Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va pensar d'anar a peu, però era un dia rúfol de desembre i durant l'entrevista havia agafat fred. Mentre baixava els esglaons del palau de justícia, va veure en William Borg sortint del cotxe. Devia haver-se esperat a dins mentre l'entrevistaven. Les seves mirades es van trobar i aleshores en Borg va somriure.

—Només per veure't amb aquest paper a la mà, ja ha valgut la pena venir.

En Blomkvist no va dir res. En Borg i en Blomkvist es coneixien des de feia quinze anys. Quan eren uns periodistes inexperts havien treballat plegats per a la secció d'economia d'un diari del matí. Potser era qüestió de química, però aquell període havia estat la base d'una enemistat que encara durava. Segons el parer d'en Blomkvist, en Borg era un periodista de tercera fila i un busca-raons que empipava tothom que l'envoltava amb comentaris grollers i observacions denigrants sobre els periodistes més grans i amb més experiència. Semblava sentir una especial aversió per les periodistes d'una certa edat. Havien discutit una primera vegada, després hi va haver altres enfrontaments, i aleshores l'antagonisme va agafar un caire personal.

Amb el pas dels anys s'havien barallat regularment, però no va ser fins a la darreria dels anys noranta que es van convertir en enemics de debò. En Blomkvist havia publicat un llibre sobre periodisme econòmic en què citava una sèrie d'articles escrits per en Borg, que quedava com un ximple pedant que entenia malament les coses i que feia la pilota a les empreses emergents de noves tecnologies, que estaven a punt d'anar-se'n en orris. Arran d'això, un dia que es van trobar per casualitat en un bar de Sòder van arribar a les mans. En Borg va abandonar el periodisme i ara treballava d'assessor (amb un sou considerablement més alt) per a una empresa que, per més inri, formava part de l'esfera d'influència de l'industrial Hans-Erik Wennerstròm.

Es van fulminar amb la mirada durant uns instants interminables abans que en Blomkvist girés sobre els talons i se n'allunyés. Era típic d'en Borg venir fins al palau de justícia simplement per seure i burlar-se'n.

L'autobús de la línia 40 es va aturar davant del cotxe d'en Borg i en Blomkvist ho va aprofitar per tocar el dos. Va baixar a Fridhemsplan, indecís sobre què fer. Encara duia la sentència a la mà. Finalment va anar tot xino-xano fins al cafè Anna, vora l'entrada del pàrquing que hi havia sota la comissaria de policia.

Mig minut més tard havia demanat un cafè amb llet i un sandvitx, a la ràdio se sentia l'informatiu del migdia. Parlava d'un atemptat suïcida a Jerusalem i de la notícia que el govern havia nomenat una comissió per investigar una presumpta nova aliança illícita en el sector de la construcció.

El periodista Mikael Blomkvist de la revista Millennium, l'han condemnat aquest matí a noranta dies de presó per calúmnies amb agreujant contra l'industrial Hans-Erik Wennerstròm. En un article d'aquest mateix any que va atraure l'atenció sobre l'anomenat cas Minos, Blomkvist va acusar Wennerstròm de desviar cap al tràfic d'armes fons de l'Estat que s'havien de destinar a inversions en la indústria polonesa. Blomkvist també ha estat condemnat a pagar 150.000 corones sueques per danys i perjudicis. En una declaració per a la premsa, l'advocat de Wennerstròm, Bertil Camnermarker, ha dit que el seu client estava satisfet amb la sentència. Ha estat un cas especialment greu de difamació, ha manifestat.

La sentència ocupava vint-i-sis pàgines. Exposava les raons per trobar en Blomkvist culpable de quinze càrrecs de calúmnia amb agreujants contra l'home de negocis Hans-Erik Wennerstròm. Així doncs, cada càrrec li costava 10.000 corones i sis dies de presó. I a més, hi havia les costes del judici i els honoraris de l'advocat. Només de pensar en totes les despeses ja tremolava, però també calculava que podria haver estat pitjor; el tribunal l'havia exculpat de set càrrecs més.

A mesura que anava llegint la sentència, anava sentint una tibantor i un malestar creixents a l'estómac. Això el va sorprendre. Així que el judici havia començat, havia sabut que caldria un miracle perquè es deslliurés d'una condemna, i ja s'havia fet la idea del resultat. Va seure els dos dies que van durar les sessions sorprenentment tranquil, i durant onze dies més, havia esperat, sense sentir res en concret, que el tribunal acabés de deliberar i li lliurés el document que ara tenia a la mà. I era justament ara quan el malestar físic l'aclaparava.

Quan va fer un mos al sandvitx, va semblar com si el pa se li inflés a la boca. Amb prou feines se'l va poder empassar i va apartar el plat a un costat.

Era la primera vegada que condemnaven en Blomkvist per un delicte. El judici havia estat una fotesa, en termes relatius. Un delicte de poc pes. Al cap i a la fi, no havia estat cap robatori a mà armada, ni cap assassinat o violació. Des del punt de vista financer, però, la cosa era seriosa: Millennium no era cap nau capitana del món dels mitjans de comunicació, amb recursos illimitats, la revista amb prou feines se'n sortia; ara bé, la condemna tampoc no havia representat pas una catàstrofe. El problema era que en Blomkvist era un dels socis accionistes majoritaris de Millennium i alhora, encara que pugui semblar una ximpleria, era redactor i editor de la revista. Els danys i perjudicis de 150.000 corones els pagaria ell personalment, encara que això el deixés escurat dels seus estalvis. La revista s'encarregaria de cobrir les despeses del judici. Amb una mica de compte, tot aniria bé.

Va sospesar la possibilitat de vendre el pis, tot i que això li trenqués el cor. A la fi dels esbojarrats anys vuitanta, durant un període en què havia tingut una feina estable i un sou prou alt per fer patxoca, havia buscat un lloc fix on viure. Li havien ensenyat un pis rere l'altre, abans de trobar un àtic de seixanta-cinc metres quadrats just al final de Bellmansgatan. L'antic propietari havia començat a fer-lo habitable però, de cop i volta, li havia sortit una feina a l'estranger en una empresa do noves tecnologies i en Blomkvist l'havia pogut comprar a un preu força assequible.

Va desestimar els plànols interiors originals del dissenyador i va acabar d'ultimar la redistribució ell mateix. Es va gastar els diners arreglant la cambra de bany i la zona de La cuina; però, en comptes de posar un terra de parquet i parets divisòries per convertir-lo en el pis de dues habitacions que s'havia projectat, va polir els taulons del terra, va emblanquinar les rústiques parets originals i va dissimular els escrostonaments més visibles amb aquarelles d'Emanuel Bernstone. El resultat va ser un espai d'un únic ambient, amb el dormitori rere una llibreria i una cuina americana al costat del menjador i la sala d'estar. L'apartament tenia dues lluernes i una finestra de sostre amb vistes a les teulades que donaven a Gamla Stan, la part vella d'Estocolm, i a les aigües de la badia de Riddarfjàrden. Des d'allà distingia les rescloses, o Slussen, i l'ajuntament. En l'actualitat no es podria permetre un apartament així, i no hauria volgut desempallegar-se'n per res del món.

Però la possibilitat de perdre el pis no era res si es comparava amb el fet que, professionalment, s'havia clavat una bona patacada. Trigaria molt a refer-se'n… si és que ho aconseguia algun dia.

Tot era qüestió de confiança. Era de preveure que qualsevol director dubtaria a publicar un article que dugués la seva signatura. No obstant això, encara tenia un munt d'amics al negoci que serien capaços de comprendre que havia estat víctima de la mala sort i de les circumstàncies, però mai no podria tornar a cometre ni el més petit error.

El que portava pitjor era la humiliació que havia patit. S'ho havia jugat tot i havia perdut davant d'una mena de mafiós vestit d'Armani. Un yuppie amb un advocat famós que l'havia escarnit durant tot el judici.