Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones

—Quan es va veure clar que el projecte de l'AAI seria investigat, en Wennerstròm va enviar un xec de 6 milions a l'AAI per reemborsar la diferència. Així doncs, l'assumpte va quedar resolt, si més no des del punt de vista jurídic.

—Sembla com si en Wennerstròm hagués malversat una petita part dels diners de l'AAI. Però, en comparació amb els 500 milions que van desaparèixer de Skanska o amb el contracte blindat del conseller delegat d'ABB, de més de mil milions de corones… que sí que van fer emprenyar la gent… no sembla que hi hagi gaire suc per escriure un article —va apuntar en Blomkvist—. Els lectors d'avui dia ja n'estan fins al capdamunt, d'històries sobre especuladors d'estar per casa, encara que es tracti de fons públics. Hi ha res més, a la teva història?

—Tot just acaba de començar.

—Com és que saps tantes coses sobre els tripijocs d'en Wennerstròm a Polònia?

—Vaig treballar al Handelsbanken als anys noranta. I endevina qui era el representant del banc que escrivia els informes per a l'AAI.

—Ja ho entenc. Endavant, si us plau.

—Bé, l'AAI va rebre l'informe d'en Wennerstròm. Es van preparar els documents. El balanç de pagaments es va saldar. La devolució d'aquells 6 milions va ser una decisió molt astuta.

—Vés al gra.

—Però, benvolgut Blomkvist, si ja ho he fet! L'AAI es va donar per satisfeta amb l'informe d'en Wennerstròm. Era una inversió que se n'havia anat en orris, però no hi havia res a dir sobre la manera com s'havia dut a terme. Tot estava meticulosament justificat. Jo m'ho vaig creure. El meu cap també. L'AAI també s'ho va creure, i el govern no hi podia dir res.

—On és la trampa?

—Ara és quan la història es posa espinosa —va dir en Lindberg, que semblava sorprenentment sobri—. I com que ets periodista, tot això t'ho dic extraoficialment.

—Au, vinga. No pots seure aquí davant meu, explicant-me totes aquestes coses, i aleshores dir-me que no les puc repetir.

—És clar que sí. Tot el que t'he explicat fins ara és de domini públic. Pots consultar l'informe si vols. No em fa res que escriguis sobre la resta de la història… el que no t'he explicat…, però m'hauràs de considerar una font anònima.

—Entesos, però «extraoficialment» en terminologia normal i corrent significa que m'han explicat una cosa en confiança i que no en puc escriure res.

—A fer punyetes la terminologia. Escriu el que et surti dels nassos, però que consti que sóc una font anònima. Estem d'acord?

—És clar —va dir en Blomkvist.

A la llarga, això va ser un error.

—Molt bé, doncs. L'afer Minos va tenir lloc ara fa més d'una dècada, just després de la caiguda del Mur i que els bolxevics comencessin a actuar com a veritables capitalistes. Jo vaig ser una de les persones que van investigar en Wennerstròm, i sempre vaig pensar en el seu cas.

—Per què no ho vas dir quan vas signar el seu informe?

—Ho vaig parlar amb el meu cap. Però el problema era que no hi havia res a què agafar-se. Els documents estaven en ordre, jo només havia de signar l'informe. Cada vegada que he vist el nom d'en Wennerstròm a la premsa des d'aleshores penso en Minos, i encara més quan, anys més tard, a mitjan dels noranta, el meu banc va fer negocis amb en Wennerstròm, movent molts i molts calés, ben mirat, i la cosa no va acabar gens bé.

—Us va enganyar?

—No, no va ser tan obvi. Tots vam guanyar diners. Va ser alguna altra cosa… no sé ben bé com explicar-ho, i ara parlo del meu cap, i no ho vull fer. Però el que em va sobtar… la impressió general que em va fer, com diuen… no va ser positiva. Els mitjans presenten en Wennerstròm com un oracle de l'economia de gran envergadura. I ell se n'aprofita. Es el seu «capital de confiança».

—Ja sé què vols dir.

—Em va fer l'efecte que aquest home només era un bluf. Ni tan sols destacava mitjanament com a financer. De fet, vaig pensar que era un complet ignorant en determinats temes, tot i tenir alguns joves taurons d'allò més llestos que li feien d'assessors. Ara bé, pel que fa a ell, no en donaria ni un cèntim.

—I doncs?

—Fa pocs anys vaig anar a Polònia per un altre assumpte. El nostre grup tenia un sopar amb uns inversors de Lódz, i em vaig trobar a la mateixa taula que l'alcalde. Vam xerrar sobre la dificultat de redreçar l'economia polonesa i tot plegat, i d'una manera o altra vaig esmentar el projecte Minos. L'alcalde es va quedar parat per un instant… com si mai no hagués sentit parlar de Minos. Em va dir que tot va ser una martingala i que no en va sortir res de bo. Se'n va riure i va dir… t'ho cito tal qual… que si els nostres inversors només podien fer això, aleshores Suècia anava de dret cap a la fallida. Em segueixes?

—Que l'alcalde de Lódz és, sens dubte, un paio sensat. Però continua.

—L'endemà vaig tenir una reunió al matí, però la resta del dia la vaig tenir lliure. En comptes de tocar-me els collons, vaig agafar el cotxe per donar una ullada a la fàbrica abandonada de Minos, en una petita població de l'extraradi de Lódz. La gegantina fàbrica de Minos era un edifici en ruïnes. Una nau de xapa que l'Exèrcit Roig havia construït als anys cinquanta. Vaig trobar un vigilant que sabia parlar una mica d'alemany i vaig descobrir que un dels seus cosins havia treballat a Minos, i ens vam arribar a casa seva, que no quedava gaire lluny. El vigilant va fer d'intèrpret. T'interessa escoltar el que va dir?

—Me'n moro de ganes.

—Minos es va inaugurar la tardor del 1992. A tot estirar hi havia quinze empleats, la majoria dones grans. El seu sou era d'unes 150 corones al mes. Al principi no hi havia maquinària, de manera que els empleats es passaven l'estona fent neteja. A la primeria d'octubre van arribar de Portugal tres màquines per fer cartró. Eren velles i completament obsoletes. A pes, haurien pagat per la ferralla poc més d'uns quants milers de corones. Sí, funcionaven, però no paraven d'avariar-se. I, per descomptat, no hi havia recanvis, de manera que Minos patia contínuament aturades en la producció.

—Comença a semblar que hi ha material per a un article —va comentar en Blomkvist—. Què fabricaven a Minos?

—Durant el 1992 i la meitat del 1993 van fabricar capses de cartró normals i corrents per a detergents, oueres de cartró i aquesta mena de coses. Després van començar a fabricar bosses de paper. Però la fàbrica sempre anava curta de matèria primera i, per tant, mai no es va assolir un gran volum de producció.

—No fa gaire pinta de ser una inversió gegantina, precisament.

—Vaig fer números. El lloguer total devia pujar al voltant de 15.000 corones durant dos anys. Els salaris potser sumaven 150.000 corones sueques com a màxim… i estic sent generós. La despesa de la maquinària i els mitjans de transport… una furgoneta per repartir les oueres de cartró… calculo que 250.000. Afegeix-hi el cost dels permisos, uns quants viatges aquí i allà… segons semblava, una persona de Suècia visitava la fàbrica de tant en tant. Sembla com si l'operació sencera no passés dels dos milions. Un dia, l'estiu del 1993, l'encarregat va anar a la fàbrica i va dir que es tancava, i poc després va aparèixer un camió hongarès i es va endur la maquinària. A fer punyetes Minos.

Durant el judici en Blomkvist havia pensat sovint en aquella nit de Sant Joan. Durant gran part de la vetllada, el to de la conversa l'havia fet sentir com si fos novament a l'escola, fent-la petar agradablement. A l'adolescència havien hagut de compartir les càrregues típiques d'aquella etapa de la vida. D'adults, eren uns veritables estranys l'un per a l'altre; ara com ara, eren persones completament diferents. Durant la xerrada en Blomkvist havia pensat que, en realitat, no recordava com era que s'havien fet amics a l'escola. Recordava que en Lindberg era un noi reservat, increïblement tímid amb les noies. D'adult havia triomfat… bé, escalava posicions al món de la banca.