirmacions? —La de TV4. La seva expressió era d'indiferència, però a en Blomkvist li va fer l'efecte que percebia un punt de decepció als seus ulls.

Els periodistes presents, llevat del noi de Dagens Industri, eren tots gats vells en aquell món. Per a ells, aquesta pregunta era gairebé humiliant.

—No tinc res més a afegir —va repetir, però mentre que els altres ho van deixar córrer, TV4 el va arraconar just davant de les portes del palau de justícia i li va fer algunes preguntes més al davant de la càmera. Va ser més amable del que ell es mereixia, i les respostes van ser prou clares per satisfer tots els periodistes que encara s'amuntegaven darrere de la noia. L'article sortiria als titulars, però ell es va gravar al cap que no es tractava de la notícia de l'any. Els periodistes van aconseguir el que necessitaven i van tornar a les seves redaccions respectives.